Les fake news són, segons molts, el gran mal de la nostra era. Ens diuen que enverinen el debat públic, que alimenten l’odi i que destrueixen la confiança en les institucions. Però, si ho analitzem més de prop, no són només les fake news les que minen aquesta confiança. És la reacció desmesurada de les mateixes institucions, autoritats i mitjans de comunicació, que han decidit unir forces per protegir un stablishment caduc.
Vivim en un món on la informació flueix quasi en temps real. Gràcies a internet, a les xarxes socials i a la globalització, les dades són més accessibles que mai. Aquesta accessibilitat ha trencat el monopoli de la veritat que abans tenien governs i mitjans tradicionals. Ara, qualsevol persona pot contrastar, discutir i posar en dubte la informació oficial. Però aquest empoderament no agrada a tothom. Molts poders establerts es veuen amenaçats, perquè allò que abans es donava per fet, ara es qüestiona. I quan les seves accions queden exposades, la reacció és inevitable: censura.
Un dels exemples més evidents d’aquest intent de control és l’anomenat European Media Freedom Act. Un nom que sona prometedor, però que amaga intencions molt menys nobles. Haurien pogut anomenar-lo Big Brother Act, però potser era massa descarat. Aquest suposat mecanisme per protegir la llibertat de premsa no fa més que reforçar la censura institucional. Qualsevol opinió que s’escapi del discurs oficial és etiquetada com a desinformació, i qualsevol veu dissident pot ser silenciada en nom del “bé comú”.
És irònic que, mentre ens bombardegen amb missatges sobre la lluita contra les fake news, les mateixes institucions i mitjans subvencionats actuen com a guardians d’un pensament únic. Els diners públics i els lobbies marquen les línies vermelles, i el periodisme ja no és el que era. Ara només es repeteixen consignes al servei del millor postor.
El periodisme, en la seva essència, hauria de ser una força contrària al poder, un mitjà per exposar injustícies i buscar la veritat, costi el que costi. Però aquest ideal sembla estar morint. Els grans mitjans, sovint finançats per governs i corporacions, han deixat de ser la veu del poble per convertir-se en altaveus del sistema. Qualsevol periodista que s’atreveixi a desafiar aquest statu quo es troba arraconat o desacreditat.
Aquesta situació ens obliga a preguntar-nos: qui controla la informació que consumim? Si els mitjans tradicionals estan alineats amb els interessos del poder, i si les institucions europees promouen lleis que limiten la llibertat d’opinió, com podem garantir un debat públic obert i divers?
Malgrat tot, no tot està perdut. Internet segueix sent un espai on les dades, les opinions i els debats flueixen lliurement. És cert que també hi ha biaixos i interessos amagats, però la possibilitat de contrastar informació i escoltar diverses perspectives fa que el pensament únic sigui més difícil d’imposar. Aquesta capacitat de discussió i diversitat és precisament el que molesta als qui volen controlar el discurs.
No es tracta de negar l’existència de les fake news ni el seu impacte negatiu, sinó d’entendre que la solució no és imposar un relat únic, sinó promoure el pensament crític i la responsabilitat individual. La censura mai no ha estat sinònim de llibertat; més aviat és el camí cap al seu final.
El periodisme independent està amenaçat, i l’European Media Freedom Act n’és només un exemple més. Però nosaltres, com a societat, tenim el poder de decidir què volem acceptar. Volem una premsa que qüestioni el poder o una que l’acaroni? Volem un debat divers i enriquidor o una uniformitat asfixiant? És hora de reflexionar, perquè el somni humit d’un pensament únic no pot convertir-se en la nostra realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada