Cada cop més sovint, sentim gent parlar de la ciència com si fos una entitat omniscient i omnipotent, com si no admetés cap mena de debat.
I tanmateix, precisament el que defineix la ciència és el debat, la revisió constant, el contrast d’hipòtesis i la capacitat de demostrar a través del mètode científic.
Algunes persones parlen de “la ciència” com si es tractés d’una divinitat. Fa venir ganes de preguntar-los si la ciència els parla. Si és a l’habitació amb ells. Si li han sentit la veu, com qui sent el dogma revelat.
Malauradament, moltes persones no saben distingir entre una llei científica i una teoria. No saben que la ciència no dona veritats absolutes.
La seva funció és explicar la realitat provisionalment, a partir d’evidències, observacions i hipòtesis que poden ser modificades a mesura que evoluciona el coneixement i la tècnica.
Vivim en una època on les religions tradicionals han perdut credibilitat. La política genera cada cop més desconfiança. I les humanitats, com la filosofia, estan desapareixent a poc a poc de la vida pública i educativa.
Davant d’aquest buit, una part de la població ha convertit la ciència en un nou sistema de creença, una nova estructura de poder que es fa servir per imposar discursos, callar discrepàncies i mantenir privilegis.
I això, estimats lectors, ens aboca a un escenari conegut però disfressat: una societat que torna a ser teista.
No pas de déus antics, sinó d’un nou déu secular anomenat Ciència.
Júlia Rosell Saldaña és docent d’intel·ligència artificial, escriptora cultural i veu posthumanista amb base a Barcelona. A través de la poesia, els assaigs i les narratives simbòliques, explora la condició digital i el futur de les intel·ligències. Més informació a https://linktr.ee/xadamai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada