La falsa premisa de la tolerància: respectar no és tolerar

En el discurs social actual, sovint es parla de tolerància com si fos la màxima virtut a la qual podem aspirar. "Siguem tolerants", ens diuen, com si això fos una expressió d’empatia, respecte o humanitat. Però, realment, què vol dir tolerància? Tolerar què, exactament?

La tolerància porta implícita una premissa inquietant: “et permeto existir.” I aquí és on rau el problema. Qui ets tu per permetre’m existir? La tolerància parteix d’una posició de poder, d’una jerarquia en què algú “superior” decideix que algú “inferior” mereix el seu espai. És un “et tolero perquè no em queda més remei, però no esperis que t’accepti o et respecti.”

A mi no m’ha de tolerar ningú, ja sigui perquè sóc dona, lesbiana, alienígena o tinc tres braços. L’existència no es negocia, i encara menys es demana permís per ser qui som. Quan acceptem la tolerància com un ideal social, no només perpetuem aquesta jerarquia, sinó que renunciem al veritable respecte, que és el que hauria d’estar a la base de qualsevol convivència humana.

El respecte és un concepte molt més potent que la tolerància. Respectar significa reconèixer l’altre com a igual, amb la seva dignitat inherent, sense necessitat de validar o justificar la seva existència. El respecte no es concedeix, perquè no és una gràcia ni un favor; és un dret.

Quan diem “tolero les teves decisions” o “tolero com ets,” no estem fent un pas cap a la igualtat, sinó mantenint-nos en una posició de condescendència. En canvi, respectar implica escoltar, entendre i, fins i tot, aprendre. És un acte d’humilitat, no de superioritat.

Per què s’utilitza tant la paraula tolerància? Potser perquè implica menys compromís. Tolerar és un estat passiu; no exigeix acció. Respectar, en canvi, implica un esforç actiu per valorar l’altre, per desfer-nos dels prejudicis i per reconèixer les desigualtats estructurals que encara avui existeixen.

Ara em pregunto: i jo? Et tolero, jo, a tu? És una pregunta que mai ens fem. Quan es parla de tolerància, sempre sembla que la “tolerància” ha de venir d’una banda cap a l’altra, com si una part fos la problemàtica i l’altra l’exemple de normalitat. Però si invertim la perspectiva, veiem com de ridícula és aquesta idea.

No necessitem que ens tolerem els uns als altres; necessitem respectar-nos. Necessitem veure l’altre com a igual, sense condicions, sense jerarquies, sense aquest “et permeto ser.” La tolerància ens ha portat fins aquí, però ja no és suficient. És hora d’exigir respecte, perquè només així podrem construir una societat realment igualitària, on ningú hagi de justificar la seva existència o demanar permís per ser qui és.