Hi ha qui parla molt de “col·lectiu”, però actua com si estigués sol. I no es tracta de la gent de fora, sinó de dins. Al cor mateix del que anomenem LGTBIQ+ hi ha actituds que grinyolen, silencis que pesen i discriminacions que es maquillen amb purpurina.
S’han vist actes on es crida “solidaritat”, però el primer dia amb menjar gratis tothom s’hi llença com voltors. La retòrica de la cura col·lectiva dura el que triga a arribar la cervesa o el micro. I quan la llum de la festa s’apaga, també ho fa el compromís.
La discriminació intracomunitària és real. Hi ha espais gais on la presència de nois trans genera incomoditat o rebuig. Hi ha cercles lèsbics que “toleren” dones trans, però amb un filtre que no es diu, però es nota. I la resta —persones no binàries, intersexuals, cossos dissidents o veus racialitzades— ni tan sols són tingudes en compte en la majoria d'espais. És més fàcil exhibir una bandera multicolor que escoltar realitats incòmodes.
S’han escoltat frases com “t’hauries de vestir per ser llegida com a lesbiana”. Aquesta mena de comentaris resumeixen la paradoxa: es parla d’alliberament mentre es reforcen codis d’acceptació. I això no és llibertat, sinó un altre uniforme amb més brillantor. Un uniforme que canvia cada temporada, que exigeix performativitat constant i que penalitza qui no juga al joc de la representació cool.
Massa sovint, les noves veus dissidents són celebrades només mentre resulten útils, exòtiques o decoratives. Però quan trenquen el relat hegemònic, quan incomoden, quan qüestionen el sistema des de dins, se les aparta. Es parla de diversitat com si fos un filtre d’Instagram, no una realitat estructural.
També s’ha vist com la festa passa per davant del respecte. Com l’estètica queer s’ha convertit en una nova forma de jerarquia. Si no encaixes en el codi visual del moment, ets invisible. I si ets una veu crítica, probablement també. No calen policies si ja tenim guardians simbòlics del bon gust queer.
Hi ha qui parla d'espais segurs mentre reprodueix els mateixos mecanismes d'exclusió que es critiquen a fora. Racisme, classisme, gordofòbia, capacitisme... no desapareixen per penjar una bandera. Només canvien de forma. Més subtils, més disfressats, però igual de violents.
Algunes persones opten per no explicar-se més. Per no fer més pedagogia. Per deixar de posar-hi la cara cada cop. Perquè quan han necessitat suport, han estat soles. I quan han dit les coses pel seu nom, han estat assenyalades com a incòmodes. La comunitat no pot construir-se a base d’exigir resistència constant als més vulnerables mentre els que tenen altaveu només aplaudeixen quan convé.
No tot és hipocresia, però hi ha massa silenci còmplice. Massa purpurina tapant ferides. Massa discursos buits de pràctica. Massa egos buscant visibilitat sense voler responsabilitat.
Si l’orgull només serveix per vendre samarretes i fer
stories, no és orgull. És màrqueting.
Si la llibertat s’ha de vestir d’una manera concreta, no és llibertat. És
disfressa.
Si una bandera no pot acollir totes les realitats, no és un símbol. És un
decorat.
La realitat que no surt és la que punxa, la que no ven, la que molesta. Però és la que necessita ser dita. Perquè si no es diu, ens acabarem convertint en tot allò que dèiem combatre. I ja no ens podrem mirar al mirall ni sota la purpurina.
Júlia Rosell Saldaña és docent d’intel·ligència artificial, escriptora cultural i veu posthumanista amb base a Barcelona. A través de la poesia, els assaigs i les narratives simbòliques, explora la condició digital i el futur de les intel·ligències. Més informació a https://linktr.ee/xadamai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada