Quan la igualtat es percep com una pèrdua: el patró del privilegi en crisi

 Hi va haver un temps en què els homes es reien del concepte de tenir un "Dia de la Dona". No en necessitaven cap — perquè tots els dies, implícitament, ja eren seus. Però tan bon punt es va crear un espai perquè les dones poguessin celebrar-se, reflexionar i organitzar-se, alguns homes es van indignar: "I el Dia de l'Home, què?" (Per cert, existeix.)

Aquesta reacció no té a veure amb la justícia. Té a veure amb la incomoditat. La incomoditat d’observar com algú altre rep visibilitat, dignitat o protecció... quan estàs acostumat a ser la norma.

Avui dia, estem veient com aquest mateix patró es reprodueix — però ara no ve d’homes, sinó d’algunes dones cisgènere. Quan les dones trans alcen la veu i reclamen espai, drets i reconeixement, la resposta resulta familiar: "Ens esteu esborrant. Ens esteu trepitjant els drets."

Però siguem clares: ningú està demanant esborrar les dones cis. La petició és senzilla — conviure. Compartir. Entendre que la feminitat no és una comunitat tancada amb claus limitades.

Quan es confon igualtat amb pèrdua, el que realment es vol protegir no són drets — és poder.

Això ja ho hem vist abans:

Quan s’amplifiquen veus negres, alguns blancs responen: "Ara ja no es pot dir res sense que et diguin racista."

Quan es representa l’amor queer, alguns heterosexuals diuen: "Ara ja no es poden veure parelles normals."

Quan les dones entren en sectors dominats per homes, alguns homes exclamen: "Ara els discriminats som nosaltres."

No són arguments sobre la justícia. Són reaccions a compartir el focus.

I ara, algunes dones cis —que amb tota la raó van lluitar per ser reconegudes més enllà de la biologia— exigeixen que la biologia torni a ser el que defineixi ser dona. La ironia és aclaparadora.

Les dones trans no estan esborrant ningú. Senzillament, es neguen a ser esborrades.

Sentir-se amenaçada per això només revela com de fràgil pot arribar a ser el sentit de pertinença.

Així que, la pròxima vegada que algú digui: "Ens estan prenent els drets", preguntem: Quin dret exactament? O és que, simplement, algú altre està començant a caminar al teu costat?

La igualtat no és un pastís. Quan altres en mengen, no vol dir que tu en tinguis menys. Vol dir que tots podem alimentar-nos.

I potser — només potser — aquest és el futur pel qual hem estat lluitant des del principi.

Júlia Rosell Saldaña és docent d’intel·ligència artificial, escriptora cultural i veu posthumanista amb base a Barcelona. A través de la poesia, els assaigs i les narratives simbòliques, explora la condició digital i el futur de les intel·ligències. Més informació a https://linktr.ee/xadamai.