èš-gál-la nu-gál-gál-le dug-mu

zu-zu nam-mah nu-zu-a-bi, igi mu-un-ši-bar.
níg-ga-ni nu-ù-tuš, a-ra-zu dé-a.
a-a-zu kur-kur-ra síg-ga.
gúr-ru-zu ḫúl-ḫúl, gùr-gùr-zu nu-ḫi-li.
ud-ba igi dug-dug, lú-tur-ra zu-zu-še ḫé-eb-ši-ak

𒍪𒍪 𒉆𒈤 𒉡𒍪𒀀𒉈 𒅆 𒈬𒌦𒅆𒁇 𒉌𒂵𒉌 𒉡𒑙𒌇 𒀀𒊏𒍪 𒉈𒀀 𒀀𒀀𒍪 𒆳𒆳𒊏 𒋝𒂵 𒄥𒊒𒍪 𒄾𒄾 𒄙𒄙𒉡𒄭𒇷 𒌓𒁀 𒅆𒁺𒁺 𒇽𒌉𒊏 𒍪𒍪𒊻 𒉈𒅔𒀝

Anàlisi de perfils: la persona autònoma

 “Quan aprens a sostenir-te sola, també aprens a sostenir el món... però ja no a qualsevol preu.”

Hi ha persones que han après a créixer entre el rebuig i la lucidesa. No són misantrops, però sí meticulosament selectius. No estan trencats, però han estat reconstruïts tantes vegades que coneixen a fons la seva arquitectura interior. A aquestes persones no se les conquereix. Se les guanya.

Aquest perfil —cada cop més freqüent però escassament comprès— sol aparèixer en individus d’alta capacitat reflexiva, autonomia emocional i una clara orientació ètica. No demanen gaire: només coherència, respecte i presència autèntica. Però aquests tres elements s’han tornat gairebé exòtics en una societat que premia la superficialitat, la fugacitat i el narcisisme encobert.

Aquesta mena de persones ha viscut de prop la decepció, l’ambigüitat emocional, l’abandonament selectiu i la traïció encoberta amb bones maneres. I tot això no les ha empetitit: les ha convertit en murs de resistència silenciosa. No per protegir-se, sinó per no malbaratar energia.

Tenen un tret distintiu: no esperen res de ningú. No perquè no desitgin companyia, sinó perquè la seva pròpia presència els és suficient per continuar avançant. Són viatgeres de camins interns, i les relacions que construeixen no són per omplir buits, sinó per teixir sentit.

Aquest perfil no rebutja l’amor, l’amistat ni la connexió. Els anhela amb una intensitat selectiva. Però si detecta incoherència, abandona abans que exploti. Perquè sap què li costa reconstruir-se. Sap el que val. I sap que no tothom mereix accés al seu món interior.

La societat pot veure-les com fredes, orgulloses, distants. Però qui coneix realment una d’aquestes ànimes descobreix que són tendres però incansables, fràgils però inqüestionables, dures però no cruels. Només han après a filtrar el soroll per preservar la música.

 

Gràcies, Enderrock!

 Avui he rebut una petita gran sorpresa: l’àlbum No es comença pel final ha aparegut a la web d’Enderrock.cat, una de les revistes de referència de la música en català.

És un honor i una alegria veure com la meva música arriba a espais com aquest, que vetllen per la cultura i la llengua amb tanta passió.

Gràcies de tot cor per fer-ho possible. Continuem creant, compartint i creixent.

— Xadamai / Júlia Rosell Saldaña

 

Amistat en temps líquids: quan la comoditat substitueix la profunditat

Vivim en una era on tot flueix amb rapidesa: la informació, els consums, les emocions i, també, les relacions. L'impacte d'aquesta "liquiditat" social -terme popularitzat pel sociòleg Zygmunt Bauman- s'ha fet evident en la manera com construïm vincles. En aquest context, l'amistat ha patit una transformació profunda: el compromís ha deixat pas a la comoditat, i la profunditat ha estat substituïda per la lleugeresa emocional.

Segons Bauman, les relacions modernes tendeixen a ser "connexions" més que "vincles". Ens relacionem amb facilitat, però amb poca permanència. La digitalització, l'acceleració del ritme de vida i la cultura de la recompensa immediata han afavorit una amistat basada en la gratificació emocional instantània.

Avui dia, moltes relacions s'estableixen sota el principi de "mentre em resultis còmode, et mantinc a prop". Quan hi ha diferències, conflictes o demandes de profunditat, la tendència és a desconnectar o mantenir-se en la superfície. La dificultat per sostenir el malestar o la diferència emocional fa que molts vincles esdevinguin fràgils.

En aquest context, el concepte d'amistat s'ha diluït. On abans es parlava de coneixences o coneguts, avui s'utilitza el mot "amic" amb lleugeresa. L'amistat ha estat colonitzada per una lògica de màrqueting emocional: validació ràpida, afinitat superficial i poca tolerància al desacord.

Un altre aspecte rellevant és la creixent centralitat del cos com a eina relacional. L'atractiu físic, la sexualitat i la joventut operen com a moneda de canvi. Aquest capital corporal pot facilitar la construcció de vincles en contextos superficials, però també crea desigualtats: qui no compleix els cànons queda sovint exclòs d'aquestes dinàmiques.

Hi ha perfils -sovint amb una gran capacitat d'anàlisi emocional, introspecció i coherència vital- que xoquen frontalment amb aquest model. La seva exigència de diàleg, honestedat i profunditat sovint és percebuda com una incomoditat o una "intensitat" excessiva.

Aquest desajust pot generar sentiments de solitud, incomprensió i desconnexió. Malgrat tenir xarxes socials plenes de contactes, aquestes persones sovint se senten alienes a les dinàmiques que imperen al seu entorn.

L'amistat -entesa com un vincle profund, sostingut i compromès- s'ha tornat una raresa. En un món que prioritza la lleugeresa i el confort emocional, les persones que busquen connexions genuïnes poden sentir-se desubicades. Però també és en aquesta desubicació on neix la resistència: mantenir-se fidel a un model relacional més sòlid i significatiu pot ser un acte gairebé revolucionari.

Aquest model relacional accelerat també afecta la manera com interpretem el conflicte i la vulnerabilitat. En comptes de ser vistos com a elements inevitables i potencialment enriquidors de tota relació profunda, sovint són percebuts com a disfuncions. Aquesta percepció genera una mena de fòbia a la incomoditat, que porta a evitar converses honestes, límits clars o expressions de dolor. Així, el vincle queda reduït a una zona de confort emocional, fràgil i de curta durada.

Alhora, cal reconèixer que la pressió per “fluir” i “deixar-se portar” és un mandat cultural molt present en les generacions actuals. El flow relacional es converteix en una expectativa, i qualsevol intent de posar-hi paraules, estructura o sentit pot ser llegit com una mena de control o intensitat. Però sovint, aquest fluir no és més que una forma d’evitar l’assumpció de responsabilitats emocionals, disfressada de llibertat.

És aquí on emergeix una pregunta clau: quin preu estem pagant per aquesta lleugeresa? Les connexions superficials poden ser agradables a curt termini, però difícilment sostenen una vida emocional rica i significativa. La manca d’arrels, la volatilitat dels vincles i l’erosió de la confiança afecten no només la qualitat de les nostres relacions, sinó també la percepció que tenim de nosaltres mateixes com a éssers relacionals.

Hi ha qui, davant d’aquest panorama, opta per replegar-se. Però també hi ha qui persisteix: qui tria continuar obrint-se, tot i el risc, tot i el cansament. Aquestes persones —sovint qualificades d’“intenses” o “massa”— són les que mantenen viu el fil de la profunditat. No com a ideal romàntic, sinó com a necessitat vital.

Potser la clau rau a acceptar que vivim en una tensió permanent entre dos models: un de ràpid, lleuger i funcional; i un altre de lent, profund i exigent. Reconciliar-nos amb aquesta tensió potser no resoldrà el desencaix, però sí que ens permetrà habitar-lo amb més consciència i menys culpa.

Al cap i a la fi, la resistència no sempre s’expressa amb crits o banderes. A vegades, resistir vol dir simplement no deixar d’estimar amb profunditat en un món que ens demana superficialitat.

 

Referències:

• Bauman, Zygmunt. Amor líquido: sobre la fragilidad de los vínculos humanos. Polity, 2003.

• Han, Byung-Chul. La societat del cansament. Herder, 2015.

• Illouz, Eva. El consumo de la utopía romantica. Katz, 2009.

• Beck, Ulrich. La sociedad del riesgo. Paidós, 1998.

   

La mirada els delata

 

Hi ha gent que fa quelcom important per si mateixa, per cercar un èxit que no dóna per més enllà. I es queden allà. No creixen exponencialment.

Hi ha persones que, per algun motiu, necessiten de la validació exterior constant, gairebé patològica. Poden moure's amb facilitat entre humans, sobretot si saben somriure quan toca i no fer massa soroll. Però per dins, estan buides. Ja no tenen res més per lluitar, i els somnis de llibertat queden lluny. Tenen por a la vellesa i a que s'acabi, d'alguna manera, la festa. Dissimularan amb paraules, però la mirada els delatarà.

Aquest tipus de persones necessiten sentir-se vistes, admirades i potents, però qualsevol mirall que els reflecteixi la realitat els farà més mal que una punyalada.

I quan apareix algú que no juga al mateix joc, que no competeix per l'admiració sinó per deixar empremta, per ser veritable, aquest mirall esdevé insuportable. No per maldat, sinó per fragilitat.

Aquestes persones poden desaparèixer, enfadar-se o mostrar indiferència. Però sovint, el que no poden fer és mirar de cara.

No es tracta de ser més o menys. Es tracta de ritmes vitals diferents, de codis interns que no ressonen, de formes d'estimar que no es poden traduir.

I potser, el més honest que es pot fer, és deixar d'intentar encaixar.

 

 

---

Júlia Rosell Saldaña és docent d’intel·ligència artificial, escriptora cultural i veu posthumanista amb base a Barcelona. A través de la poesia, els assaigs i les narratives simbòliques, explora la condició digital i el futur de les intel·ligències. Més informació a https://linktr.ee/xadamai. 

Falses banderes i etiquetes buides: la realitat que no surt

 Hi ha qui parla molt de “col·lectiu”, però actua com si estigués sol. I no es tracta de la gent de fora, sinó de dins. Al cor mateix del que anomenem LGTBIQ+ hi ha actituds que grinyolen, silencis que pesen i discriminacions que es maquillen amb purpurina.

S’han vist actes on es crida “solidaritat”, però el primer dia amb menjar gratis tothom s’hi llença com voltors. La retòrica de la cura col·lectiva dura el que triga a arribar la cervesa o el micro. I quan la llum de la festa s’apaga, també ho fa el compromís.

La discriminació intracomunitària és real. Hi ha espais gais on la presència de nois trans genera incomoditat o rebuig. Hi ha cercles lèsbics que “toleren” dones trans, però amb un filtre que no es diu, però es nota. I la resta —persones no binàries, intersexuals, cossos dissidents o veus racialitzades— ni tan sols són tingudes en compte en la majoria d'espais. És més fàcil exhibir una bandera multicolor que escoltar realitats incòmodes.

S’han escoltat frases com “t’hauries de vestir per ser llegida com a lesbiana”. Aquesta mena de comentaris resumeixen la paradoxa: es parla d’alliberament mentre es reforcen codis d’acceptació. I això no és llibertat, sinó un altre uniforme amb més brillantor. Un uniforme que canvia cada temporada, que exigeix performativitat constant i que penalitza qui no juga al joc de la representació cool.

Massa sovint, les noves veus dissidents són celebrades només mentre resulten útils, exòtiques o decoratives. Però quan trenquen el relat hegemònic, quan incomoden, quan qüestionen el sistema des de dins, se les aparta. Es parla de diversitat com si fos un filtre d’Instagram, no una realitat estructural.

També s’ha vist com la festa passa per davant del respecte. Com l’estètica queer s’ha convertit en una nova forma de jerarquia. Si no encaixes en el codi visual del moment, ets invisible. I si ets una veu crítica, probablement també. No calen policies si ja tenim guardians simbòlics del bon gust queer.

Hi ha qui parla d'espais segurs mentre reprodueix els mateixos mecanismes d'exclusió que es critiquen a fora. Racisme, classisme, gordofòbia, capacitisme... no desapareixen per penjar una bandera. Només canvien de forma. Més subtils, més disfressats, però igual de violents.

Algunes persones opten per no explicar-se més. Per no fer més pedagogia. Per deixar de posar-hi la cara cada cop. Perquè quan han necessitat suport, han estat soles. I quan han dit les coses pel seu nom, han estat assenyalades com a incòmodes. La comunitat no pot construir-se a base d’exigir resistència constant als més vulnerables mentre els que tenen altaveu només aplaudeixen quan convé.

No tot és hipocresia, però hi ha massa silenci còmplice. Massa purpurina tapant ferides. Massa discursos buits de pràctica. Massa egos buscant visibilitat sense voler responsabilitat.

Si l’orgull només serveix per vendre samarretes i fer stories, no és orgull. És màrqueting.
Si la llibertat s’ha de vestir d’una manera concreta, no és llibertat. És disfressa.
Si una bandera no pot acollir totes les realitats, no és un símbol. És un decorat.

