Tants anys deslligant biologia de gènere per arribar al punt en què la gent torna a parlar de genètica sense tenir-ne ni idea, donant per feta una realitat altament complexa com són els cromosomes.
Si algun lector d’aquí coneix els seus cromosomes perquè s’ha fet un test genètic, que ho digui.
La resta, que calli.
Hem tornat a caure en la trampa de sempre.
Al Regne Unit, ara s’ha definit legalment què és una dona. I es comença per aquí.
L’home no cal definir-lo, sembla. Però la dona sí. La dona s’ha de delimitar, sospesar, jutjar.
I més endavant, què vindrà?
Que no sembles prou dona? —cosa que, de fet, ja passa.
Que la teva feina no és prou femenina?
Que no tens fills?
Que no t’has guanyat el dret a ser tractada com a dona?
Quin serà el següent pas? Comprovar els cromosomes a la porta d’un lavabo?
Saben quantes sorpreses s’enduen els estudiants de genètica quan comencen a estudiar aquests temes?
Però al final, com sempre, el focus real és el mateix: control sobre les dones. Totes.
I encara pot anar més lluny.
“No actues com una dona.”
“No treballes com una dona.”
“No sembles una dona.”
I un llarg etcètera que ja coneixem massa bé.
Als Estats Units ja ho veiem: dones cisgènere increpades només per tenir una expressió de gènere no prou “femenina”, per atrevir-se a existir sense complir un estereotip.
No sabem fins on arribarà tot plegat. Però aquest text queda aquí, com a testimoni.
Avui ho toleren. Demà ho patiran.
Júlia Rosell Saldaña és docent d’intel·ligència artificial, escriptora cultural i veu posthumanista amb base a Barcelona. A través de la poesia, els assaigs i les narratives simbòliques, explora la condició digital i el futur de les intel·ligències. Més informació a https://linktr.ee/xadamai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada