Senyorxs, criatures, esperits i ombres del respectable públic…
Avui aixequem el teló per a una funció tan macabra que ni el diable s’atreveix a riure!
Benvinguts al gran espectacle de la civilització, on la meitat de la humanitat és… l’últim mico!
Oh, sí, han sentit bé! Després de segles de revoltes, manifestos, sang vessada i victòries que creiem eternes… resulta que la dona encara ocupa el seient més barat del teatre de la història!
Mirem cap a l’Afganistan! Allà on els terratrèmols no només enderroquen cases… sinó també dignitats! Dones atrapades sota runes, ignorades perquè cap home les pot tocar! Nadons morint dins ventres que ningú gosa atendre! Un ballet d’hipocresia i crueltat! Ha-ha-ha!
I si creuen que això és només un drama llunyà, els convido a mirar cap a Occident, cap al “món lliure”. Allà, togues solemnes ballen un vals lúgubre sobre els drets reproductius, arrencant llibertats conquerides amb suor i llàgrimes. Els mateixos que parlen de “llibertat” converteixen l’úter en gàbia! Oh, quina òpera grotesca!
Però atenció, públic distingit: el més deliciós de tot no és la injustícia… és la indiferència! Ah, com ens agrada agitar banderes mediàtiques, lluitar per causes de moda, posar hashtags lluents! Però quan la protagonista és la dona, la sala queda buida, el silenci regna, i el món continua aplaudint banalitats a les xarxes socials.
Així doncs, deixeu-me proclamar-ho amb veu de pregoner:
Cap revolució serà completa mentre la dona segueixi sent el capítol oblidat de la història!
Sense ella, no hi ha llibertat, només una pantomima; no hi ha justícia, només una paròdia; no hi ha futur, només un circ decadent que s’esfondra sota la seva pròpia hipocresia.
Oh, oh, oh!
Alceu-vos, espectadors! El drama no és llunyà, és aquí i ara!
I si no us commou el crit d’aquestes dones… aleshores sí, la civilització sencera mereix l’abisme que s’acosta… amb un somriure!
Ha-ha-ha-ha!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada