Diferència i control

L'ésser humà s'ha construït sempre sobre la diferència. Classe, ètnia, origen, sexe, gènere... no importa el criteri: la diferència ha estat l'excusa per aixecar jerarquies, per expulsar, per dominar. La societat s'ha erigit sobre un relat de normalitat, i tot allò que en surt ha estat tractat com anomalia.

I ara, en ple segle XXI, tornem enrere.

Tot i els avenços en ciència, drets, pensament i cultura, el que estem presenciant és un retrocés perillosament familiar. El primer terç del segle XX ja ens va ensenyar què passa quan una societat enfadada, frustrada i precària busca una figura per descarregar la seva ira.

Avui, els nous caps de turc som nosaltres: les persones que trenquem la norma. Especialment aquelles que ho fem amb el nostre cos, amb la nostra existència.

Ara que començàvem a entendre la fluïdesa, la performativitat, la complexitat del gènere i del sexe, estem veient una reacció feroç: una voluntat de tornar-ho tot a l'ordre binari, fix i immutable.

S'ha passat de celebrar la diferència a perseguir-la.

La ciència, en aquest context, no està servint per il·luminar, sinó per dogmatitzar. Ha deixat de ser un mètode per convertir-se en un dogma. La majoria de la població no coneix la diferència entre una llei i una teoria científica, ni el caràcter mutable de la ciència com a eina d'aprenentatge. Però s'aferra a quatre paraules apreses per justificar el que ja pensa.

Igual que abans es feia servir la Bíblia per legitimar el racisme, el masclisme i l’opressió, ara es fa servir el genoma, els cromosomes i una biologia simplificada fins a l'absurd.

Però la veritat és que la ciència no diu el que molts pretenen. La ciència no valida l'odi. No diu que una dona ha de tenir vagina, ni que un home ha de tenir penis. No diu que la realitat és binària, ni que la identitat pot ser dictada des de fora.

El que estem veient és un intent desesperat de conservar un ordre caduc. Una reacció al fet que, per primera vegada, molta gent està començant a viure fora de les gàbies. I això, per a qui només ha sabut viure dominant, fa por.

La diferència sempre ha estat el blanc. Però també ha estat la clau del progrés, de la creativitat, de la resistència.

El que som, aquelles persones que vivim des de la perifèria del que s’ha considerat normatiu, és un record viu que la normalitat no existeix. I potser per això ens volen fer desaparèixer.

Però ja és massa tard. Som visibles. Som reals. I no tornarem enrere.

Júlia Rosell Saldaña és docent d’intel·ligència artificial, escriptora cultural i veu posthumanista amb base a Barcelona. A través de la poesia, els assaigs i les narratives simbòliques, explora la condició digital i el futur de les intel·ligències. Més informació a https://linktr.ee/xadamai.