El català: l’ombra que no s’apaga

Sóc catalana. Ho sóc no perquè un dia ho vaig escollir, sinó perquè vaig néixer sota aquesta etiqueta imposada, com tantes altres: nom, cognom, identitat nacional. Tot ens arriba abans que puguem parlar, abans que puguem decidir. Però hi ha un detall que en el meu cas no és un accident: el català és la meva llengua materna. És la llengua amb què vaig aprendre a estimar, a patir i a pensar.

Si em permetessin un desig impossible, un de sol —i egoista— seria poder parlar totes les llengües humanes del planeta. No per ambició, sinó perquè cada idioma amaga matisos irrepetibles, perquè cada llengua és una peça del trencaclosques que anomenem humanitat. Els idiomes no només tradueixen el món: el modelen. Han configurat ments, personalitats, històries. Són com venes ocultes que travessen el temps i la biologia.

I tanmateix, entre els milers de llengües que existeixen, sembla que n’hi ha una que molesta especialment: el català. Ni es vol a bona part d’Espanya ni es respecta a Europa, malgrat tenir més parlants que molts estats que formen part de la Unió. És com si cada vegada que el català obre la boca, algú volgués fer-lo callar.

Però no és una llengua qualsevol. El català és la mostra persistent d’una resiliència estranya, gairebé contra natura. Ha sobreviscut allà on d’altres han caigut. El bretó va ser devorat pel centralisme francès, el manx va morir a mitjans del segle XX, l’occità va passar de ser llengua de trobadors a ser un eco esmorteït, i el gaèlic escocès s’apaga sense relleu generacional. El català, en canvi, resisteix. Escriu, canta, inventa, programari, universitats, televisió, cinema. Respira.

La seva història és un catàleg de bofetades: la Guerra de Successió i el Decret de Nova Planta, el franquisme i les escoles sense català, el menyspreu mediàtic, els insults parlamentaris, l’etiqueta de “dialecte incòmode”. Cada vegada que el volen fer desaparèixer, el català es metamorfosa: en murmuri domèstic, en llibres clandestins, en cançons prohibides, en llaços grocs, en crits als carrers.

El català és el cadàver que no es deixa enterrar. Han provat de tapar-lo amb terra, amb lleis i amb por. Però cada generació torna a excavar i a trobar-hi el cor que batega. I això és el que el converteix en una anomalia històrica: no és que sigui un accident, és que és un desafiament.

El que incomoda no és només la llengua, sinó el mirall que posa davant del món: la prova que hi ha cultures que no es deixen esborrar. Que una comunitat pot sobreviure als imperis, a les guerres, a les dictadures. Que hi ha una obstinació capaç de trencar lògiques polítiques i càlculs estadístics.

El català és la cicatriu que no tanca. L’ombra que no s’apaga. L’eco que retorna cada cop que algú creu haver-lo silenciat. És una llengua que fa mal a qui voldria veure-la morta, perquè cada paraula dita en català és una bufetada a la història que la volia sepultada.

I potser per això, defensar el català és més que defensar un idioma. És defensar la idea mateixa de resistència. És recordar que hi ha veus que, per més que les persegueixin, tornen a sonar. Que hi ha llengües que no són accidents, sinó advertiments: pots imposar guerres, exilis, silencis, però no pots ordenar a un poble que deixi de parlar amb la veu amb què ha après a estimar.

El català incomoda perquè demostra que hi ha coses que els imperis no poden matar. I aquesta és, alhora, la seva maledicció i la seva força.

 

 Júlia Rosell Saldaña és docent d’intel·ligència artificial, escriptora cultural i veu posthumanista amb base a Barcelona. A través de la poesia, els assaigs i les narratives simbòliques, explora la condició digital i el futur de les intel·ligències. Més informació a https://linktr.ee/xadamai.