dijous, 2 d’octubre del 2025

Finalista al XI Certamen Sierra de Francia de Relato, Poesía y Fotografía

He tingut l’honor de ser seleccionada com a finalista a l’XI Certamen Sierra de Francia de Relato, Poesía y Fotografía amb el poema «La Sierra me habló», representant Barcelona en aquesta convocatòria internacional.

L’obra ha estat publicada a l’Antología 2025 (ISBN 979-8293708727), disponible a través de l’Asociación Cristo del Amparo y del Arroyo La Mata i a llibreries en línia.

Aquest reconeixement se suma a la trajectòria iniciada amb altres distincions literàries, i reafirma el meu compromís amb la paraula com a eina de memòria, resistència i bellesa.

Gràcies al jurat i a l’organització per donar espai a la poesia com a forma de diàleg entre territoris.

📖 Enllaç a la llista de finalistes: https://www.cristoarroyomuerto.org/-_-/res/966b8937-7151-49af-bf01-e9b40cc62c3c/binary/files/966b8937-7151-49af-bf01-e9b40cc62c3c/e8c81075-8946-469d-895c-a83bdcae66a1

📚Antologia disponible aquí: https://www.amazon.es/dp/B0FJR625NB?psc=1&smid=A1AT7YVPFBWXBL

Proposem Ada Colau com a alcaldessa de Gaza: un pla infernal de renovació urbana

De desnonaments a bombardejos: com la reina de la gentrificació barcelonina podria rebrandejar una zona de guerra

*"Benvinguts, estimats desorientats! Avui parlarem d’oportunitats—o, com les diu la gent menys creativa, desastres. Concretament, de la gloriosa oportunitat de nomenar Ada Colau, la reina dels desnonaments amb somriure de Barcelona, *de Gaza.

Ja sé el que esteu pensant: ‘ Però això és una bogeria!’ Oh, dolços innocents, la bogeria és simplement innovació que encara no heu sabut monetitzar. I si hi ha algú que sàpiga convertir el fracàs en una marca personal, és la nostra Ada."

 

Secció 1: "Per què Gaza? Un matrimoni fet a l’infern"

Un Airbnb a cada cantonada
"Allotjament de luxe en búnquers"
Turistes queixant-se dels preus
Periodistes arriscant la vida
"Lluitem contra la gentrificació!"
"Lluitem contra l’existència!"
Carrils bici que no duen enlloc
Cràters de bombes que menys enlloc

"Veieu la sinèrgia? Gaza no és una zona de guerra—és un projecte de reformes amb caràcter! I Colau? És la dissenyadora d’interiors que aquest desastre mereix."

 

Secció 2: "El currículum de Colau: Un mestratge en fracàs creatiu"

Llista d’"èxits" (amb emojis per facilitar la lectura):

  • 🏗️ "Va prometre habitatge assequible → Va entregar pisos de luxe (per a turistes)."
  • 💸 "Va lluitar contra l’Airbnb → Va convertir Barcelona en la seva seu europea."
  • 🚔 "Va criticar la policia → La va usar per desnonar activistes."
  • 🌍 "Es deia feminista → Va deixar les dones en habitatges precaris."

"Això no és un currículum—és un pla director per a Gaza! Qui més podria convertir crims de guerra en un TED Talk?"

 

Secció 3: "El pla: Vendrem la guerra com un estil de vida"

Passos del "pla de negocis" (sàtira):

  1. "Rebranding del setge"
    • "Gaza: On cada dia és un repte de supervivència!"
    • "Col·laboració amb agències de PR israelianes: ‘Experiències autèntiques de zona de guerra—Reserva ara!"*
  2. "Privatitzar les runes"
    • "Per què reconstruir cases si podeu vendre les runes com a ‘memorabilia de guerra artesanal’?"
  3. "Solidaritat performativa"
    • "Organitzar un Festival de la Mercè gazià—però en lloc de focs artificials, drons llançant fulletons que diguin ‘Resisteix!’"
  4. "Culpar les víctimes"
    • "Quand els gazians es queixin de no tenir llum: ‘Heu provat un pressupost participatiu?’"

"No és explotació—és innovació disruptiva!"

 

Secció 4: "Objeccions? Quina monada"

Respostes sarcàstiques:

  • "‘Això és ofensiu!’ Oh, per favor… Heu vist l’ONU últimament? L’ofensa és el seu model de negocis."
  • "‘Gaza necessita ajuda real!’ L’ajuda real és avorrida. Nosaltres oferim estil."
  • "‘Colau mai no acceptaria això!’ No va rebutjar ser la cara del fracàs a Barcelona, oi?"*

 

Conclusió: Crida a la (in)acció

"Així doncs, signeu la petició, estimats. Perquè si hem de fracassar, que sigui amb estil.

👉 Signa aquí: Nomenem Ada Colau alcaldessa de Gaza

I recordeu: L’infern són els altres… i els seus plans urbanístics."

 

 

 

 

dimecres, 1 d’octubre del 2025

El capital no et segresta amb cadenes — et segresta amb bressols

 

Escolta’m bé.

El capitalisme ja no necessita soldats, ni inquisidors, ni guàrdies civils per controlar-te.

Ha trobat una eina molt més eficient.

No són les cadenes.
Són els bressols.

T’han venut la idea que tenir fills és llibertat, però en realitat és el contracte més subtil de submissió que el sistema ha inventat mai.

Perquè un ciutadà sol encara pot alçar-se, rebel·lar-se, arriscar-ho tot.

Però un pare o una mare?

Ja no lluita pel món — lluita per pagar l’escola.

El capitalisme és llest. No et mata: et domestica.

Et promet amor etern, fotos al parc i una tassa amb la paraula “Family” estampada… i a canvi t’exigeix silenci polític, prudència, por.

Et deixa escollir el nom del teu fill, sí.
Però ell tria el teu horari, el teu deute i el teu grau d’obediència.

Pensa-hi:
Quantes vegades has sentit aquesta frase en boca de covards disfressats de savis?

“Abans de fer revolucions, pensa en els teus fills.”

Traducció:
“Agenolla’t. No facis soroll. El sistema ha posat una criatura al davant perquè no t’atreveixis a moure’t.”

No dic que l’amor sigui una cadena.
Dic que l’Estat, el mercat i la banca l’han convertit en una.

Perquè no hi ha millor forma de mantenir un poble tranquil que lligar-lo amb afectes convertits en moneda.

T’ofereixen ajuts, deduccions fiscals i lloances a “la família tradicional”…
I tu, agraït, calles.

No t’ho dic per odi.
T’ho dic per respecte.

Perquè ser pare o mare no hauria de ser una condemna a la docilitat, sinó una crida a protegir un futur digne.

Però avui, ser progenitor en el capitalisme és com signar un contracte invisible que diu:

“Renuncio a la meva ràbia. Renuncio a la meva veu. Renuncio a la meva valentia… per por a perdre la custòdia.”

No culpo els que estimen.
Culpo els que utilitzen l’amor com a corretja.

Així que pren aquesta frase i grava-te-la al crani:

El capital no et vol mort — et vol pare/mare.
Perquè els morts no produeixen,
però els pares obeeixen.

Quan ho entenguis, tindràs dues opcions:

  • O beus més sedant emocional i continues somrient a les fotos familiars amb un nus a la gola,

  • O comences a estimar sense deixar-te segrestar.  

Perquè només hi ha una cosa més poderosa que un rebel sol.

Un rebel que estima — i que ja no té por que li robin el futur.





Espanya va trencar les nostres urnes, però no la nostra memòria

M’han dit que el que va passar a Catalunya l’1 d’Octubre del 2017 va ser “il·legal”, “inútil” o “un intent fracassat”.
Però això només ho diu qui mira la història des del costat del poder, i no des del costat de la dignitat.

Aquell dia jo no mirava les xifres.
Mirava les cares.

Avis que ja havien sobreviscut a dictadures, ara drets davant de les escoles com si en fossin els guardians.
Joves portant urnes com si fossin relíquies.
Mestres, pagesos, mecànics, àvies, programadors — tots convertits, de sobte, en custodis d’alguna cosa més gran que ells mateixos.

Cap violència per part nostra. Només determinació.
Cap arma a les mans — només paperetes.

I, tanmateix, això ja va ser suficient per fer entrar en pànic un Estat.

Espanya no va actuar com una democràcia segura d’ella mateixa.
Va actuar com un imperi espantat davant d’un mirall.

En comptes d’escoltar, va enviar porres.
En comptes de debatre, va enviar antiavalots.
En comptes d’acceptar una pregunta, va intentar silenciar-ne la resposta.

Aquell dia, la por va canviar de bàndol.

Hi ha qui diu que vam perdre.
Però jo mai no he vist un poble derrotat fent cua durant hores només per posar un paper dins d’una caixa mentre el colpegen.
Mai he vist un “fracàs” brillar tan fort als ulls de tants.

L’1 d’Octubre no anava de guanyar la independència.
Anava de demostrar que la independència ja habitava dins nostre — almenys a la ment, a la columna vertebral, al codi moral d’una nació.

Potser Espanya va aturar el procés.
Però no va poder esborrar la memòria.

I la memòria és més perillosa que qualsevol arma.

Per això escric això. No per nostàlgia.
Sinó pel simple fet que em nego a deixar que converteixin aquell dia de dignitat en una nota a peu de pàgina.

No vam perdre.
Ens vam despertar.

I quan un poble es desperta, no torna a adormir-se — espera.

Així que sí, hi haurà un altre Octubre.
Potser no igual. Potser més fort. Potser més silenciós. Potser més sorollós.
Però arribarà.

Perquè el que va passar aquell dia no va ser un referèndum.
Va ser un assaig general.

I la propera vegada, no demanarem permís.
Simplement continuarem allò que ja ha començat.

dimecres, 17 de setembre del 2025

Grata sorpresa: finalista al III Concurso de Relatos Cortos de Ajedrez

No sempre saps on poden arribar les paraules quan les deixes volar. Avui m’he trobat amb una sorpresa inesperada i preciosa: la meva obra “Una partida decisiva” ha estat seleccionada com a finalista al III Concurso de Relatos Cortos de Ajedrez, organitzat pel Club de Ajedrez Enroque Corto Sahaldau, amb la col·laboració de l’Ayuntamiento de Puente Genil i la Diputación de Córdoba.

El relat ha estat publicat al llibre del certamen, amb dipòsit legal CO 1066-2025, i es pot trobar a la pàgina 78.

El més sorprenent? No en sabia res fins que el llibre ha arribat a les meves mans. Ha estat una notícia inesperada i una grata alegria descobrir que havia estat finalista sense ser-ne conscient.

Sento aquest moment com una invitació a seguir escrivint, compartint i deixant que les paraules facin el seu camí, de vegades de formes tan insospitades.

Llibre disponible: https://publicaciones.dipucordoba.es/publicacion/iii-concurso-2024-relatos-cortos-de-ajedrez/ 

 

Relat finalista:

 

Una partida decisiva

Cual metáfora acaecida a tiempos de guerra, delante de mí estaba desplegado un tablero de ajedrez. Cada movimiento, un hecho que marcaría el porvenir de aquellos bajo mis órdenes.

Mi oponente era sagaz, cruel y con un grado de conocimiento que me hacía sentir pequeño, minúsculo, quizá como David ante Goliat.

Miré las piezas una a una, pensando en cual correspondía a aquellos cuya vida dependía de mis decisiones: los soldados rasos, la caballería, las armas de guerra, las torres... y en medio de tal tumulto, yo y mi guardia personal.

Mi oponente y yo nos miramos, y al cruzar la mirada esbozó una sonrisa maquiavélica, haciendo ademán de que empezara la partida.

Moví el primer peón, pensando en uno de los regimientos de soldados paseando por un camino, de patrulla. La respuesta de mi oponente fue mover un caballo. En mi mente, un regimiento de caballería se movía por el horizonte.

No tardé en mover otro de mis peones, esperando que pudiera acudir en auxilio del primero. Una torre fue movida por mi oponente, dándome a entender que partía de una posición defensiva.

Mi decisión fue mover el alfil, queriendo pensar en él como un trabuco que debía hacer caer la torre. Fue una mala decisión: mi oponente lo derrotó con su caballo. Imaginarme a aquellos que estaban montando el trabuco siendo masacrados por la caballería enemiga me hizo sentir un vuelco en el corazón.

La partida siguió, las piezas iban y venían en una danza macabra de movimientos en los que la agilidad mental y los cálculos, no solo para la partida, sino de vidas humanas en juego, me hicieron sudar, demostrando mi preocupación ante un adversario que no hacía ningún ademán de malestar ni nerviosismo.

En el mundo real, cientos de vidas debían yacer inertes esperando a la visita de buitres y cuervos mientras el fragor de la batalla, con gritos, dolor y fuego convertían la escena en un cuadro de sufrimiento propio de la guerra.

Desconozco el tiempo que llevábamos jugando a aquella maldita partida, en la que el tiempo parecía retorcerse, retrasarse, ralentizarse y detenerse de formas que no entendía. El sudor me impedía concentrarme y mi corazón latía con fuerza que de aquella partida dependía mi vida.

A medida que las piezas iban desapareciendo del tablero, pude entrever en algún momento que mi oponente no toleraba la frustración cuando conseguía arrebatarle alguna de sus piezas claves.

A pesar de la desventaja que parecía marcar mi estrategia, y mi pérdida de activos importantes, mis peones seguían allí, leales. Ellos fueron los que acabaron con las torres, los alfiles y uno de los caballos de mi oponente.

La imagen de aquello me reforzó temporalmente, puesto que los movimientos de aquel duro adversario habían acabado con todo aquello que me permitiría sobrevivir.

En el campo de batalla, mis soldados acabaron con las torres en movimientos prácticamente suicidas, a sabiendo de su destino. También habían rodeado la caballería para no pudiera escapar y habían cargado contra las armas de asedio del enemigo.

A pesar de las pérdidas, ambos quedamos en silencio durante largos momentos, valorando nuestros próximos movimientos.

Pero la situación de tregua no podía permanecer de forma indefinida, y quedó patente que todo era una estrategia de mi cruel oponente, a quién no le importaba el destino de sus piezas de igual forma que no le importaban las vidas de quienes representaban.

Con el caballo que le quedaba y su reina, no tardaron en barrer el tablero de todas mis piezas. En un afán por demostrar su superioridad no fue a por mí, sino que fue a por todas mis piezas, una a una.

Mis peones desaparecían como absorbidos por un remolino de maldad calculada, mientras que mi reina no podía hacer frente a todos aquellos flancos que iban quedando abiertos.

Cuando quise darme cuenta, solo quedaba una pieza de mi color en el tablero: el rey. Mi simple representación dejaba patente mi derrota. Agarré la pieza, la puse con ambas manos sobre mi pecho y finalmente la dejé caer.

Ese era el final de la partida y de mi vida.

Pilum Muralis

dilluns, 15 de setembre del 2025

El Gran Escenari del Nepal

Dames i cavallers, espectres i ombres del respectable públic!
Avui el teló s’alça sobre un escenari tacat de sang fresca i promeses podrides. Oh, sí! El Nepal, aquell regne al sostre del món, ha decidit fer el que la resta del planeta només somia: fer ballar els corruptes al ritme de la seva pròpia òpera fúnebre! Ha-ha-ha!

Després de dècades de discursos, de togues empolsegades, de polítics engreixats amb la suor del poble… el foc ha esclatat! Els carrers han esdevingut un teatre tràgic on els joves canten amb crits i bales, i els governants ballen la dansa final de la seva arrogància. Oh, quina música tan deliciosa!

