No cal que m’aplaudiu, perquè no vinc a entretenir-vos. Vinc a despullar-vos el decorat. I no em tremola la veu: ara que hi ha un acord de pau, ara que el relat s’esquerda, ara que el titular deixa de fer sang… arriba l’hora incòmoda de mirar-nos al mirall. Perquè sí, estimades criatures, sense guerra no hi ha clics, sense morts no hi ha excuses… no jews, no news.
Què han fet aquests mesos els governs? Han recitat la seva gran òpera humanitària: milions cap a Gaza, discursos solemnes, reconeixements històrics, braços oberts a la causa. Una litúrgia perfecta per omplir places, per sortir a la foto, per tapar amb banderes el que aquí fa pudor.
I mentre la litúrgia creixia, què passava a casa meva, a casa nostra, a Catalunya? La inseguretat als carrers augmentava, els robatoris amb violència ja eren rutina, els apunyalaments i les violacions omplien noticiaris locals. Les àvies veien retallar-se serveis com el menjar a domicili, els veïns s’empassaven contenidors “intel·ligents” a cop de milió opac, i la ciutadania pagava més impostos per rebre menys.
Però, és clar, qui gosava discutir-ho? L’agenda era Gaza, i Gaza s’havia convertit en el Districte 11 de Barcelona. Un decorat perfecte per projectar virtuts mentre es deixaven en penombra les vergonyes: corrupció soterrada, serveis mal gestionats, precarietats que no entren al guió dels discursos internacionals.
Ara que la pau irromp en escena i la sang deixa de ser coartada, el teatre queda nu. Quan s’apaguen els titulars i cau el teló del conflicte, queda la realitat: comptes sense maquillar, carrers sense maquillatge, ciutadans sense paraigües.
I aquí és on la funció es trenca: la pau no dona vots, la pau no és trending topic, la pau obliga a rendir comptes. Per això ho repetiré, amb veu clara i burlesca: no jews, no news. S’han quedat sense relat, sense excusa, sense fum per tapar la runa.
Molt cridar per Palestina, sí… però els hi han donat igual els kurds, els yazidites, els armenis, o les matances de cristians a l’Àfrica. Deliciosament hipòcrites.
I jo, espectadora d’aquesta tragicomèdia, no callo. Perquè si vosaltres encara aplaudiu, jo encara ric per la vostra hipocresia.
Ha-ha-ha…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada