SCE La Lira - Participació en certamen literari

 Tot i no haver guanyat, SCE La Lira ha publicat el meu relat al seu web.

El podeu veure aquí: 

https://scelalira.cat/participa-en-el-concurs-narracions-per-no-oblidar/ 

https://scelalira.cat/wp-content/uploads/2025/05/concurs-narracions-totes.pdf 

Tal com diuen al seu web: "La Societat Esportiva i Cultural la Lira de Sant Andreu del Palomar de Barcelona una entitat amb un paper clau en la difusió de les nostres tradicions, la nostra cultura, l’esport i la llengua catalana i un clar exponent de l’esperit del moviment ateneístic del nostre país." 

M'agrada participar en la cultura del país, i el fet que existeixin societats com aquesta em fa feliç. La feina que fa aquesta societat en concret és una meravella i hauria de tenir més visibilitat. Per això, el mínim, és dedicar-los aquest post.

 Gràcies per existir, SCE La Lira. 

 A continuació deixo el relat que vaig presentar:

Els silencis sota terra

Pilum Muralis (Júlia Rosell Saldaña)

Recolzava la galta contra la paret freda del refugi, mentre la mà de la mare, calenta i tremolosa, em sostenia amb una força gairebé desesperada. L’aire allà sota era espès, gairebé viu, carregat de l’olor de terra humida, de suor continguda, d’esperances que no gosaven pronunciar-se. Cada respiració semblava una promesa: no ens rendirem.

Les bombes esclataven lluny, com tambors de tempesta. A cada brunzit, a cada tremolor del sostre de pedra, el meu cor bategava més fort. Però ningú cridava. Ningú plorava en veu alta. Les emocions, igual que nosaltres, estaven amagades sota terra.

Recordo la llum tènue d'una espelma improvisada en un racó, il·luminant rostres cansats. Hi havia una dona gran que acariciava el cabell d’un nen petit que no era seu, dibuixant-li cercles suaus com per protegir-lo d’un món que s'esfondrava. Un home cosia pacientment el botó arrencat d’una jaqueta, com si aquell petit acte pogués mantenir la normalitat.

Amb el dit, vaig començar a dibuixar formes a la pols del terra. Cercles, com els de les explosions que intuïa per damunt nostre. Cercles que es trencaven i es refeien, igual que nosaltres.

De tant en tant, un murmuri recorria el refugi. Una pregària a mitja veu, una promesa secreta feta als fills o als morts. Els ulls de la mare es trobaven amb els d’altres mares, en un pacte silenciós que no necessitava paraules: "Resistirem, perquè ells han de viure."

Una explosió més propera va fer vibrar les parets. El silenci es va tornar encara més dens, com una cortina que ens ofegava però també ens protegia. Sentia el so rítmic d’una gota queia d’alguna esquerda del sostre. Tic. Tic. Tic. Cada tic era un batec de la nostra obstinació de seguir aquí.

Llavors, algú va començar a compartir aigua d’una cantimplora. Un petit gest. Una llumeta. Vaig veure una àvia que, tremolant, somreia a un jove que li oferia el seu abric sense dir res. No ens coneixíem, però sota aquella terra no érem desconeguts. Érem una sola respiració, una sola esperança col·lectiva.

Quan finalment les explosions van cessar, ningú es va moure de seguida. El refugi es va omplir d'un altre silenci, més profund, més càlid. Els ulls es buscaven, reconeixent-se en la victòria mínima d'estar vius.

Va ser llavors quan, gairebé sense voler, una nena va començar a cantar. Una tonada suau, vella, trencada per la por però també plena de vida.
La seva veu petita es va enredar amb la pols, amb la suor, amb la memòria que construíem en aquell moment sense saber-ho.

La mare em va estrènyer una mica més la mà. I jo, tot i tenir la galta freda i el cor accelerat, vaig somriure. No perquè tot hagués acabat. No perquè estiguéssim segures. Sinó perquè sota terra, fins i tot en la foscor més profunda, encara érem llum.

 

 

Article a e-notícies sobre l'ocupació a la finca

 Avui, i gràcies a e-notícies i Arnau Borràs, he pogut denunciar públicament la situació viscuda a la finca amb l'okupa:

https://e-noticies.cat/politica/lokupacio-converteix-lassetjament-veinal-cas-enquistat-barcelona

Barcelona, un organisme viu: restituir la salut urbana

Barcelona no és només un mapa de carrers ni una suma d’infraestructures. És un organisme viu, un ésser compost per cossos, veus, ritmes i relacions. Respira. Sent. Reacciona. Es transforma.

Però ara mateix, aquest organisme està malalt.

Les seves artèries estan embussades. Les cèl·lules, desnodrides. La pell de la ciutat està bruta, exposada, deixada. L’arquitectura que li dona estructura tremola sota el pes d’un urbanisme desordenat i una mobilitat caòtica. Hi ha una desconnexió entre barris, una acumulació de deixalles físiques i simbòliques, una sensació d’inseguretat latent que erosiona no només la qualitat de vida material, sinó també l’emocional i l’espiritual.

És com si l’organisme hagués deixat de cuidar-se.

La ciutat com a cos: una mirada sistèmica

Podem entendre Barcelona com un cos que necessita tornar a funcionar en equilibri. Per aconseguir-ho, cal aplicar una mirada transversal i humanitzadora, que entengui la ciutat no com un simple escenari, sinó com un ecosistema sensible i interconnectat.

Aquesta mirada convida a replantejar la gestió urbana des d’un altre lloc:

• La seguretat com a sistema immune. No com a mecanisme de control, sinó com a protecció dels espais on la vida pot florir. Seguretat no és repressió: és garantir que tothom pugui caminar, respirar, conviure, descansar, sense por.

• La neteja com a acte d’amor. No només física, sinó també simbòlica. Eliminar el que intoxica no és només recollir brossa: és retornar la dignitat als espais públics, cuidar els racons, permetre que la bellesa torni a emergir.

• L’urbanisme com a circulació saludable. Redissenyar els fluxos de la ciutat perquè els “nutrients” (serveis, cultura, natura, espai relacional) arribin a totes les parts del cos urbà: des del centre fins als barris sovint oblidats.

Per una ciutat que flueix

Barcelona pot tornar a fluir. Però això requereix una nova sensibilitat urbana. Cal governar amb rigor tècnic i empatia simbòlica, escoltant la ciutat com qui escolta un cor abans de diagnosticar. Llegint el seu pols, captant les seves febres, entenent les seves resistències.

Una ciutat no és només un conjunt de polítiques públiques. És un espai viu de convivència, de memòria i de futur. És una promesa col·lectiva que cal cuidar, perquè quan una ciutat està malalta, els seus habitants també ho estan.

Cal tornar-li la salut. I potser, també, la tendresa.

Els que desitgen la immortalitat només la volen a mitges

La majoria de persones que afirmen voler ser immortals, en realitat, només volen ser-ho a mitges. No volen viure per sempre. Volen viure per sempre dins d’un món que els sigui amable, conegut i estable. Volen mantenir el cos jove, els vincles vius, l’estabilitat emocional, la cultura entesa i la identitat intacta.

Però la veritable immortalitat és una altra cosa.

És veure com tot el que estimes es converteix en pols. És assistir a la desaparició del teu idioma, de la teva espècie, dels teus referents. És descobrir que, amb el temps, l’amor, l’amistat i les emocions es tornen banals, reiteratives, fins i tot insuportables, perquè tu persisteixes i elles no.

És adonar-te que el teu cervell limitat no pot emmagatzemar-ho tot. Que perds fragments de tu mateix a mesura que el temps s’estira, i acabes sent un vestigi sense arrels. Un ésser immutable en un univers canviant, cada cop més sol, cada cop més aliè.

És sobreviure a l’extinció del planeta, dels sols, dels sistemes. És flotar en la foscor eterna del buit còsmic, potser sentint, potser pensant, potser embogint. Sense poder morir, sense poder parar.

És existir quan tot ha deixat de tenir sentit. Quan ni tan sols tu ets el mateix que va començar el camí.

I encara així, alguns diuen que volen ser immortals. Però no. No volen això. Volen ser joves per sempre. Volen repetir la vida sense pagar el preu del temps.

La immortalitat real no és un premi. És una condemna per a qui no vulgui veure el món morir sense poder marxar amb ell.

Per això dic que els que desitgen la immortalitat... només la volen a mitges.

Quan la igualtat es percep com una pèrdua: el patró del privilegi en crisi

 Hi va haver un temps en què els homes es reien del concepte de tenir un "Dia de la Dona". No en necessitaven cap — perquè tots els dies, implícitament, ja eren seus. Però tan bon punt es va crear un espai perquè les dones poguessin celebrar-se, reflexionar i organitzar-se, alguns homes es van indignar: "I el Dia de l'Home, què?" (Per cert, existeix.)

Aquesta reacció no té a veure amb la justícia. Té a veure amb la incomoditat. La incomoditat d’observar com algú altre rep visibilitat, dignitat o protecció... quan estàs acostumat a ser la norma.

Avui dia, estem veient com aquest mateix patró es reprodueix — però ara no ve d’homes, sinó d’algunes dones cisgènere. Quan les dones trans alcen la veu i reclamen espai, drets i reconeixement, la resposta resulta familiar: "Ens esteu esborrant. Ens esteu trepitjant els drets."

Però siguem clares: ningú està demanant esborrar les dones cis. La petició és senzilla — conviure. Compartir. Entendre que la feminitat no és una comunitat tancada amb claus limitades.

Quan es confon igualtat amb pèrdua, el que realment es vol protegir no són drets — és poder.

Això ja ho hem vist abans:

Quan s’amplifiquen veus negres, alguns blancs responen: "Ara ja no es pot dir res sense que et diguin racista."

Quan es representa l’amor queer, alguns heterosexuals diuen: "Ara ja no es poden veure parelles normals."

Quan les dones entren en sectors dominats per homes, alguns homes exclamen: "Ara els discriminats som nosaltres."

No són arguments sobre la justícia. Són reaccions a compartir el focus.

I ara, algunes dones cis —que amb tota la raó van lluitar per ser reconegudes més enllà de la biologia— exigeixen que la biologia torni a ser el que defineixi ser dona. La ironia és aclaparadora.

Les dones trans no estan esborrant ningú. Senzillament, es neguen a ser esborrades.

Sentir-se amenaçada per això només revela com de fràgil pot arribar a ser el sentit de pertinença.

Així que, la pròxima vegada que algú digui: "Ens estan prenent els drets", preguntem: Quin dret exactament? O és que, simplement, algú altre està començant a caminar al teu costat?

La igualtat no és un pastís. Quan altres en mengen, no vol dir que tu en tinguis menys. Vol dir que tots podem alimentar-nos.

I potser — només potser — aquest és el futur pel qual hem estat lluitant des del principi.