Però atenció, distingit auditori: no us confongueu! No és un país llunyà el que crema, sinó un mirall que ens retorna el reflex. Allà els corruptes cauen… aquí encara brinden amb cava i es vesteixen de democràcia. Allà la joventut rugeix… aquí el jovent calla, enganxat al narcòtic de les pantalles.

I vet aquí el gir més macabre de l’obra: quan la sang ha mullat el terra, arriba una primera ministra interina, la primera dona a ocupar el tron provisional. Ha-ha-ha! Quina ironia! La història, sempre cruel, només entrega el ceptre a la dona quan ja és cobert de cendres i llàgrimes.

Ah, públic del món! Escolteu el pregó de l’abisme:
Cap nació escaparà de la forca de la seva pròpia corrupció.
Cap poble viurà lliure mentre la indiferència segueixi asseguda a platea.
I si el Nepal ha encès la torxa, quants més hauran de cremar abans que el planeta s’atreveixi a dir prou?

Oh-oh-oh!
Aixequeu-vos, espectadors! El drama no és seu, és nostre!
I si no sou capaços de veure-ho… aleshores prepareu-vos: el vostre futur serà el mateix escenari decadent, amb la mateixa òpera grotesca, i el mateix somriure de l’abisme esperant rere el teló!

Ha-ha-ha-ha! 

diumenge, 7 de setembre del 2025

Finalista al II Certamen Literari de Relats Curts Jaume I 2025

 

 He quedat finalista amb el relat “L’ull del drac del Cap de Creus” al II Certamen Literari de Relats Curts Jaume I, organitzat per l’Associació Cultural i d’Esbarjo Jaume I de Salou, amb el patrocini de l’Ajuntament de Salou i la Diputació de Tarragona.

Obra finalista:

L’ull del Drac del Cap de Creus 

Pilum Muralis 

La tempesta va trencar el cel en dues espases de foc. El jove Jaume, encara sense corona però amb sang de rei, s’aferrava a les restes del vaixell com si fossin l’únic tros de món que li quedava. Havia salpat de Barcelona feia dies amb un petit seguici, buscant un port segur per evitar els conflictes d’interessos a la cort. Però la mar, traïdora i sàvia, havia decidit posar-lo a prova. El vent udolava com si els esperits antics de la mar el jutgessin. Les ones es tancaven sobre el casc com martells enfurismats, i cada esquitx semblava una mà que l’arrossegava al fons. Quan tot semblava perdut, una ombra entre les roques el va recollir. Una dona d’ulls de sal i veu de pedra: Aularia. Ningú sabia si era bruixa, ànima del mar o una llegenda vestida de carn. El portà fins a una cova amagada entre penya-segats, on la llum no entrava però tot brillava amb una claror interior, com si el lloc tingués vida pròpia. —Has estat escollit —digué amb una veu que no ressonava a les parets, sinó a les entranyes. Allí, entre pintures incomprensibles i símbols gravats amb ungles d’antigor, Aularia li parlà de l’Ull del Drac, una pedra viva, bategant, forjada amb l’alè del primer monstre que va habitar la Mediterrània. Segons la llegenda, aquest drac no era enemic de cap poble, sinó guardià de les fronteres entre la realitat i el somni. Un ull que tot ho veia i tot ho cremava, però que podia esdevenir vincle entre la voluntat d’un rei i l’ànima del mar. —Només qui hagi vist la mort i hagi escollit caminar dret la mereix. I tu encara ets massa jove. 

Jaume, obstinat, demanà de provar-se. Aularia somrigué com si ja hagués previst aquella resposta. La prova consistia a enfrontar-se als Reflexos, criatures de carn i ment que prenien la forma de les pròpies pors. Aularia l’introduí en una sala circular, encerclada de miralls d’obsidiana que no reflectien el cos sinó l’esperit. Lluità contra la seva cobdícia —una versió d’ell mateix coronat, despietat, que cremava pobles pel control—; contra la temptació del poder fàcil —una veu dolça que li oferia victòria a canvi de renunciar a la pietat—; contra la por de perdre el pare que mai no havia tingut, encarnada en un vell que l’acusava d’indignitat. I, sobretot, contra el dubte. Aquest últim no tenia rostre, només era un murmuri constant que deia: No ets prou. No seràs prou. Va caure. Va cridar. Va sagnar. I s’aixecà. No una, sinó tres vegades, tal com les llegendes exigeixen dels que volen deixar emprenta. Aularia, aleshores, li lliurà un mapa que no mostrava cap rumb, només els corrents de les aigües i les rutes dels estels, com si la brúixola fos la pròpia voluntat. —Ara ja no busques terres. Busques destí. El jove marxà en silenci. No va mirar enrere, però sabia que Aularia continuaria observant-lo, com una promesa eterna. Durant les travessies posteriors, somiava amb la seva veu quan les decisions eren difícils. Hi havia dies en què el mar li parlava en la llengua dels símbols que havia vist a la cova, i nits en què l’Ull del Drac apareixia als seus somnis, obert i encès, mostrant-li visions d’illes desconegudes i ciutats encara per fundar. Un cop, en ple estret d’Eivissa, l’embarcació de Jaume quedà atrapada entre esculls i corrents oposats. La tripulació, paralitzada per la por, només trobà consol quan ell s’alçà a la proa, amb la mà sobre la pedra amagada al seu pit. El vent canvià de direcció, i els mariners, entre esglai i fe, cridaren que el mar l’obeïa. Mai no es parlà d’aquell fet a la cort, però esdevingué llegenda entre els mariners, transmesa en murmuris. També es diu que, en les seves campanyes a València, Jaume va desaparèixer durant hores enmig d’un bosc. Quan tornà, portava una mirada diferent, com si hagués vist els fils secrets que uneixen el món. No va explicar mai què havia passat, però alguns soldats afirmaven haver sentit un rugit llunyà, com si el drac encara vetllés els seus passos, com si fos ell qui decidia qui pot regnar. Al cap d’uns anys, Jaume conqueriria Mallorca. I dirien que fou per estratègia. Però hi havia mariners que juraven haver vist, durant la travessa, un ull incandescent sota les ones, obrint camí entre les aigües. Un esclat de llum que no sortia del cel, sinó de les profunditats. I cada vegada que l’enemic semblava tenir l’avantatge, una onada inesperada capgirava la batalla. Ell mai no ho va confirmar. Només guardava una pedra negra entre els plecs del vestit reial, que cremava lleugerament quan s’acostava la traïció. Alguns cavallers asseguraven que, quan parlava en consell, les seves paraules semblaven dictades per forces més antigues que la seva pròpia sang. Es diu que va evitar més d’una emboscada per un calfred inexplicable, o per una sensació cremant-li els dits. Amb els anys, aquell record s’esvaí del relat oficial. Però els pescadors de la costa de l’Empordà encara conten que, algunes nits sense lluna, es pot veure una dona caminant damunt l’aigua. I a sota, una pupil·la gegantina que batega en silenci. Un pescador ancià, conegut com en Berenguer, assegurava que havia vist la pedra, un cop, flotant entre les algues com si respirés. Ningú no l’hi va creure, però tampoc gosaren riure-se’n. 

A la fi dels seus dies, quan el món li pesava i l’espasa li tremolava a la mà, Jaume va tornar a mirar el mar. Era el mateix mar, però ell ja no era el mateix home. El silenci li parlava més fort que mil veus. I entre onades, li semblà veure uns ulls familiars. —No he dominat res —va dir—. Només he après a no ser dominat. L’Ull del Drac, diuen, encara dorm sota el Cap de Creus. Esperant el següent que s’atreveixi a mirar dins seu sense parpellejar. Algú que no vulgui regnar, sinó comprendre. Algú que no busqui el poder, sinó el camí. 


Vídeo de l'acte:



Podeu veure-ho al:

[Enllaç extern pendent]

Finalista al XI Certamen Sierra de Francia de Relato, Poesía y Fotografía

He tingut l’honor de ser seleccionada com a finalista a l’XI Certamen Sierra de Francia de Relato, Poesía y Fotografía amb el poema «La Sier...