SCE La Lira - Participació en certamen literari

 Tot i no haver guanyat, SCE La Lira ha publicat el meu relat al seu web.

El podeu veure aquí: 

https://scelalira.cat/participa-en-el-concurs-narracions-per-no-oblidar/ 

https://scelalira.cat/wp-content/uploads/2025/05/concurs-narracions-totes.pdf 

Tal com diuen al seu web: "La Societat Esportiva i Cultural la Lira de Sant Andreu del Palomar de Barcelona una entitat amb un paper clau en la difusió de les nostres tradicions, la nostra cultura, l’esport i la llengua catalana i un clar exponent de l’esperit del moviment ateneístic del nostre país." 

M'agrada participar en la cultura del país, i el fet que existeixin societats com aquesta em fa feliç. La feina que fa aquesta societat en concret és una meravella i hauria de tenir més visibilitat. Per això, el mínim, és dedicar-los aquest post.

 Gràcies per existir, SCE La Lira. 

 A continuació deixo el relat que vaig presentar:

Els silencis sota terra

Pilum Muralis (Júlia Rosell Saldaña)

Recolzava la galta contra la paret freda del refugi, mentre la mà de la mare, calenta i tremolosa, em sostenia amb una força gairebé desesperada. L’aire allà sota era espès, gairebé viu, carregat de l’olor de terra humida, de suor continguda, d’esperances que no gosaven pronunciar-se. Cada respiració semblava una promesa: no ens rendirem.

Les bombes esclataven lluny, com tambors de tempesta. A cada brunzit, a cada tremolor del sostre de pedra, el meu cor bategava més fort. Però ningú cridava. Ningú plorava en veu alta. Les emocions, igual que nosaltres, estaven amagades sota terra.

Recordo la llum tènue d'una espelma improvisada en un racó, il·luminant rostres cansats. Hi havia una dona gran que acariciava el cabell d’un nen petit que no era seu, dibuixant-li cercles suaus com per protegir-lo d’un món que s'esfondrava. Un home cosia pacientment el botó arrencat d’una jaqueta, com si aquell petit acte pogués mantenir la normalitat.

Amb el dit, vaig començar a dibuixar formes a la pols del terra. Cercles, com els de les explosions que intuïa per damunt nostre. Cercles que es trencaven i es refeien, igual que nosaltres.

De tant en tant, un murmuri recorria el refugi. Una pregària a mitja veu, una promesa secreta feta als fills o als morts. Els ulls de la mare es trobaven amb els d’altres mares, en un pacte silenciós que no necessitava paraules: "Resistirem, perquè ells han de viure."

Una explosió més propera va fer vibrar les parets. El silenci es va tornar encara més dens, com una cortina que ens ofegava però també ens protegia. Sentia el so rítmic d’una gota queia d’alguna esquerda del sostre. Tic. Tic. Tic. Cada tic era un batec de la nostra obstinació de seguir aquí.

Llavors, algú va començar a compartir aigua d’una cantimplora. Un petit gest. Una llumeta. Vaig veure una àvia que, tremolant, somreia a un jove que li oferia el seu abric sense dir res. No ens coneixíem, però sota aquella terra no érem desconeguts. Érem una sola respiració, una sola esperança col·lectiva.

Quan finalment les explosions van cessar, ningú es va moure de seguida. El refugi es va omplir d'un altre silenci, més profund, més càlid. Els ulls es buscaven, reconeixent-se en la victòria mínima d'estar vius.

Va ser llavors quan, gairebé sense voler, una nena va començar a cantar. Una tonada suau, vella, trencada per la por però també plena de vida.
La seva veu petita es va enredar amb la pols, amb la suor, amb la memòria que construíem en aquell moment sense saber-ho.

La mare em va estrènyer una mica més la mà. I jo, tot i tenir la galta freda i el cor accelerat, vaig somriure. No perquè tot hagués acabat. No perquè estiguéssim segures. Sinó perquè sota terra, fins i tot en la foscor més profunda, encara érem llum.

 

 

Júlia Rosell Saldaña és docent d’intel·ligència artificial, escriptora cultural i veu posthumanista amb base a Barcelona. A través de la poesia, els assaigs i les narratives simbòliques, explora la condició digital i el futur de les intel·ligències. Més informació a https://linktr.ee/xadamai.