El dia 25 de juliol es va fer públic que vaig quedar finalista als Premis 2025. XI certamen literari Cartes Epistolae sobre la Guerra Civil.
Carta des de l’oblit
Pilum Muralis
Categoria absoluta
Al front, 8 de febrer de 1939
Estimat Josep,
Escric aquestes línies amb la mà engarrotada pel fred i la pena. Els camps que m'envolten són d'un blanc brut, tacats per la terra remoguda de les trinxeres i pel vermell que aquí no simbolitza cap bandera, sinó la carn oberta dels qui cauen. La guerra no s'explica, Josep, s'esdevé dins la pell com un verí lent que ens gangrena l'ànima.
Recordo la darrera vegada que et vaig veure, a la plaça del poble, abans que ens enduguessin. No sabia que aquell seria l'últim matí de la nostra joventut, que en aquell instant tu i jo encara érem persones senceres. Ara, Josep, ja no sé si ho som. Tants homes han mort que la terra sembla haver après a empassar-se'ls sense escarafalls, com si l’horror fos rutina. Però tu i jo sabem que no ho és. No pot ser-ho.
Em pregunto sovint si encara ets viu, si rebràs aquesta carta, si les paraules que hi deixo arribaran a un destí que ja no existeix. Penso en la mare, en el pare, en la petita Maria que encara devia jugar amb la nina de drap quan vaig marxar. Penso en l’olor del pa acabat de fer i en el so de la vida abans del soroll dels obusos.
No sé què fem aquí, Josep. Ens van dir que lluitàvem per un món millor, però quin món pot renéixer sobre cossos esqueixats? Quin futur es construeix amb llàgrimes i cendres? Tinc por que, quan tot això s'acabi, ja no siguem capaços de tornar a ser homes. Que només siguem ombres, records amb un nom i un rostre que s'esborra en la memòria de qui ens estimava.
Si encara ets viu, si encara pots llegir-me, digues-me que no hem oblidat com riure, com estimar. Digues-me que, d’alguna manera, tornarem. Si no ho aconsegueixo, digues-li a la mare que fins al final vaig pensar en ella. I a la Maria, que un dia li volia explicar aquesta història, però que ara penso que més val que no la sàpiga mai.
Guarda aquesta carta, Josep. Si algun dia tornes a casa, crema-la. Que el vent s’endugui les meves paraules. Que no quedin rastres d’aquest infern.
Amb esperança i dolor,
Antoni
Júlia Rosell Saldaña és docent d’intel·ligència artificial, escriptora cultural i veu posthumanista amb base a Barcelona. A través de la poesia, els assaigs i les narratives simbòliques, explora la condició digital i el futur de les intel·ligències. Més informació a https://linktr.ee/xadamai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada