Controlar les dones: la tradició que mai mor

 El problema és ser dona. Sempre ho ha estat.

Ens van dir que era per protegir-nos. Després, que era per moralitat. Més tard, que era per preservar espais segurs. Ara, diuen que és per respecte a la biologia.

Però el relat és sempre el mateix: si ets dona, estàs sota sospita.

Les excuses canvien, el control no.

Ara es parla de seguretat, de veritat, d’autenticitat. De definir legalment qui pot considerar-se dona. De decidir qui té dret a entrar en un lavabo, en un refugi, en un vestidor. Però —casualitat— mai es discuteix qui pot entrar com a home. L’home, com sempre, queda fora de la lupa.

El focus és el cos de la dona. I més encara si aquest cos no encaixa. Si ets massa alta, si tens veu greu, si no tens pits, si ets andrògina, si no ets prou "femenina". Si ets una dona trans. O una dona cis que no respon a l’estètica que tranquil·litza.

Aquesta nova croada disfressada de debat legal no protegeix les dones. Les classifica. Les fiscalitza. Les obliga a passar per un filtre visual, moral i ara també legal. El que s’està definint no és la dona. El que s’està definint és qui pot ser controlada amb impunitat.

I el més revelador? Els homes trans. Aquells que han nascut dones, segons aquest discurs tan obsessionat amb els cromosomes, poden ser exclosos d'espais de dones si "semblen massa homes". Això ja no és biologia, oi? Això és percepció. Aparença. Comoditat dels altres. S’ha fet evident: no es tracta de ciència. Es tracta de qui incomoda i qui no.

Les dones trans incomoden. Les dones que no encaixen, incomoden. Les dones lliures, fortes, visibles, incòmodes... totes. I davant la incomoditat, la resposta del sistema sempre és la mateixa: control.

Aquest no és un atac a les persones trans. És un atac a les dones. A totes. A les que no poden ser explicades amb una definició. A les que es neguen a passar per l’adjectiu d’"autèntica". A les que no demanen permís per existir.

No volem encaixar. No volem passar. No volem ser més dones per ser més creïbles. Volem deixar de ser inspeccionades.

I el que fa més por d’aquesta sentència és que no obre un debat. Obre una porta. Una porta a la sospita permanent. A la verificació de qui ets. A la por de ser considerada massa. Massa visible. Massa masculina. Massa dona.

Però sabem identificar el control, encara que es disfressi de dret. I no callarem. Perquè sempre ens han controlat, sí. Però també sempre hem trobat maneres de cremar les gàbies.

I aquesta no serà l’excepció.

Júlia Rosell Saldaña és docent d’intel·ligència artificial, escriptora cultural i veu posthumanista amb base a Barcelona. A través de la poesia, els assaigs i les narratives simbòliques, explora la condició digital i el futur de les intel·ligències. Més informació a https://linktr.ee/xadamai.