Posar límits en el món de les cites: una necessitat, no una ofensa

 

La vida, especialment en la seva dimensió social, és un aprenentatge constant.
Al llarg d’aquest camí, he parlat moltes vegades de la importància de saber posar límits. Però avui vull centrar aquesta reflexió en un àmbit molt concret: els rituals de corteig, o si preferiu, el món de les cites.

Ens movem en una societat on la superficialitat, l’egoisme emocional i el manteniment de persones "a la banqueta" són pràctiques habituals. Moltes persones mantenen vincles a mitges, sense massa intenció, esperant tenir disponibles opcions sense haver de comprometre’s ni emocionalment ni afectivament.
El que no esperen, però, és que algú els posi límits.

En el meu cas, poso límits quan percebo que una situació no té potencialitat real de millora.
Si veig que no sóc una prioritat per a l’altra persona, o que simplement no hi ha una voluntat d'anar més enllà d'una relació superficial, opto per retirar-me de manera serena i raonada.
Perquè, al cap i a la fi, jo sí que tinc interès a conèixer persones, a dedicar temps, a construir vincles sòlids.
Malauradament, aquesta actitud no acostuma a ser recíproca.

Al meu entendre, la solució és clara:
dir adéu de manera ferma però assertiva, i agrair el temps compartit.
Una fórmula que sovint utilitzo és dir quelcom com:

"M'ho he passat molt bé, gràcies pel teu temps, però veig que no hi ha el mateix interès per la teva part i conèixer-nos no és una prioritat per a tu. Et desitjo el millor. Una abraçada."

Aquest missatge tanca la porta de manera educada i digna, sense entrar en retrets ni en dramatisme.

El més curiós, però, és el que acostuma a passar després.
La majoria de persones responen inicialment amb fredor i cordialitat —una reacció que, en realitat, hauria de ser la normal.
Tanmateix, quan la vida ens torna a creuar casualment, emergeix una altra cara: l’ego ferit.
Males cares, mirades d’enuig o el simple gest de girar la cara per no saludar són respostes habituals.
I és aquí on sovint sorgeix la pregunta interna: potser he fet alguna cosa malament?

Amb el temps, he entès que no.
No és un problema meu.
Quan actues amb respecte, claredat i assertivitat, i l’altra persona reacciona malament, el conflicte no neix de la teva actuació, sinó del seu propi malestar interior.

En molts casos, posar un límit actua com un mirall.
Un mirall que mostra a l'altra persona la seva manca d’implicació, la seva superficialitat o la seva incapacitat d’assumir responsabilitats emocionals.
Potser se'ls trenca l'esquema que tenien previst.
Potser esperaven que algú els anés al darrere.
Potser no saben sostenir la sensació de no ser "escollits".
Sigui com sigui, no podem viure atrapats en el que els altres no saben gestionar.

Posar límits no és perdre connexions.
És preservar la pròpia dignitat i obrir espai per a vincles que realment valguin la pena.

Júlia Rosell Saldaña és docent d’intel·ligència artificial, escriptora cultural i veu posthumanista amb base a Barcelona. A través de la poesia, els assaigs i les narratives simbòliques, explora la condició digital i el futur de les intel·ligències. Més informació a https://linktr.ee/xadamai.