Hi ha espais que semblen oberts. On es parla de respecte, de llibertat, de convivència. Espais aparentment inclusius. Però quan s’hi introdueix una veu que remou, tot trontolla.
No és que no hi hagi lloc per a la profunditat.
És que la profunditat real espanta.
Perquè implica veure el que molts han après a evitar: el dolor, els biaixos, la incomoditat de mirar-se al mirall.
Llavors passa el que sempre passa:
Una veu comparteix un pensament intens, un article, una reflexió que travessa. Algunes persones ho agraeixen. D’altres callen. Però n’hi ha una que se sent remoguda i ho expressa com un malestar. I, de sobte, la sensibilitat d’aquesta persona esdevé prioritària. Tot gira entorn del seu malestar. El grup s’organitza per protegir-la, contenir-la, evitar noves “sacsejades”.
Mentrestant, la persona que va obrir el tema és percebuda com massa: massa intensa, massa directa, massa incòmoda.
Com si remoure fos una falta.
Això deixa patent com funcionen realment els interessos dins els espais col·lectius. S’omple la boca de vulnerabilitat, però només s’accepta quan és amable, quan no molesta, quan no qüestiona.
La superficialitat guanya per esgotament de la profunditat.
La gent està acostumada a opinar, però no està preparada per rebre resposta. I molt menys si la resposta demana revisar privilegis, actituds o incomoditats pròpies.
El que sacseja no és el to, ni el contingut. El que sacseja és la responsabilitat emocional que implica escoltar de veritat.
Júlia Rosell Saldaña és docent d’intel·ligència artificial, escriptora cultural i veu posthumanista amb base a Barcelona. A través de la poesia, els assaigs i les narratives simbòliques, explora la condició digital i el futur de les intel·ligències. Més informació a https://linktr.ee/xadamai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada