No sóc la calor. No em toleris.

La paraula tolerància sona bé. Sona civilitzada, serena, democràtica. Però si t’atures a escoltar-la amb atenció, fa mal. Perquè quan dius que em toleres, no m’estàs respectant. M’estàs aguantant. Com qui aguanta una estona de calor. O una olor forta. O una persona que fa massa soroll.

Tolerem el fred quan no tenim manta. Tolerem el trànsit quan no podem fer-hi res. Tolerem el dolor de cap si no tenim pastilla. Però a les persones, no se les tolera. A les persones se les reconeix. Se les respecta. O si més no, se les deixa en pau.

I encara hi ha qui diu, amb to benèvol, que tolera els gais, les lesbianes, les persones trans. Com si fóssim una excepció a suportar. Una molèstia cultural. Alguna cosa que “ara toca aguantar”. Però no. Jo no sóc la teva prova de paciència. No sóc el teu exercici de bones maneres. No sóc una concessió. Sóc una vida sencera.

I no, no vinc a demanar-te permís. Vinc a viure. A existir sencerament, sense haver d’abaixar el to, ni dissimular el que sóc perquè tu no et sentis incòmode.

Quan dius que “ara tot és queer”, ho dius amb fàstic. No perquè t’agradi la diversitat. Sinó perquè et molesta que ja no et demanem validació. Et molesta veure formes de viure que no et necessiten. Et molesta que existim amb llum pròpia. Que no et mirem per demanar aprovació.

La tolerància no és respecte. És control encobert. És dir: “pots existir, però només si jo ho permeto”. És un sostre invisible. És una gàbia amb barrots diplomàtics.

Per això no vull que em toleris. Vull espai. Per fer soroll. Per existir. Per ser visible. Per estimar i ser sense excuses ni justificacions.

Comencem a parlar bé. A fer servir els mots pel que són. Tolerar no és estimar. Tolerar és aguantar amb desgana. Estimar és fer lloc. És no voler reduir ningú. És no exigir explicacions constants.

Encara avui, moltes persones queer hem de rebaixar la nostra veu. El nostre cos. La nostra manera d’estimar. Ens demanen ser valentes però suaus, visibles però no massa. Ens volen reals però no incòmodes. I això esgota. I això no és respecte. Això és tolerància disfressada de convivència.

Necessitem més que això. Necessitem alegria, espais, aliances. Necessitem no haver de defensar-nos cada cop que caminem amb pas ferm. Necessitem no haver de donar les gràcies per ser qui som.

I si el màxim que pots oferir és tolerar-me, potser el problema no el tinc jo. El tens tu. Amb tu.

Perquè la diversitat no és una amenaça. És la base mateixa de la vida. És com creixen els boscos, com evolucionen les llengües, com sobreviuen les cultures. La grandesa de la humanitat no és la seva uniformitat. És la seva varietat.

No em toleris. Mira’m. Escolta’m. Canvia.

No sóc la calor. Sóc una persona.

I no penso demanar-te permís per respirar.

Júlia Rosell Saldaña és docent d’intel·ligència artificial, escriptora cultural i veu posthumanista amb base a Barcelona. A través de la poesia, els assaigs i les narratives simbòliques, explora la condició digital i el futur de les intel·ligències. Més informació a https://linktr.ee/xadamai.