El banquet dels drets adquirits: crònica de la impunitat moderna

Senyorxs, criatures, esperits i ombres del respectable públic…
Avui aixequem el teló d’una funció tan grotesca que ni els morts voldrien aplaudir!

Benvinguts al Gran Banquet dels Drets Adquirits, la festa macabra d’una generació que ha confós la reciprocitat amb impunitat i la responsabilitat amb una incomoditat intolerable!

Observeu, observeu! A taula s’asseu tothom amb cara de fam, exigint el seu tros de pa, la seva ració d’atenció, el seu plat d’afecte… però ningú aixeca ni un dit per parar la taula. Drets! Drets! Drets! —bramen—, però deures? Oh, quina paraula més lletja! Quin insult a la sensibilitat moderna!

I si algú gosa aixecar-se i dir: “Senyorxs, això no és un banquet, és un saqueig!”, aleshores el públic s’ofèn. Ai, ai, ai! Els límits avui no són fronteres sanes: són crims de lesa-humanitat! Poseu un mirall davant d’aquests convidats, i xisclaran com si els haguessin condemnat a l’infern!

Perquè, oh, distingits espectadors, el drama no és només el que fan… sinó com fugen de la veritat. La veritat crema, la veritat incomoda, la veritat arrenca màscares. I la nostra època, oh, quina època!, prefereix el ghosting a la confrontació, el seen al diàleg, la covardia de la pantalla al pes d’una paraula mirant als ulls.

Però, atenció! El silenci que ells usen com a arma, quan se’ls gira en contra, es converteix en presó. És fàcil ignorar, fins que ets tu qui ets ignorat. És fàcil marxar sense dir res, fins que ets tu qui rep la porta als morros. És fàcil viure del pan y cuchillo, fins que algú et diu: prou, la cuina està tancada. Ha-ha-ha-ha!

I aleshores, què passa? S’ofenen! Sempre s’ofenen! No importa si el límit es diu amb delicadesa, amb respecte, amb ironia o amb furor. El resultat és sempre el mateix: els qui vivien de la teva permissivitat xisclen quan els hi treus el luxe invisible que mai havien agraït.

Per això, públic estimat, alço la veu: els límits no són crueltat, són conseqüència! Són l’únic remei contra la malaltia de la impunitat disfressada de normalitat.

I si aquest banquet grotesc s’enfonsa, no ploreu: celebreu-ho!
Perquè quan marxa la impunitat, arriba la dignitat.
Quan cauen les màscares, només queda la veritat.
I quan la veritat incomoda, vol dir que encara hi ha esperança.

Oh, oh, oh!
Aixequeu-vos, espectadors! Aplaudiu la incomoditat!
Perquè si no sou capaços d’aguantar la seva llum…
aleshores, sí: mereixeu l’abisme que us espera… amb un somriure!

Ha-ha-ha-ha-ha!