TRANSPARÈNCIA EN LA BOIRA: El cas dels documents desapareguts del Premi 25N 2025

 

Nota: això va ser estudiat al 24 de juliol de 2025

Article original: https://www.gentdebarcelona.cat/transparencia-en-la-boira-el-cas-dels-documents-desapareguts-del-premi-25n-2025/ 

Hi ha rituals administratius que semblen inventats per a un conte de mites urbans.
Portes que s’obren, documents que desapareixen, itineraris que no surten enlloc…
I, entre tot plegat, el ciutadà mirant-se el mapa i preguntant-se si el camí existeix o només és pintura sobre el terra.

Aquest article no ve a acusar ningú.
Només vol posar llum —o un focus teatral— sobre un detall que crida l’atenció:
la documentació obligatòria d’un premi públic que, senzillament, no és accessible.

ACTE I – Les bases exigeixen tres documents… que no existeixen

Segons les bases oficials del Premi 25N (any 2025), les persones participants han de presentar:

“SETENA. DOCUMENTACIÓ
Les persones interessades han de presentar, obligatòriament, durant el termini establert, els
documents següents degudament emplenats:

Instància de sol·licitud de participació en el premi 25 de Novembre, segons el model
normalitzat, que es pot baixar al web http://barcelona.cat/dones.

Descripció i pressupost del projecte segons el model normalitzat que es pot baixar des del
web http://barcelona.cat/dones.

Fitxa resum del projecte segons el model normalitzat que es pot baixar des del web
http://barcelona.cat/dones”

Tots tres “segons el model normalitzat” disponible al web del premi (però no hi són…).

Però quan s’hi accedeix…
els documents no són visibles de manera directa des de la pàgina del premi ni des de la ruta indicada a la convocatòria.
Ni un.
Cap.
Només silenci digital.

ACTE II – Wayback Machine, l’arxivera que no oblida

Si una porta es tanca, s’obre una finestra.
En aquest cas, la finestra és la Wayback Machine, que conserva còpies del web del premi de 2022, on els arxius sí apareixen, amb les rutes completes:

• instancia_de_sollicitud.docx
• fitxa_resum_del_projecte.docx
• formulari_descripcio_i_pressupost_del_projecte.docx

Tanmateix, en intentar accedir-hi avui…
Són fitxers fantasmes.
Els enllaços no funcionen.
I el web actual no ofereix cap substitut.

https://ajuntament.barcelona.cat/dones/sites/default/files/documents/instancia_de_sollicitud.docx
https://ajuntament.barcelona.cat/dones/sites/default/files/documents/fitxa_resum_del_projecte.docx
https://ajuntament.barcelona.cat/dones/sites/default/files/documents/formulari_descripcio_i_pressupost_del_projecte.docx

ACTE III – Una passada de metadades: la llista dels documents reals

Consultant quins arxius docx del mateix directori sí han estat arxivats, la Wayback mostra altres fitxers del mateix organisme (instàncies d’altres anys, fitxes i formularis), però no apareixen els del Premi 25N.

És com si aquests documents —els únics imprescindibles per participar-hi— haguessin estat…
esborrats o no publicats.

No afirmem res.
Només descrivim.

ACTE IV – La pregunta prohibida

Quan un concurs públic requereix documentació obligatòria i aquesta documentació no està disponible, sorgeixen preguntes legítimes:

— És una errada tècnica?
— És un oblit?
— És una negligència?
— O és un mur involuntari (o no) que dificulta que qualsevol ciutadà s’hi presenti?

No tenim respostes.
Només tenim fets.

ACTE V – Transparència: aquesta antiga coneguda

La normativa catalana i estatal demana:

• Accés fàcil a la informació pública
• Igualtat d’oportunitats en concursos i premis
• Traçabilitat en els processos
• No generar barreres administratives innecessàries

Quan la documentació no es pot obtenir, la igualtat real queda en dubte —encara que la voluntat fos bona.

Aquest article NO diu que hi hagi mala fe.
Només diu que hi ha una contradicció evident:
si les bases exigeixen uns documents, aquests documents han d’estar accessibles.

ACTE VI – La ciutadania no demana miracles, només portes obertes

El ciutadà només vol jugar la partida en les mateixes condicions que tothom.
Però per jugar, cal tenir les peces.
I els models de documents són les peces.

Quan no hi són, la partida ja comença torçada.

FINAL – Un desig senzill: que tot això serveixi per millorar

Aquesta no és una crítica política.
No és una denúncia.
És una invitació.

Una invitació a revisar processos,
a cuidar la transparència,
i a recordar que la confiança en les institucions es construeix amb detalls tan simples com:

“Els documents requerits són aquí, accessibles per a tothom.”

