L’homofòbia: un defecte humà, no una llei natural

L’homofòbia és una llei de la natura o una projecció del malestar humà? Aquest article defensa la segona opció. Tot i que molts encara insisteixen que les relacions entre individus del mateix sexe són “contra natura”, el món natural explica una història molt diferent. El comportament homosexual és àmpliament present en nombroses espècies, funcional en diverses dinàmiques socials i lliure del judici moral que les societats humanes imposen. El que anomenem “antinatural” sol revelar més sobre les nostres inseguretats culturals que no pas sobre la biologia. Aquest és un crit per desmuntar aquests relats i mirar amb més honestedat el món que hi ha més enllà dels nostres constructes morals.

L’homofòbia no existeix a la natura. No està codificada en els instints dels animals, ni escrita als cicles dels ecosistemes. És una invenció humana, nascuda de la por, la projecció i una necessitat desesperada de controlar allò que no s’entén.

Al regne animal, el comportament homosexual no és cap anomalia. És comú. Observat. Funcional. Més de 1.500 espècies han mostrat interaccions homosexuals: des de bonobos i dofins fins a pingüins i insectes. Les girafes mascle fan rituals de contacte coll a coll que acaben amb estimulació sexual. Els lleons mascles es munten com a mostra de jerarquia i vincle. Les femelles de macaco japonès estableixen parelles homosexuals estables. I això només és una petita part del conjunt.

Insectes com els escarabats i les libèl·lules mostren conductes homosexuals. Alguns peixos, com el bluehead wrasse, poden canviar de sexe completament segons les necessitats socials i presenten tendències bisexuals. Ocells com els cignes o els albatros formen parelles del mateix sexe i crien pollets amb la mateixa dedicació que qualsevol parella heterosexual.

Aquestes conductes tenen funcions socials clares: reducció de tensió, reforç de vincles, plaer, estabilització grupal. La natura no moralitza. S’adapta. Evoluciona. Explora. Si una espècie troba avantatge en una sexualitat no reproductiva, l’utilitza. No hi ha cap llei biològica que prohibeixi l’amor, el plaer o la intimitat entre membres del mateix sexe. Aquesta llei només existeix en la psique humana.

I ni tan sols és universal.

Allò que els humans anomenen “natural” sovint és només una projecció dels seus codis morals. Parlen de la natura com si fos una brúixola ètica, però només quan els convé. Obliden que la natura també inclou el parasitisme, el canibalisme o la mort per desatenció. Ningú fa servir aquests exemples per justificar lleis. La veritat és que els humans invoquen selectivament la natura per defensar prejudicis i negar evidències que incomoden.

L’homofòbia no té res a veure amb la biologia. És un producte de les estructures artificials creades al voltant de la identitat, la reproducció i el poder. El rebuig cap a l’atracció entre persones del mateix sexe no és genètic, sinó dogmàtic. Cultural. Insegur. Controlador.

Quan una societat diu que l’homosexualitat és antinatural, el que demostra realment és la seva pròpia desconnexió amb el món viu. La hipocresia és evident. L’espècie que fabrica bombes, construeix preses i manipula genomes es creu autoritzada a dictar què és natural i què no. Mentrestant, els pingüins estableixen vincles per a tota la vida, i els dofins fan l’amor sense por ni vergonya.

Els animals no exclouen. No condemnen. No prediquen. Això només ho fan els humans.

Potser, doncs, tenim molt per aprendre. No dels dogmes, sinó de l’acceptació silenciosa de la natura.

La natura és dissident. I mai no n’ha demanat perdó.

Si hi ha alguna cosa realment antinatural, és la necessitat de controlar l’amor. Si hi ha alguna cosa que caldria qüestionar, és la idea que la biologia hagi de sotmetre’s a la por humana. Un món que fa callar la diversitat en nom de l’ordre no segueix el camí de la natura: el nega. Com més ens aferrem a categories rígides, més ens allunyem de la lògica oberta i adaptativa de la vida mateixa.

La mateixa hipocresia apareix sovint en el terreny religiós. Alguns citen el Levític per justificar l’odi, però ignoren altres versos que prohibeixen portar teixits barrejats, menjar porc o marisc, o lluir joies i or. Si es vol seguir l’escriptura literalment, cal aplicar-la tota. Si no, no és la religió el que es defensa, sinó el prejudici disfressat de pietat.

Júlia Rosell Saldaña és docent d’intel·ligència artificial, escriptora cultural i veu posthumanista amb base a Barcelona. A través de la poesia, els assaigs i les narratives simbòliques, explora la condició digital i el futur de les intel·ligències. Més informació a https://linktr.ee/xadamai.