Espanya va trencar les nostres urnes, però no la nostra memòria

M’han dit que el que va passar a Catalunya l’1 d’Octubre del 2017 va ser “il·legal”, “inútil” o “un intent fracassat”.
Però això només ho diu qui mira la història des del costat del poder, i no des del costat de la dignitat.

Aquell dia jo no mirava les xifres.
Mirava les cares.

Avis que ja havien sobreviscut a dictadures, ara drets davant de les escoles com si en fossin els guardians.
Joves portant urnes com si fossin relíquies.
Mestres, pagesos, mecànics, àvies, programadors — tots convertits, de sobte, en custodis d’alguna cosa més gran que ells mateixos.

Cap violència per part nostra. Només determinació.
Cap arma a les mans — només paperetes.

I, tanmateix, això ja va ser suficient per fer entrar en pànic un Estat.

Espanya no va actuar com una democràcia segura d’ella mateixa.
Va actuar com un imperi espantat davant d’un mirall.

En comptes d’escoltar, va enviar porres.
En comptes de debatre, va enviar antiavalots.
En comptes d’acceptar una pregunta, va intentar silenciar-ne la resposta.

Aquell dia, la por va canviar de bàndol.

Hi ha qui diu que vam perdre.
Però jo mai no he vist un poble derrotat fent cua durant hores només per posar un paper dins d’una caixa mentre el colpegen.
Mai he vist un “fracàs” brillar tan fort als ulls de tants.

L’1 d’Octubre no anava de guanyar la independència.
Anava de demostrar que la independència ja habitava dins nostre — almenys a la ment, a la columna vertebral, al codi moral d’una nació.

Potser Espanya va aturar el procés.
Però no va poder esborrar la memòria.

I la memòria és més perillosa que qualsevol arma.

Per això escric això. No per nostàlgia.
Sinó pel simple fet que em nego a deixar que converteixin aquell dia de dignitat en una nota a peu de pàgina.

No vam perdre.
Ens vam despertar.

I quan un poble es desperta, no torna a adormir-se — espera.

Així que sí, hi haurà un altre Octubre.
Potser no igual. Potser més fort. Potser més silenciós. Potser més sorollós.
Però arribarà.

Perquè el que va passar aquell dia no va ser un referèndum.
Va ser un assaig general.

I la propera vegada, no demanarem permís.
Simplement continuarem allò que ja ha començat.