Gent de Barcelona creu en una administració oberta, clara i traçable.
Quan alguna cosa no s’entén, es pregunta.
Quan alguna cosa no es troba, es diu.
I quan alguna cosa es pot millorar, es proposa.

Així avança una ciutat.
Amb llum.
Sense boires innecessàries.
Sense documents fantasma.

I sempre, sempre, amb transparència.

Actualització

Quan em vaig presentar al concurs, em van haver d’enviar explícitament la ruta d’accés als documents després de presentar la instància, perquè no es trobaven accessibles al lloc indicat a les bases.

Tot i que el tràmit general del premi és consultable des de la pàgina,
els models obligatoris no apareixen com a documents descarregables ni visibles des del web del premi, sinó únicament:

• clicant dins el tràmit,
• entrant a “presentació en línia”,
• i només llavors, a “documentació necessària”.

És a dir: un accés indirecte no descrit a les bases.

Ruta interna on finalment apareixen:

https://seuelectronica.ajuntament.barcelona.cat/oficinavirtual/ca/tramit/20220001557/12/27/documents-needed

I els documents corresponents són:

• https://www.bcn.cat/recursos/tramits/Serveis_socials/Premi_25Nov/01_SOL_CAT.docx
• https://www.bcn.cat/recursos/tramits/Serveis_socials/Premi_25Nov/02_Doc_Projecte_CAT.docx
• https://www.bcn.cat/recursos/tramits/Serveis_socials/Premi_25Nov/03_Fitxa_Projecte_CAT.docx

Aquesta informació, però, no invalida cap punt de l’article original, perquè genera tres contradiccions importants:

1. Les bases del premi són explícites

Diuen que els models es poden descarregar del web:

barcelona.cat/dones

I allà:

• no hi són de manera directa,
• ni hi eren durant el període de presentació,
• ni estan enllaçats com a models descarregables,
• ni s’indica que calgui navegar per un tràmit antic de 2022.

Això significa que la convocatòria no compleix la seva pròpia instrucció d’accés a la documentació.

2. La ubicació real és opaca per al ciutadà

Els documents apareixen en:

• un subdirectori intern del domini “bcn.cat”
• dins del sistema de tràmits
• amb un codi antic de 2022
• no enllaçat directament
• no indicat a les bases
• i impossible de trobar si no se sap exactament on clicar

És a dir:

Els documents existeixen, sí, però no on diu la convocatòria,
ni d’una manera visible o directa.

Això és el contrari de la transparència efectiva.

3. Lectura tècnica, jurídica i política

A nivell tècnic:

El sistema de publicació presenta un desordre estructural.
Els models històrics (2022) han desaparegut del directori original.
Els actuals estan amagats darrere rutes no vinculades.

A nivell jurídic:

La situació vulnera principis fonamentals del procediment administratiu:

• publicitat efectiva,
• igualtat d’oportunitats,
• absència de barreres,
• i accés clar a la informació requerida.

Un procés que exigeix documents que no es troben on diu és, jurídicament, impugnable.

A nivell polític:

És inevitable que això generi percepcions incòmodes:

• un premi amb dues participants,
• documents essencials inaccessibles durant setmanes,
• uns enllaços antics esborrats,
• uns arxius nous amuntegats en un racó del portal de tràmits,

No cal insinuar res.
Els fets parlen sols.

Conclusió de l’actualització

Els documents existeixen, sí.
Però:

• no estan on diu la convocatòria,
• no estaven accessibles durant el període de presentació,
• no són visibles per al públic general,
• i la seva localització contradiu les mateixes bases del premi.

Això confirma el que deia l’article original:

Hi ha un problema de transparència real, no formal.
I cal revisar-lo si volem processos públics nets, clars i accessibles per a tothom.

EL PRECEDENT COVID: O com les administracions van aprendre l’art de no signar mai res

Hi ha qui diu que la pandèmia va transformar el món.
Jo crec que el que realment va mutar durant la COVID va ser l’ecosistema burocràtic.
Com un virus oportunista, l’administració va descobrir una mutació extraordinària:

Si no signem res… no som responsables de res.

I així va començar la litúrgia institucional més sincera del segle XXI.

RITUAL 1: Les ordres sense autor

Durant la COVID, les administracions van aparèixer amb un nou superpoder:

— Correus sense nom.
— Instruccions sense cognoms.
— Ordres sense autor.
— Responsables sense rostre.

La signatura més habitual?
La misteriosa i omnipresent entitat metafísica:

“Departament de…”

Com si fos un esperit tutelar que flota pels passadissos de la burocràcia.
Un ésser incorpori que dona instruccions, però no baixa mai al pla mortal per assumir-les.

I quan algú —com jo— s’atrevia a preguntar:

“Si us plau, me’l podeu enviar signat? Amb nom i cognoms?”

BOOM.
L’ordre desapareixia.
Com un dimoni exorcitzat amb un “qui n’és el responsable?”

Miracles pandèmics.
Quines coses.

RITUAL 2: L’administració postpandèmica adopta el mode fantasma

Passen els anys.
Decrets, normatives, digitalització… i res canvia.

Perquè el que va néixer com un “truc d’emergència”
s’ha convertit en la nova normalitat.

El 2025, encara rebem correus d’institucions públiques signats només amb:

• “Àrea de…”

• “Servei de…”

• “Direcció de…”

Ni rastre d’una persona humana.
Ni un nom.
Ni un cognom.
Ni una responsabilitat real.

És com si en comptes d’una administració tinguéssim una confraria de monjos anònims que actuen en col·lectiu per protegir la “sagrada opacitat”.

RITUAL 3: La legalitat que ignoren però existeix

I aquí ve la part deliciosa:

NO hi ha cap llei que digui literalment:

“Tot correu institucional ha d’incloure nom i cognoms.”

No.
És més subtil.

Però EXISTEIX normativa que oblida el joc del fantasma i exigeix IDENTIFICACIÓ REAL.

Llei 39/2015 (Procediment Administratiu Comú)

Obliga a garantir:

• identificació de qui actua,

• autenticitat,

• responsabilitat administrativa.

(Articles 9–14, per si algú vol jugar a ser jurista.)

Llei 40/2015 (Règim Jurídic del Sector Públic)

Exigeix que els òrgans administratius:

• identifiquin l’autor d’una actuació,

• acreditin l’emissor d’un document,

• garanteixin traçabilitat.

(Articles 38–44.)

Llei 19/2014 de Transparència de Catalunya

És literal: el ciutadà ha de poder saber qui pren decisions i qui emet comunicacions públiques.

(Principis generals de transparència i responsabilitat.)

Decret 76/2020 d’Administració Digital de Catalunya

Obliga a garantir:

• autoria,

• responsabilitat,

• traçabilitat digital,

• identificació clara en qualsevol actuació electrònica.

Guia oficial de signatura de correu electrònic de la Generalitat

Aquesta és la millor:
diu clarament que una signatura institucional ha d’incloure:

• nom i cognoms,

• càrrec,

• unitat,

• departament,

• organisme.

És a dir:
just el contrari del que fan.

(que puc estar equivocada, no sóc jurista) 

RITUAL 4: Si no hi ha nom… tampoc hi ha culpa

I arribem al secret més antic de la burocràcia:

Un correu sense nom és un mur.
No hi ha responsable.
No hi ha error atribuïble.
No hi ha conseqüència.

És deixadesa?
És mandra institucional?
És un mecanisme de protecció passiva?
O un mur perfectament construït per evitar que el ciutadà pugui assenyalar algú?

Pregunta difícil.
Gairebé existencial.

Però el resultat és sempre el mateix:

Les ordres que no es poden signar, desapareixen.
Les queixes que es poden personalitzar, deixen de ser queixes.
I la responsabilitat es dissol com sucre dins aigua.

Conclusió

El precedent COVID no va ser sanitari ni social.
Va ser burocràtic.

L’administració va descobrir una màgia subtil i poderosa:
si ningú signa res… ningú pot ser responsable.

I aquest hàbit, lluny d’esvair-se amb la pandèmia,
ha quedat com herència, com dogma, com litúrgia.

Però hi ha una cosa que encara els espanta:

La pregunta prohibida:
“Qui signa això?”

Aquesta frase destrueix més irregularitats que qualsevol decret llei.
Té més força que una auditoria.
És més devastadora que un recurs.

Perquè quan un ciutadà exigeix nom i cognoms…
les ombres ja no serveixen.

I l’administració, que s’ha convertit en un fantasma,
ha de materialitzar-se.
I assumir.
I respondre.

I és llavors —només llavors—
quan el teatre s’acaba
i comença la transparència.

Batec de barri — 2n Premi de Poesia | 38è Certamen Literari Foment Martinenc 2025

 Hi ha moments que no es busquen:

apareixen, et miren als ulls i et diuen

«Això també és teu.»

Avui he sortit de la meva Turris Invicta per baixar al món dels humans.

I, sorprenentment, el món m’ha rebut amb un diploma, un aplaudiment i un cognom mal escrit (tradició centenària a la terra dels vius i que he hagut d'arreglar ). 🤣

Però el que importa és això:

2n Premi de Poesia al Foment Martinenc,

una casa històrica de cultura catalana,

on la paraula encara pesa,

i on les veus petites fan tremolar murs molt antics.

Batec de barri és exactament això:

un record, una ferida i un tro que ressona dins d’una ciutat que oblida massa ràpid.

Avui ha trobat la seva forma,

i el jurat li ha donat nom.

No és un “petit reconeixement”.

És un pas més en el meu camí —

i un avís suau, però ferm:

això tot just comença.

 

https://www.instagram.com/p/DRXhvR9jB7D/?igsh=NmliYmVhMGo3NTNs

https://www.instagram.com/p/DRXqHgqgEsg/?igsh=aGVidmViNHdlZTJl

🖤✨

Batec de barri

Pilum Muralis

Aquí som, en aquest lloc on el temps

es fa festa, es fa crit, es fa clam.

On la veu de la gent, com un riu lent,

construeix ponts entre l’ahir i l’ara, amb calma.

Entre murs que guarden mil històries,

i terres que bateguen sota els peus,

la força d’un poble en dansa i memòria,

que no s’esborra, que es manté al peu del peu.

Esport, cultura, ritme i abraçades,

cada pas és un vers que no s’atura,

és la veu que crida des de les places,

la força viva d’una ànima pura.

Casa que acull,

on el barri es fa llum i es fa cançó.

Aquí la vida es teixeix sense presses,

en fils d’esperança i suor d’hivern.

On nens i vells comparteixen promeses,

i el cor del barri no coneix cap infern.

Els passos ressonen en el paviment,

històries vives en cada racó.

Cada gest és un crit de sentiment,

una veu que s’aixeca amb emoció.

El so de la música omple els carrers,

i la dansa trenca murs i barreres.

L’amistat creix entre cants i espais,

i les veus s’uneixen com estrelles.

Espai de vida,

on l’ànima del barri no s’esvaeix.

Aquí s’escriuen poemes sense tinta,

amb l’aire, el sol i la calor humana.

Els somnis es construeixen de mica en mica,

entre rialles, suor i la mà amiga.

Cada trobada és un vers que perdura,

una història que el temps no podrà trencar.

Som poble, som força, som cultura,

i aquest lloc és la nostra llar.

Far de llum,

on el barri es fa veu i es fa cançó. 

 

 

Finalista al XIX PREMIO OROLA 2025

 

He tingut l’honor de quedar finalista del XIX Premio Orola 2025, sota el nom de Pilum Muralis, amb la vivència Donde rezan las Piedras. El relat es troba publicat a la pàgina 30 de XIX Antología Premio Orola – Facer Españas. Fernando III el Santo (ISBN 9788412179071, Dipòsit Legal M-22201-2025).

L’acte de celebració es va fer el 31 d’octubre, tot i que no hi vaig poder assistir. Els exemplars m’han arribat ara per Correus, tancant simbòlicament un cercle que vaig començar amb la creació del text.

Cal recordar que l’entitat beneficiària d’aquest projecte és la Fundación de la Esclerosis Múltiple de Madrid.
Qui vulgui adquirir exemplars pot contactar amb info@orola.es 

Els beneficis del llibre es destinen íntegrament a aquesta fundació.

Informació i més detalls a la web de l’editorial:
www.orola.es 

 I també a la seva pàgina de Facebook:

facebook.com/edicionesorola

 

 La vivència que ha quedat finalista:

Donde rezan las piedras

 

Fernando camina entre muros que no resuenan. Los soldados le ven como rey, pero él solo siente el peso de un nombre que le precede. En la mano, la espada; en el pecho, una oración aún sin escribir. Sabe que la guerra nunca purifica, pero calla, porque la fe también es silencio. De noche, descalzo, entra en la ermita. No pide victoria, sino comprensión. El viento le susurra el nombre del padre, del hijo, de una esperanza que se deshace. Sobre la piedra fría apoya la frente y deja allí una pregunta: ¿puede un hombre ser santo si duda?

Las ciudades conquistadas le hablan con lengua antigua, y él las escucha como quien oye misas dichas por voces de otros siglos. No busca gloria, sino un rincón donde la memoria pese menos. Se viste de rey, pero sueña ser pastor. Algunas noches se desvela y escribe con el dedo sobre el polvo: “he amado a Dios, pero no sé si Él me ha visto.”

Cuando muere, nadie sabe si sonríe. Pero entre las piedras del monasterio queda un calor leve, como de un alma que aún busca su lugar entre la historia y el silencio.