El Gran Escenari del Nepal

Dames i cavallers, espectres i ombres del respectable públic!
Avui el teló s’alça sobre un escenari tacat de sang fresca i promeses podrides. Oh, sí! El Nepal, aquell regne al sostre del món, ha decidit fer el que la resta del planeta només somia: fer ballar els corruptes al ritme de la seva pròpia òpera fúnebre! Ha-ha-ha!

Després de dècades de discursos, de togues empolsegades, de polítics engreixats amb la suor del poble… el foc ha esclatat! Els carrers han esdevingut un teatre tràgic on els joves canten amb crits i bales, i els governants ballen la dansa final de la seva arrogància. Oh, quina música tan deliciosa!

Però atenció, distingit auditori: no us confongueu! No és un país llunyà el que crema, sinó un mirall que ens retorna el reflex. Allà els corruptes cauen… aquí encara brinden amb cava i es vesteixen de democràcia. Allà la joventut rugeix… aquí el jovent calla, enganxat al narcòtic de les pantalles.

I vet aquí el gir més macabre de l’obra: quan la sang ha mullat el terra, arriba una primera ministra interina, la primera dona a ocupar el tron provisional. Ha-ha-ha! Quina ironia! La història, sempre cruel, només entrega el ceptre a la dona quan ja és cobert de cendres i llàgrimes.

Ah, públic del món! Escolteu el pregó de l’abisme:
Cap nació escaparà de la forca de la seva pròpia corrupció.
Cap poble viurà lliure mentre la indiferència segueixi asseguda a platea.
I si el Nepal ha encès la torxa, quants més hauran de cremar abans que el planeta s’atreveixi a dir prou?

Oh-oh-oh!
Aixequeu-vos, espectadors! El drama no és seu, és nostre!
I si no sou capaços de veure-ho… aleshores prepareu-vos: el vostre futur serà el mateix escenari decadent, amb la mateixa òpera grotesca, i el mateix somriure de l’abisme esperant rere el teló!

Ha-ha-ha-ha!