Avui, 2 d'agost de 2025, he quedat finalista al XLIII Premi Montseny 2025.
En aquest vídeo, llegeixo el poema que ha resultat finalista.
Allí on s’arrela la llum
Pilum Muralis
Al Montseny, on la boira es pentina els cabells,
viu el secret de totes les primaveres.
Cada branca despulla una història,
cada pedra conserva un sospir antic.
El vent recull promeses oblidades,
i les bressola entre fulles cansades,
mentre l'aigua, tossuda, perfila camins
on fins el silenci es descalça.
Hi ha una saviesa muda a les arrels,
una espera dolça a cada bri d'herba,
com si la muntanya sabés
que la paciència també és una forma d'estimar
Quan les ales dels dies cauen lentes,
i la tarda s'encén d'or vellutat,
el Montseny s'omple d'ombres càlides
i cada racó somnia amb ulls tancats.
Caminem entre perfums de molsa,
sentim la treva dins la sang,
com si el cor trobés el seu batec més antic,
bressolat per cants d'ocells invisibles.
Allí, la memòria no pesa:
flota lleugera com una fulla nova,
i cada pas ens torna més lleugeres,
com si la terra mateixa ens perdonés.
Sota el bressol dels estels primerencs,
les pedres murmuren en llengua d'aigua,
i els arbres inclinen les seves vides antigues
com savis que mai no demanen res.
Hi ha camins que no porten enlloc,
només a l'interior d'un mateix,
on la pena i la joia són germanes,
i el silenci batega com una flama oculta.
Ens asseiem damunt la humitat dolça,
sentim l'eco d'uns passos antics,
i entenem, per un instant breu,
que viure és només escoltar la terra.
La nit no fa por a qui estima la muntanya,
perquè dins la foscor hi viu la llavor de l’albada,
i cada estrella sembrada en el cel
és una promesa que no necessita paraules.
El vent, fidel, acaricia les galtes,
i els records es tornen pols d’argent,
flotant damunt del pes que havíem oblidat,
com si la vida ens vestís de nou cada vespre.
Som petites, insignificants i eternes,
com els brins d’herba que dansen sense fer soroll,
com les gotes de rosada que es trenquen
només per tornar a néixer a l’alba següent.
Al Montseny, tot respira sense pressa,
i la vida, despullada de soroll, s’ofereix.
No cal entendre els camins que es bifurquen,
ni les veus que canten dins les pedres.
Només cal ser brisa, ser ombra, ser arrel,
una part petita del somni antic de la terra.
I, en aquest pacte sense paraules,
el cor troba el seu lloc sense lluitar.
Tota pèrdua s’esvaeix en el verd,
tota angoixa es fon en la llum tamisada,
i el pes del món s’esmicola, callat,
en la tendra obstinació d’una branca.
Potser tot allò que som
són llavors adormides en el vent,
esperant el lloc precís per arrelar,
esperant l'instant tendre per florir.
I el Montseny, antic i silenciós,
ens ensenya sense presses,
que la veritat no crida, no es defensa:
simplement, és.
Allí on s'arrela la llum,
on l'ànima descansa sense por,
sabem, sense necessitat de noms,
que som part d'un cant que mai no mor.
Júlia Rosell Saldaña és docent d’intel·ligència artificial, escriptora cultural i veu posthumanista amb base a Barcelona. A través de la poesia, els assaigs i les narratives simbòliques, explora la condició digital i el futur de les intel·ligències. Més informació a https://linktr.ee/xadamai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada