Les relacions són un joc d’equilibri entre donar i rebre. Però sovint aquest equilibri es trenca quan l’ego entra en escena com a protagonista indiscutible. Per naturalesa, tendim a prioritzar el nostre benestar, un mecanisme heretat de la supervivència primitiva. Tot i això, vivint en una societat moderna, aquest instint es tradueix en egocentrisme, egoisme o fins i tot narcisisme, fent que les connexions genuïnes esdevinguin més complicades.
La pandèmia va accentuar aquesta tendència. Aïllats i forçats a una introspecció profunda, moltes persones es van adonar que no sabien ni què volien ni qui eren. Aquesta manca d’autoconeixement va provocar que es centressin exclusivament en si mateixes, deixant de banda la reciprocitat en les relacions. Com puc cuidar els altres si no estic bé amb mi mateix? És una pregunta que es va fer present arreu.
Així, emergeixen tres perfils clau en la dinàmica actual: l’egoista, que actua per necessitat pròpia de manera puntual; l’egocèntric, que ignora les necessitats alienes prioritzant les seves de forma constant; i el narcisista, que necessita admiració i validació, sovint sacrificant l’autenticitat de les seves relacions. Aquestes conductes no són excloents, i en major o menor mesura, tots hem estat egoistes en algun moment.
La diferència radica en la intensitat i les conseqüències. L’egoisme, sovint temporal, pot conviure amb la reciprocitat. L’egocentrisme ja dificulta les relacions equilibrades, mentre que el narcisisme pot destruir-les completament. Reconèixer aquestes dinàmiques ens permet entendre millor els altres i, sobretot, nosaltres mateixos. Si l’ego és inevitable, aprendre a gestionar-lo és la clau per construir connexions més sanes i autèntiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada