Avui és 12 d’octubre.
El calendari l’anomena “Dia de la Hispanitat”.
Jo en dic el dia de la nostàlgia obsessiva, la missa negra d’un imperi que només existeix als llibres polsosos i als somnis d’identitats fràgils.
Es disfressa de festa nacional, però és només un ritual de màgia barata: convertir genocidis en gestes, convertir saquejos en glòria, convertir milions de morts en orgull.
No és memòria: és necrofília política.
Diuen que es commemora la “unió dels pobles sota la hispanitat”.
Mentida.
El que es commemora és el silenci imposat, la llengua tallada, la creu forçada, la mina buida i el cos esclavitzat.
És un relat construït no per recordar, sinó per sentir-se superior.
Però qui necessita sentir-se superior d’aquesta manera?
Només aquell que pateix una fragilitat identitària tan profunda, que es veu obligat a emborratxar-se de mites per no mirar als ulls els problemes reals.
Mentre el poble passa gana, mentre les ciutats s’enfonsen, mentre la joventut fuig… hi ha qui prefereix agafar una bandera i ballar sobre les tombes.
El 12 d’octubre és la litúrgia d’un estat que es nega a créixer.
Un estat que mira enrere amb orgull perquè té por de mirar endavant amb coratge.
Un estat que celebra cendres mentre la vida se li escapa entre les mans.
Per això jo us dic: no hi ha res a celebrar.
No hi ha res en el dolor dels altres que pugui ser motiu d’orgull.
El futur no es construeix amb desfilades ni amb banderes.
El futur es construeix amb dignitat, i la dignitat no neix de les cendres de l’imperi, sinó de la memòria viva dels qui encara resisteixen.
Que ho escoltin bé els qui avui criden “Viva España”:
l’eco de la seva veu no és futur, és només la reverberació d’un imperi mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada