El poder de no agradar

 Hi ha un moment —i només un— en què el món deixa de tenir poder sobre tu:q uan ja no tens cap necessitat d’agradar-li.

Fins aquell instant, ets una titella invisible que s’inclina davant mirades, silencis i judicis aliens. Et vesteixes amb les expectatives dels altres, et censures per no incomodar, i et condemnes per voler ser estimat per tothom… menys per tu mateix.

Però arriba el dia que tot això cansa.

Que la validació deixa de ser oxigen i es converteix en fum.

I aleshores, simplement, deixes de jugar.

És aquí on tot canvia:

Quan algú ja no pot manipular-te perquè no et pot fer sentir culpable.

Quan el seu silenci deixa de fer-te mal.

Quan entens que la seva opinió és només soroll.

Quan descobreixes que no necessites ser agradat… per existir.

La gent no sap com reaccionar davant d’això.

Et miren com si fossis una anomalia emocional.

Intenten fer-te sentir malament per la teva calma.

Proven amb el menyspreu, amb la indiferència, amb el silenci — i tu, senzillament, ja no hi ets disponible.

És una llibertat estranya, gairebé inquietant.

Com si t’haguessis tret una pell vella que feia olor de por.

I de sobte, el món continua girant… però tu ja no gires amb ell.

Perquè quan deixes de demanar permís per ser qui ets, el que abans era soledat es transforma en pau.

El que abans era rebuig, ara és selecció natural.

I el que abans era debilitat, ara és poder pur.

Prefereixo ser lliure que ser simpàtica.

Prefereixo la pau a l’aprovació.

Perquè, al final, la majoria de la gent que vols agradar… no t’hauria agradat gens si l’haguessis conegut a fons.

Així que deixa que opinin, que callin, que et jutgin o t’ignorin.

No és el teu problema: és la seva dependència disfressada d’orgull.

Quan deixes de ser manipulable, ja no formes part del seu relat.

Ets l’autor.

I aleshores…

ja no hi ha partida que puguin guanyar.