El premi literari que em va somriure des de les ombres: una opinió personal sobre concursos, màscares i embuts editorials

No escric això per desacreditar ningú, sinó per aportar llum al funcionament d’un model editorial que molts autors desconeixen.

Hi ha concursos literaris que semblen temples.
Altres semblen miratges.
I d’altres —els més inquietants— tenen aquella aura d’“això no acaba d’encaixar”, com un somriure massa afilat en una sala que fa olor de vellut antic.

Això que escric és una opinió personal després de contrastar dades i llegir contractes.
Puc estar equivocada.
Només relato la meva experiència amb el XIX Certamen Literario de Ediciones Oblicuas.
La resta és llum i criteri de qui llegeixi.

 

1. El silenci abans del somriure

Vaig presentar una obra al certamen.
Vaig esperar el veredicte.
No vaig aparèixer a cap llista.
No vaig ser finalista.
No vaig tenir menció, comentari ni rastre públic.

https://www.edicionesoblicuas.com/galardonados-de-los-xix-premios-literarios-ediciones-oblicuas/

 

Tot normal, fins aquí.

Però temps després…
un correu apareix entre les ombres:

“Su obra ha gustado mucho al jurado.”

Cap comentari concret.
Cap observació literària.
Cap esment del text.

Només aquesta frase… i tot seguit, una proposta de publicació, amb pressupost i contracte adjunt.

Era com si algú hagués obert una porta que no havia demanat obrir.

 

2. Una confessió necessària: la meva obra no era un trofeu

Seré absolutament honesta:

la meva obra no era per tant.
No aspirava a guanyar.
Tenia errades.
Era un text fet amb pressa, amb versos que encara no s’havien assegut.
No era cap joya decadentista destinada a la glòria.

Justament per això, la seqüència em va sorprendre:

• obra imperfecta,
• no finalista,
• no mencionada,
• no valorada públicament,

i tot i així… proposta immediata de publicació.

Si hagués escrit un llibre excepcional, potser m’ho hauria cregut.
Però coneixent els meus propis errors…
aquella porta oberta tenia massa pressa.

Tinc un estil dens i metafòric, no és per a tots els públics. Així i tot, aquest 2025, he guanyat o quedat finalista en 11 certàmens. Perquè m’hi presento? Vull saber si agrada com escric i si haig de modular quelcom. Els certàmens em serveixen de barem.

 

3. A les bases hi ha un detall que brilla com un ull en la foscor

https://www.edicionesoblicuas.com/premios-literarios-ediciones-oblicuas/

Un fragment:

“La editorial podrá ponerse en contacto con usted si considera la obra de interés.”

Aquest detall, combinat amb contractes de pagament, revela el mecanisme:

És legal.

És correcte.

Però és una porta oberta a un embut editorial.

No hi ha res dolent en oferir serveis editorials.
El problema és quan això es barreja amb la imatge d’un “premi literari”.

 

4. El jurat… és la mateixa editorial

Als documents oficials:

• Jurat de narrativa: Alberto Trinidad i Alfonso Trinidad
• Jurat de poesia: Alberto Trinidad

És a dir:
els mateixos que porten l’editorial.

No hi ha lector extern.
No hi ha comitè.
No hi ha criteri independent.

Això no és il·legal —però sí opac.

 

5. El contracte: la llum cau sobre el mecanisme

Quan vaig obrir l’ANNEX del contracte, la retòrica es va evaporar.

Apareixia literalment:

“El AUTOR/A colaborará con X€ para que la editorial efectúe…”

I tot seguit, la llista completa:

• impressió,
• correcció,
• maquetació,
• coberta,
• il·lustració,
• ISBN,
• dipòsit legal,
• distribució,
• venda sota demanda,
• ebook,
• e-distribució…

Tot, absolutament tot, pagat per l’autor.

No és coedició.
No és coproducció.
És autoedició de serveis amb un altre nom.

I aquí la metàfora literària no salva ningú:
el text legal és una llum que no es pot apagar.

 

6. La retòrica —bella, però ineficaç

La resposta editorial parlava de:

• Nietzsche i màscares,
• postestructuralisme,
• premis de culte,
• “mi vida se debe a la literatura”,
• títols acadèmics,
• màsters,
• autoritat literària.

Tot això és bonic, sí.
Belles papallones… però dissecades.

Perquè en el món real,
al món del paper, tinta i contractes,
els títols són exactament això:

Papallones dissecades a la vitrina: belles, però incapaces de canviar la natura jurídica d’un acord.

 

7. Transparentem-ho tot: què passa realment?

Després de revisar:

• bases del concurs,
• llista de guanyadors,
• estructura del jurat,
• dinàmica del procés,
• contracte adjunt,
• literal de l’ANEXO,
• i comparativa de preus reals del sector…

la conclusió personal que extrec és:

El certamen funciona menys com un premi literari

i més com un mecanisme de captació d’autors

per a un model editorial basat en què l’autor paga la primera edició.

No és dolent.
No és il·legal.
No és pervers.

Simplement: no és el que sembla.

 

8. La meva conclusió personal (i només personal)

Reitero: puc estar equivocada.
Aquesta és només la meva experiència,
després de llegir documents i analitzar dades.
Potser altres han tingut vivències magnífiques amb l’editorial.
Potser per a algú és un camí ideal.

Però per a mi —i només per a mi—
el XIX Certamen no ha semblat un premi literari amb selecció real.
Ha semblat un embut.

I ho dic amb humilitat, serenor i respecte:
no pel meu text (que no valia un premi),
sinó pel mecanisme que he vist quan he encès el llum.

La llum no fa mal.
Només revela.