París, diumenge al matí… el sol il·lumina la façana majestuosa del Louvre. Els turistes entren amb càmeres a la mà, ignorants del que està a punt d’esdevenir.
I de sobte… tatatatata-tataaa 🎶 — sona aquell swing descarat.
Un home amb ulleres fosques i un somriure massa ampli. Una mà que acarona el pany, l’altra que encén el tallador de metall. Quatre minuts. Set segons. El vidre cau com si fos mantega sota el ganivet del temps.
Les joies imperials, custodiades per dècades de vigilància, es converteixen en simples brillants dins d’una bossa de vellut.
Una mirada al rellotge. Una moto espera al carrer lateral. I com un fantasma amb barret i gavardina… ja no hi ha ningú.
Només resta el silenci i el ressò d’una riallada llunyana:
“Hahahahahaha…!”
Lupin? Potser. O potser només humans que imiten els mites, ballant al compàs d’una melodia que ja coneixem massa bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada