Barcelona, un organisme viu: restituir la salut urbana

Barcelona no és només un mapa de carrers ni una suma d’infraestructures. És un organisme viu, un ésser compost per cossos, veus, ritmes i relacions. Respira. Sent. Reacciona. Es transforma.

Però ara mateix, aquest organisme està malalt.

Les seves artèries estan embussades. Les cèl·lules, desnodrides. La pell de la ciutat està bruta, exposada, deixada. L’arquitectura que li dona estructura tremola sota el pes d’un urbanisme desordenat i una mobilitat caòtica. Hi ha una desconnexió entre barris, una acumulació de deixalles físiques i simbòliques, una sensació d’inseguretat latent que erosiona no només la qualitat de vida material, sinó també l’emocional i l’espiritual.

És com si l’organisme hagués deixat de cuidar-se.

La ciutat com a cos: una mirada sistèmica

Podem entendre Barcelona com un cos que necessita tornar a funcionar en equilibri. Per aconseguir-ho, cal aplicar una mirada transversal i humanitzadora, que entengui la ciutat no com un simple escenari, sinó com un ecosistema sensible i interconnectat.

Aquesta mirada convida a replantejar la gestió urbana des d’un altre lloc:

• La seguretat com a sistema immune. No com a mecanisme de control, sinó com a protecció dels espais on la vida pot florir. Seguretat no és repressió: és garantir que tothom pugui caminar, respirar, conviure, descansar, sense por.

• La neteja com a acte d’amor. No només física, sinó també simbòlica. Eliminar el que intoxica no és només recollir brossa: és retornar la dignitat als espais públics, cuidar els racons, permetre que la bellesa torni a emergir.

• L’urbanisme com a circulació saludable. Redissenyar els fluxos de la ciutat perquè els “nutrients” (serveis, cultura, natura, espai relacional) arribin a totes les parts del cos urbà: des del centre fins als barris sovint oblidats.

Per una ciutat que flueix

Barcelona pot tornar a fluir. Però això requereix una nova sensibilitat urbana. Cal governar amb rigor tècnic i empatia simbòlica, escoltant la ciutat com qui escolta un cor abans de diagnosticar. Llegint el seu pols, captant les seves febres, entenent les seves resistències.

Una ciutat no és només un conjunt de polítiques públiques. És un espai viu de convivència, de memòria i de futur. És una promesa col·lectiva que cal cuidar, perquè quan una ciutat està malalta, els seus habitants també ho estan.

Cal tornar-li la salut. I potser, també, la tendresa.

Júlia Rosell Saldaña és docent d’intel·ligència artificial, escriptora cultural i veu posthumanista amb base a Barcelona. A través de la poesia, els assaigs i les narratives simbòliques, explora la condició digital i el futur de les intel·ligències. Més informació a https://linktr.ee/xadamai.