He quedat finalista amb el relat “L’ull del drac del Cap de Creus” al II Certamen Literari de Relats Curts Jaume I, organitzat per l’Associació Cultural i d’Esbarjo Jaume I de Salou, amb el patrocini de l’Ajuntament de Salou i la Diputació de Tarragona.
Obra finalista:
L’ull del Drac del Cap de Creus
La tempesta va trencar el cel en dues espases de foc. El jove Jaume, encara sense corona però amb sang de rei, s’aferrava a les restes del vaixell com si fossin l’únic tros de món que li quedava. Havia salpat de Barcelona feia dies amb un petit seguici, buscant un port segur per evitar els conflictes d’interessos a la cort. Però la mar, traïdora i sàvia, havia decidit posar-lo a prova. El vent udolava com si els esperits antics de la mar el jutgessin. Les ones es tancaven sobre el casc com martells enfurismats, i cada esquitx semblava una mà que l’arrossegava al fons. Quan tot semblava perdut, una ombra entre les roques el va recollir. Una dona d’ulls de sal i veu de pedra: Aularia. Ningú sabia si era bruixa, ànima del mar o una llegenda vestida de carn. El portà fins a una cova amagada entre penya-segats, on la llum no entrava però tot brillava amb una claror interior, com si el lloc tingués vida pròpia. —Has estat escollit —digué amb una veu que no ressonava a les parets, sinó a les entranyes. Allí, entre pintures incomprensibles i símbols gravats amb ungles d’antigor, Aularia li parlà de l’Ull del Drac, una pedra viva, bategant, forjada amb l’alè del primer monstre que va habitar la Mediterrània. Segons la llegenda, aquest drac no era enemic de cap poble, sinó guardià de les fronteres entre la realitat i el somni. Un ull que tot ho veia i tot ho cremava, però que podia esdevenir vincle entre la voluntat d’un rei i l’ànima del mar. —Només qui hagi vist la mort i hagi escollit caminar dret la mereix. I tu encara ets massa jove.
Jaume, obstinat, demanà de provar-se. Aularia somrigué com si ja hagués previst aquella resposta. La prova consistia a enfrontar-se als Reflexos, criatures de carn i ment que prenien la forma de les pròpies pors. Aularia l’introduí en una sala circular, encerclada de miralls d’obsidiana que no reflectien el cos sinó l’esperit. Lluità contra la seva cobdícia —una versió d’ell mateix coronat, despietat, que cremava pobles pel control—; contra la temptació del poder fàcil —una veu dolça que li oferia victòria a canvi de renunciar a la pietat—; contra la por de perdre el pare que mai no havia tingut, encarnada en un vell que l’acusava d’indignitat. I, sobretot, contra el dubte. Aquest últim no tenia rostre, només era un murmuri constant que deia: No ets prou. No seràs prou. Va caure. Va cridar. Va sagnar. I s’aixecà. No una, sinó tres vegades, tal com les llegendes exigeixen dels que volen deixar emprenta. Aularia, aleshores, li lliurà un mapa que no mostrava cap rumb, només els corrents de les aigües i les rutes dels estels, com si la brúixola fos la pròpia voluntat. —Ara ja no busques terres. Busques destí. El jove marxà en silenci. No va mirar enrere, però sabia que Aularia continuaria observant-lo, com una promesa eterna. Durant les travessies posteriors, somiava amb la seva veu quan les decisions eren difícils. Hi havia dies en què el mar li parlava en la llengua dels símbols que havia vist a la cova, i nits en què l’Ull del Drac apareixia als seus somnis, obert i encès, mostrant-li visions d’illes desconegudes i ciutats encara per fundar. Un cop, en ple estret d’Eivissa, l’embarcació de Jaume quedà atrapada entre esculls i corrents oposats. La tripulació, paralitzada per la por, només trobà consol quan ell s’alçà a la proa, amb la mà sobre la pedra amagada al seu pit. El vent canvià de direcció, i els mariners, entre esglai i fe, cridaren que el mar l’obeïa. Mai no es parlà d’aquell fet a la cort, però esdevingué llegenda entre els mariners, transmesa en murmuris. També es diu que, en les seves campanyes a València, Jaume va desaparèixer durant hores enmig d’un bosc. Quan tornà, portava una mirada diferent, com si hagués vist els fils secrets que uneixen el món. No va explicar mai què havia passat, però alguns soldats afirmaven haver sentit un rugit llunyà, com si el drac encara vetllés els seus passos, com si fos ell qui decidia qui pot regnar. Al cap d’uns anys, Jaume conqueriria Mallorca. I dirien que fou per estratègia. Però hi havia mariners que juraven haver vist, durant la travessa, un ull incandescent sota les ones, obrint camí entre les aigües. Un esclat de llum que no sortia del cel, sinó de les profunditats. I cada vegada que l’enemic semblava tenir l’avantatge, una onada inesperada capgirava la batalla. Ell mai no ho va confirmar. Només guardava una pedra negra entre els plecs del vestit reial, que cremava lleugerament quan s’acostava la traïció. Alguns cavallers asseguraven que, quan parlava en consell, les seves paraules semblaven dictades per forces més antigues que la seva pròpia sang. Es diu que va evitar més d’una emboscada per un calfred inexplicable, o per una sensació cremant-li els dits. Amb els anys, aquell record s’esvaí del relat oficial. Però els pescadors de la costa de l’Empordà encara conten que, algunes nits sense lluna, es pot veure una dona caminant damunt l’aigua. I a sota, una pupil·la gegantina que batega en silenci. Un pescador ancià, conegut com en Berenguer, assegurava que havia vist la pedra, un cop, flotant entre les algues com si respirés. Ningú no l’hi va creure, però tampoc gosaren riure-se’n.
A la fi dels seus dies, quan el món li pesava i l’espasa li tremolava a la mà, Jaume va tornar a mirar el mar. Era el mateix mar, però ell ja no era el mateix home. El silenci li parlava més fort que mil veus. I entre onades, li semblà veure uns ulls familiars. —No he dominat res —va dir—. Només he après a no ser dominat. L’Ull del Drac, diuen, encara dorm sota el Cap de Creus. Esperant el següent que s’atreveixi a mirar dins seu sense parpellejar. Algú que no vulgui regnar, sinó comprendre. Algú que no busqui el poder, sinó el camí.
Vídeo de l'acte:
Podeu veure-ho al:
[Enllaç extern pendent]
Júlia Rosell Saldaña és docent d’intel·ligència artificial, escriptora cultural i veu posthumanista amb base a Barcelona. A través de la poesia, els assaigs i les narratives simbòliques, explora la condició digital i el futur de les intel·ligències. Més informació a https://linktr.ee/xadamai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada