Ah, la partitocràcia! Aquest gran circ de foc i fum on els partits es disputen l’escenari com gladiadors, no per servir al poble, sinó per alimentar-se’n. Ens venen discursos ensucrats, promeses que brillen com miratges al desert i, amb veu melosa, ens diuen: “Confieu en nosaltres. Doneu-nos el vostre vot. Aquesta vegada serem vegetarians.”
Però tots sabem què s’amaga darrere la disfressa. Els llops mai deixen de ser llops. I quan el ramat entrega la clau del corral —aquest paperet que anomenem vot—, els depredadors no només entren, sinó que s’asseuen al tron del banquet.
El problema no és només la mentida. És la perversió del contracte social. El vot, que hauria de ser un pacte de responsabilitat, es converteix en un xec en blanc. I els partits, un cop instal·lats al poder, es dediquen a fer i desfer, a repartir-se engrunes de privilegis, a jugar a la política com si fos una partida privada, sense rendir comptes a ningú més que a ells mateixos.
I nosaltres? El poble? Reduïts a ovelles expectants, mirant des de fora del banquet, esperant —il·lusos— que algun dia els llops compleixin la seva promesa i renunciïn a la carn.
Però l’escena és sempre la mateixa. Promeses, urnes, victòria… i el festí s’obre de nou. El ramat aplaudeix, els llops devoren, i la història es repeteix amb una precisió gairebé litúrgica.
Perquè la partitocràcia no és democràcia. És un corral amb decorats nous, però amb els mateixos actors: depredadors disfressats que riuen mentre el poble espera miracles.
I quan el teló cau, només queda el ressò d’un riure… llarg, maligne, inoblidable.
HAHAHAHAHAHAHA!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada