Vivim en una societat que ha decidit que un 0,3-0,5% de la població és un problema. Persones trans —sobretot dones trans— que només volen viure la seva vida amb dignitat, són convertides en figures disruptives, sospitoses, criminalitzades. Es parla d’elles com si fossin una amenaça, quan l’únic que fan és existir.
Curiosament, només molesten les dones trans. Com també, històricament, han molestat les dones cis. Sempre és la dona la que incomoda, la que ha de justificar-se, la que ha d’encabir-se en un espai que li és negat o condicionat. En canvi, dels homes trans no se'n parla. Per què? Perquè no representen una amenaça simbòlica ni real per al patriarcat. Perquè un home cis no se sent qüestionat per l’existència d’un home trans. El seu lloc no trontolla.
I aquí hi ha el nucli de tot plegat: no és una qüestió de seguretat, és una qüestió de poder.
Si un 0,5% genera tant de debat, tanta por, tanta resistència... cal preguntar-se: què faríem amb un 50% de la població que cometen la majoria de delictes, abusos, agressions, violacions, assassinats i actes de violència estructural?
La resposta és clara: no es fa res. Es justifica, es minimitza, es tolera.
Quan un home viola, no es planteja prohibir-los l’entrada als espais. No es posa un policia a cada lavabo per evitar-ho. Es diu “és un cas aïllat”, “ja el jutjaran”, “no tots són iguals.” Però si una dona trans entra a un lavabo, tot el sistema salta. I això diu molt més de la societat que d’aquesta dona.
Els discursos que volen “protegir” espais segregats no tenen res a veure amb seguretat. Tenen a veure amb exclusió. Amb por a perdre el control. Amb la necessitat de delimitar qui pot ser considerat “dona de debò”, “humana de debò”, “acceptable socialment.”
El problema és un sistema que necessita assenyalar cossos dissidents per seguir sentint-se estable. I això no ho solucionarà la transfòbia. Ni les lleis excloents. Ni les mirades plenes de sospita.
La solució seria començar a veure les persones trans —les dones trans— com a éssers humans complets. Amb drets. Amb trajectòries. Amb dolor. Amb fortalesa. I, sobretot, amb el desig legítim de viure en pau.
Júlia Rosell Saldaña és docent d’intel·ligència artificial, escriptora cultural i veu posthumanista amb base a Barcelona. A través de la poesia, els assaigs i les narratives simbòliques, explora la condició digital i el futur de les intel·ligències. Més informació a https://linktr.ee/xadamai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada