Vivim en un món que disfressa el control sobre les dones amb paraules com “salut”, “autocura” o “elecció personal”. L’ideal de primesa femenina, lluny de ser una simple preferència estètica, s’ha convertit en una tecnologia de poder que combina disciplina corporal, autocensura i vigilància interioritzada. Especialment en contextos conservadors, la primesa es presenta com a símbol de virtut i autocontrol, però en realitat actua com un filtre simbòlic que decideix quins cossos són legítims i quins queden relegats a la invisibilitat.
Històricament vinculada a valors de puresa i submissió, la primesa ha estat utilitzada per reforçar jerarquies patriarcals: des de la dona “respectable” de l’era victoriana fins a la icona elegant de la postguerra o el cos contingut i sacrificat en règims autoritaris. Avui, sota la façana de la llibertat individual, el control s’ha desplaçat cap a l’interior: cada dona és la seva pròpia vigilant.
Les conseqüències són profundes: erosió de l’autonomia corporal, fragmentació del col·lectiu femení, reducció de la presència pública de cossos dissidents i consolidació de polítiques regressives. Trencar amb aquest ideal no és només qüestió d’acceptació estètica; és un pas imprescindible per recuperar la llibertat real sobre el propi cos i per construir una societat on la diversitat corporal sigui part inseparable de la igualtat.
Júlia Rosell Saldaña és docent d’intel·ligència artificial, escriptora cultural i veu posthumanista amb base a Barcelona. A través de la poesia, els assaigs i les narratives simbòliques, explora la condició digital i el futur de les intel·ligències. Més informació a https://linktr.ee/xadamai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada