Els mascles sense causa (altrament anomenats incels)

No és un fenomen nou, només un nom nou per una vella frustració.
Els incels són la mutació digital del mascle sense guerra, sense fe i sense lloc. Antigament, aquestes figures trobaven un sentit a través de la religió, la jerarquia o la violència ritualitzada. Ara, sense altar ni trinxera, només els queda la pantalla com a espai de redempció i eco.

Allò que anomenen “odi a les dones” no és sinó por a la llibertat femenina.
El seu verí no és el desig, sinó la impotència simbòlica. Han descobert que la dona ja no gira al voltant del seu desig, i això els despulla de funció, d’ordre i d’identitat. En l’antic sistema, la dona era la recompensa, la prova de la seva validesa. Avui és un subjecte que tria. I per a qui no entén la llibertat, la tria sempre és ofensa.

Aquesta nova generació de ressentits parla de sexualitat com si fos una balança econòmica. Diuen que les dones “gaudeixen als vint, pateixen als quaranta”, però el que els cou no és el plaer aliè, sinó la seva pròpia incapacitat de gaudir.
Envegen el cos lliure perquè ells només coneixen el cos frustrat.
No odien la dona, odien la seva autonomia. No odien l’amor, odien no ser necessaris.

L’anomenada “epidèmia de soledat masculina” n’és el símptoma més visible.
Molts homes van ser educats per creure que el seu valor provenia de ser necessaris, no de ser sencers. Quan la dona ja no necessita, el buit els devora.
Sense llenguatge emocional ni xarxes de suport, depenen d’una sola figura —la parella— per obtenir afecte, validació i ordre. Quan aquesta figura desapareix, s’ensorren.

Les dones, en canvi, han après a teixir xarxes plurals i no jeràrquiques.
Saben estar soles sense sentir-se buides.
No confonen amor amb dependència, ni companyia amb salvació.
La seva llibertat és el mirall més cruel per a qui mai no va aprendre a ser lliure.

Els incels no són monstres: són reliquiaris de la masculinitat caduca.
Homes que encara busquen mares en comptes de companyes, que confonen cura amb submissió i desig amb poder.
El seu drama no és l’amor no correspost, sinó la buidor simbòlica de qui no sap estimar sense dominar.

La seva epidèmia no és la soledat.
És la falta de causa.

Quan el món ja no els necessita, inventen una guerra imaginària per sentir-se herois.
Però lluiten sols, i el seu enemic és el mirall.  

Mwahaha...