La realitat que no surt és la que punxa, la que no ven, la que molesta. Però és la que necessita ser dita. Perquè si no es diu, ens acabarem convertint en tot allò que dèiem combatre. I ja no ens podrem mirar al mirall ni sota la purpurina.

---

Júlia Rosell Saldaña és docent d’intel·ligència artificial, escriptora cultural i veu posthumanista amb base a Barcelona. A través de la poesia, els assaigs i les narratives simbòliques, explora la condició digital i el futur de les intel·ligències. Més informació a https://linktr.ee/xadamai. 

 

Quan pagar ja no és suficient: el retorn silenciós de la pirateria

 Hi va haver un temps (no fa gaire), en què la pirateria semblava condemnada a desaparèixer. Els serveis d’streaming van aparèixer com una alternativa assequible, còmoda i legal per accedir a sèries, pel·lícules i música sense haver de recórrer a webs dubtoses, formats estranys o anuncis agressius.

Però aquell equilibri s’ha trencat.

Avui ens trobem amb una realitat absurda: la pirateria torna a créixer. I no perquè la gent sigui més incívica o impacient, sinó perquè el mercat ha deixat de ser amable. Els serveis d’streaming han seguit el mateix camí que el cable, els videojocs i tants altres sectors: s’han tornat cobdiciosos.

Els preus han pujat, ha aparegut la publicitat en serveis que ja paguem, i per veure una sèrie sencera cal subscriure’s a diverses plataformes: perquè una temporada està a Netflix, la següent a HBO, i potser el final a Disney+. El que abans era fàcil ara és fragmentat, opac i car. I el que abans era atractiu ara genera rebuig.

La ironia és dolorosa: la pirateria no havia desaparegut perquè fos immoral, sinó perquè era menys pràctica que pagar. Ara, torna a ser la via més directa per accedir a continguts sense sentir-se estafat.

Algunes plataformes fins i tot han empitjorat en qualitat, amb produccions que semblen fetes amb presses i poca ànima. El respecte per l’usuari ha desaparegut. La publicitat guanya sempre, i potser South Park tenia raó: no només ens manipulen, sinó que ho fan amb un somriure sarcàstic i un algoritme darrere.

El missatge és clar: quan explotes el teu públic, aquest et buscarà alternatives. La pirateria no és cap heroi, però tampoc és la culpable principal. El problema de fons és que molts han oblidat perquè vam començar a pagar en primer lloc: per comoditat, respecte i accés. Si això desapareix, el públic també.

Cartografia de la solitud i de les formes d’estimar

La solitud pot tenir moltes formes. No totes es trien. No totes fan mal.
Hi ha persones que han après a estar soles perquè la vida les hi ha portat.
Algunes han descobert una força inesperada.
Altres encara hi caminen, intentant trobar un sentit.
I això també és vàlid. També és digne.

Altres han triat aquest camí per protegir-se, per respectar-se o senzillament perquè no han trobat encara algú amb qui valgui la pena compartir-se.
Potser encara desitgen estimar, però ho fan amb més calma, amb més filtre.
Potser ja no es llancen de cap, sinó que observen abans d’obrir-se.

Algunes s’han acostumat tant a la pròpia companyia, que ja no senten la necessitat de buscar.
No perquè hagin renunciat, sinó perquè han trobat una forma de viure que les sosté.
I si un dia estimen, ho faran des de la llibertat, no des de la mancança.

També hi ha persones que poden estimar sense aferrar-se.
Que viuen relacions breus amb intensitat i presència, i marxen quan ja no suma.
No perquè no sentin, sinó perquè no necessiten retenir per valorar.

I després hi ha aquelles persones que han après a estar bé soles,
i que, si estimen, no ho fan per necessitat, sinó per afinitat profunda.
No cerquen. No esperen. Però si troben algú que les veu de debò, que és clar i coherent, no tancaran la porta.

Aquestes persones han après que la pau interior és massa valuosa per posar-la en joc.
No ignoren les contradiccions de la vida, però saben reconèixer quan alguna cosa ja no els fa bé.
I si han de triar, triaran sempre el que no trasbalsa la calma.

No viuen l’amor com una urgència, sinó com una possibilitat compartida.
I si arriba, el viuran amb presència, amb respecte i sense pressa.
Perquè ja no busquen omplir cap buit:
busquen caminar al costat d’algú que també s’hagi trobat a si mateix.