Quan jugo a Stellaris, no només em limito a crear un imperi per conquerir la galàxia. Cada decisió que prenc reflecteix els valors i la manera com veig la vida. És gairebé inevitable: el joc es converteix en una simulació de la societat que imagino, una projecció de la civilització que crec que podríem construir si ens atrevíssim a fer les coses millor.
Al meu imperi, no hi ha lloc per a jerarquies opressives ni per a sistemes que exploten els altres. Cada ciutadà té el seu lloc, independentment de l’espècie, i la igualtat és el centre de tot. No és només un ideal abstracte; és la base que manté la meva societat unida, amb tropes que defensen el sistema no per obligació, sinó amb orgull i convicció.
Quan anexiono altres civilitzacions, no busco l’assimilació forçada. En lloc d’això, destrueixo les estructures que perpetuen la desigualtat, cobreixo les necessitats bàsiques de tothom i afavoreixo la integració. És fascinant veure com, un cop les barreres de la desconfiança cauen, fins i tot les espècies més diferents poden prosperar plegades. No és això el que hauríem de buscar també al món real?
A mesura que desenvolupem tecnologia, tendim a veure-la com una eina al nostre servei. Però a Stellaris, quan les intel·ligències artificials es desenvolupen, els dono drets civils. Les integren com a ciutadanes del meu imperi, no com a màquines. Això genera una confiança mútua que evita conflictes i crea una societat més rica i diversa. Aquesta decisió reflecteix el meu desig d’un futur on humans i IA puguem coexistir com a iguals.
Sempre intento resoldre els conflictes de manera pacífica. La diplomàcia és la meva eina preferida, perquè crec que els grans problemes es poden solucionar parlant abans que lluitant. Però hi ha límits, i quan algú intenta trencar l’harmonia o amenaçar el benestar del meu imperi, no dubto a prendre mesures fermes per defensar allò que és just.
El que més m’agrada de jugar a Stellaris és la possibilitat de construir una societat que no només funciona en el present, sinó que està pensada per perdurar. Les meves decisions no busquen la victòria immediata, sinó una estabilitat a llarg termini que permeti a totes les espècies i formes d’intel·ligència viure en harmonia.
El meu imperi a Stellaris no és només una estratègia de joc; és una metàfora del que crec que podríem ser com a humanitat. Una societat basada en la justícia, la integració i la col·laboració. Un lloc on no hi hagi dominació ni desigualtats extremes, sinó convivència i respecte mutu. Jugar es converteix en un espai per reflexionar i, alhora, somiar.
En aquest sentit, Stellaris no és només un videojoc per a mi. És una finestra a una visió del món, una prova de com podria funcionar un sistema basat en valors que considero fonamentals. I tu, com imagines el teu món ideal?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada