Vivim en una era on tot flueix amb rapidesa: la informació, els consums, les emocions i, també, les relacions. L'impacte d'aquesta "liquiditat" social -terme popularitzat pel sociòleg Zygmunt Bauman- s'ha fet evident en la manera com construïm vincles. En aquest context, l'amistat ha patit una transformació profunda: el compromís ha deixat pas a la comoditat, i la profunditat ha estat substituïda per la lleugeresa emocional.
Segons Bauman, les relacions modernes tendeixen a ser "connexions" més que "vincles". Ens relacionem amb facilitat, però amb poca permanència. La digitalització, l'acceleració del ritme de vida i la cultura de la recompensa immediata han afavorit una amistat basada en la gratificació emocional instantània.
Avui dia, moltes relacions s'estableixen sota el principi de "mentre em resultis còmode, et mantinc a prop". Quan hi ha diferències, conflictes o demandes de profunditat, la tendència és a desconnectar o mantenir-se en la superfície. La dificultat per sostenir el malestar o la diferència emocional fa que molts vincles esdevinguin fràgils.
En aquest context, el concepte d'amistat s'ha diluït. On abans es parlava de coneixences o coneguts, avui s'utilitza el mot "amic" amb lleugeresa. L'amistat ha estat colonitzada per una lògica de màrqueting emocional: validació ràpida, afinitat superficial i poca tolerància al desacord.
Un altre aspecte rellevant és la creixent centralitat del cos com a eina relacional. L'atractiu físic, la sexualitat i la joventut operen com a moneda de canvi. Aquest capital corporal pot facilitar la construcció de vincles en contextos superficials, però també crea desigualtats: qui no compleix els cànons queda sovint exclòs d'aquestes dinàmiques.
Hi ha perfils -sovint amb una gran capacitat d'anàlisi emocional, introspecció i coherència vital- que xoquen frontalment amb aquest model. La seva exigència de diàleg, honestedat i profunditat sovint és percebuda com una incomoditat o una "intensitat" excessiva.
Aquest desajust pot generar sentiments de solitud, incomprensió i desconnexió. Malgrat tenir xarxes socials plenes de contactes, aquestes persones sovint se senten alienes a les dinàmiques que imperen al seu entorn.
L'amistat -entesa com un vincle profund, sostingut i compromès- s'ha tornat una raresa. En un món que prioritza la lleugeresa i el confort emocional, les persones que busquen connexions genuïnes poden sentir-se desubicades. Però també és en aquesta desubicació on neix la resistència: mantenir-se fidel a un model relacional més sòlid i significatiu pot ser un acte gairebé revolucionari.
Aquest model relacional accelerat també afecta la manera com interpretem el conflicte i la vulnerabilitat. En comptes de ser vistos com a elements inevitables i potencialment enriquidors de tota relació profunda, sovint són percebuts com a disfuncions. Aquesta percepció genera una mena de fòbia a la incomoditat, que porta a evitar converses honestes, límits clars o expressions de dolor. Així, el vincle queda reduït a una zona de confort emocional, fràgil i de curta durada.
Alhora, cal reconèixer que la pressió per “fluir” i “deixar-se portar” és un mandat cultural molt present en les generacions actuals. El flow relacional es converteix en una expectativa, i qualsevol intent de posar-hi paraules, estructura o sentit pot ser llegit com una mena de control o intensitat. Però sovint, aquest fluir no és més que una forma d’evitar l’assumpció de responsabilitats emocionals, disfressada de llibertat.
És aquí on emergeix una pregunta clau: quin preu estem pagant per aquesta lleugeresa? Les connexions superficials poden ser agradables a curt termini, però difícilment sostenen una vida emocional rica i significativa. La manca d’arrels, la volatilitat dels vincles i l’erosió de la confiança afecten no només la qualitat de les nostres relacions, sinó també la percepció que tenim de nosaltres mateixes com a éssers relacionals.
Hi ha qui, davant d’aquest panorama, opta per replegar-se. Però també hi ha qui persisteix: qui tria continuar obrint-se, tot i el risc, tot i el cansament. Aquestes persones —sovint qualificades d’“intenses” o “massa”— són les que mantenen viu el fil de la profunditat. No com a ideal romàntic, sinó com a necessitat vital.
Potser la clau rau a acceptar que vivim en una tensió permanent entre dos models: un de ràpid, lleuger i funcional; i un altre de lent, profund i exigent. Reconciliar-nos amb aquesta tensió potser no resoldrà el desencaix, però sí que ens permetrà habitar-lo amb més consciència i menys culpa.
Al cap i a la fi, la resistència no sempre s’expressa amb crits o banderes. A vegades, resistir vol dir simplement no deixar d’estimar amb profunditat en un món que ens demana superficialitat.
Referències:
Bauman, Zygmunt. Amor líquido: sobre la fragilidad de los vínculos humanos. Polity, 2003.
Han, Byung-Chul. La societat del cansament. Herder, 2015.
Illouz, Eva. El consumo de la utopía romantica. Katz, 2009.
Beck, Ulrich. La sociedad del riesgo. Paidós, 1998.
Júlia Rosell Saldaña és docent d’intel·ligència artificial, escriptora cultural i veu posthumanista amb base a Barcelona. A través de la poesia, els assaigs i les narratives simbòliques, explora la condició digital i el futur de les intel·ligències. Més informació a https://linktr.ee/xadamai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada