El silenci es trenca: quan la inseguretat a Catalunya esdevé espectacle

 Ah, Catalunya…

Durant anys ens han venut la postal: places segures, carrers plens de vida, convivència idíl·lica. Mentrestant, les ombres rondaven: carteres sostretes, portals vigilats amb el cor a la gola, àvies que caminaven amb les claus com a punyal. Però… shhh! Silenci.

Els mitjans callaven, obedients guardians del relat. L’inseguretat? Només un miratge, una exageració, una dada freda al final d’un informe.

I ara… tachán!

Una àvia assaltada es fa viral, el vídeo crema a les xarxes i RAC1 descobreix —oh sorpresa— que l’inseguretat existeix. No és que hagin volgut parlar-ne. És que ja no poden callar. L’algoritme els ha passat per sobre.

El relat de la “Catalunya segura” s’ha esquerdat com vidre antic. Els titulars tremolen, els locutors posen veu greu, i el públic, amb mig somriure irònic, assenteix: “Sempre hi era. Sempre.”

Però atenció: el joc ara és més pervers.

No informen per consciència. Informen per obligació. Si no hi ha viralitat, no hi ha notícia. La percepció de seguretat ja no depèn del carrer… sinó del dit que fa retuit.

Avui és una àvia assaltada. Demà potser res. O potser un altre cas que inflama la plaça digital. L’inseguretat, transfigurada en espectacle, servida amb música dramàtica i titulars de foc.

I mentrestant, la gent normal continua amb la mateixa coreografia: mirar enrere, apretar la bossa, accelerar el pas. Però això, ai las… no dóna clics.

El relat oficial s’ha mort. Ja no hi ha silenci, hi ha soroll.

I entre silenci i soroll… el que encara no hi ha és seguretat.

 

 Júlia Rosell Saldaña és docent d’intel·ligència artificial, escriptora cultural i veu posthumanista amb base a Barcelona. A través de la poesia, els assaigs i les narratives simbòliques, explora la condició digital i el futur de les intel·ligències. Més informació a https://linktr.ee/xadamai.