L’intimidació disfressada de compliment

És tan previsible com esgotador. Una dona camina pel carrer i, sense cap invitació prèvia, algú decideix opinar sobre el seu cos, el seu caminar, la seva existència en l’espai públic. Se’ls diu “piropos”, però, en realitat, què són? Una forma d’intimidació socialment acceptada, una manera de recordar-nos que l’espai públic no ens pertany del tot.

Qui els ha demanat?

Un piropo no és una mostra d’afecte ni un acte de galanteria. És una invasió. Qui es creu amb el dret d’opinar sobre el cos d’una altra persona? A quina conclusió han arribat per pensar que una dona necessita la seva aprovació per sentir-se validada? Els piropos parteixen d’un supòsit pervers: que la nostra existència és, per defecte, un espectacle destinat a ser jutjat, analitzat i comentat. I no, no ho és.

La frontera entre el molest i l’assetjador

És cert que alguns homes afirmen fer-ho de bona fe, que “no volien incomodar”. Però, si realment volguessin entendre el problema, deixarien de fer-ho. I el problema no és només la incomoditat puntual, sinó el context més ampli: cap dona es salva d’una forma o altra d’assetjament des de la infantesa. Ens acostumem a tenir por, a sentir-nos observades, a adaptar els nostres trajectes per evitar situacions desagradables. Llavors, com podem confiar en les bones intencions?

A més, aquells que no fan servir els piropos per molestar, però tampoc fan res per canviar la situació, són còmplices passius. Els pocs que volen ser respectuosos es troben atrapats en la seva pròpia inacció, i això els situa al marge de la conversa sense cap impacte real.

L’herència d’una cultura de control

Els piropos no són gestos innocents. Són hereus d’una cultura que ha controlat i regulat el cos de les dones des de fa segles. Quan se’ns diu que hauríem d’agrair-los, que són un elogi, el que se’ns està dient en realitat és que hem d’acceptar que la nostra presència sempre estarà subjecta a la mirada aliena. I aquesta és una trampa. Perquè no són elogis; són recordatoris de qui té el poder d’observar i de qui està obligada a ser observada.

Una solució? Aprendre a callar

Si realment hi hagués interès per agradar a les dones, el primer pas seria escoltar-les. No cal ser un geni per entendre que la gran majoria de dones no volen sentir comentaris sobre el seu cos quan van pel carrer. No volen somriure per obligació, ni sentir-se incòmodes de camí a la feina, ni canviar de vorera per evitar una situació desagradable. Volen existir sense ser examinades.

És simple: si no et pregunten, no opinis. Si vols demostrar respecte, deixa d’intentar cridar l’atenció. El millor compliment que es pot fer a una dona a l’espai públic és deixar-la en pau.

Per què la gent perd interès? El problema no ets tu, és el món en què vivim

 

Hi ha una situació que es repeteix constantment en les interaccions modernes: al principi, tot sembla anar bé, hi ha conversa, interès, complicitat… i després, de cop, l’altra persona comença a desaparèixer lentament, fins que només queda el silenci.

Si et passa sovint, és fàcil preguntar-se:
"Què faig malament? És que no desperto interès? És que soc una persona massa intensa?"

Però aquí ve la realitat que poca gent vol afrontar: el problema no ets tu. El problema és la manera en què la gent gestiona les relacions avui dia.

1. La gent s'enganxa a l’inici però no vol mantenir la connexió

Vivim en una societat on tot va ràpid, on les opcions semblen il·limitades i on la paciència és gairebé inexistent.

• Al principi, l’emoció de conèixer algú nou és suficient per mantenir la conversa viva.
• Però quan cal fer un mínim esforç per mantenir la connexió, molta gent es desinfla.
• És més fàcil “deixar morir” una conversa que haver d’afrontar la responsabilitat emocional d’una interacció autèntica.

2. No és que no despertis interès, és que la gent no sap mantenir-lo

Si algú et coneix i inicialment mostra entusiasme, però després s’esvaeix sense explicació, el problema no és que no siguis interessant, sinó que la seva constància i el seu compromís són nuls.

• Volien alguna cosa fàcil, sense massa implicació.
• No sabien exactament què volien des del principi.
• Van perdre l’interès perquè viuen en un estat de distracció constant, saltant d’una cosa a una altra sense cap mena de profunditat.

3. La gent vol validació, no connexió

Moltes persones no busquen conèixer-te de debò. El que volen és:
✔ Sentir-se desitjades.
✔ Passar el temps quan estan avorrides.
✔ Tenir opcions disponibles sense necessitat de fer cap esforç real.

Quan s’adonen que tu no ets una opció secundària ni un entreteniment passatger, fugen. I això no és culpa teva. És un problema d’ells.

4. La teva claredat espanta a qui no està preparat

Si ets una persona que sap què vol, que diu les coses clares i que no juga a jocs emocionals, això pot resultar intimidant per a molta gent.

• Hi ha qui prefereix relacions ambigües perquè els dona una sensació de control.
• Quan troben algú que no accepta aquesta dinàmica, se senten incòmodes i desapareixen.

Això no vol dir que siguis massa intensa, vol dir que no encaixes amb la seva manera poc clara de funcionar. I això és una sort, perquè t'estalvia perdre més temps amb persones inconstants.

5. No ets tu qui ha de canviar, són ells qui no estan a l'altura

Quan et trobes amb gent que perd interès de cop, el millor que pots fer és filtrar ràpidament i no invertir més energia en qui no la mereix.

• Si algú et vol a la seva vida, es nota.
• Si algú només hi és per conveniència, també es nota.
• Si algú desapareix sense explicació, millor. Així no has de perdre més temps intentant entendre una actitud que, en realitat, no té justificació.

Conclusió: que es filtrin sols

🔹 No et qüestionis a tu, qüestiona la seva falta de maduresa.
🔹 No et baixis el nivell, que el pugi qui realment vulgui formar part de la teva vida.
🔹 No intentis salvar connexions que no tenen futur.

Vivim en un món ple de relacions efímeres i gent que no sap què vol. Però això no vol dir que hagis d’aguantar aquesta dinàmica. Qui realment valgui la pena, es quedarà i et demostrarà el seu interès amb fets, no amb silencis.

Com gestionar una relació entre una persona evitativa i una ansiosa

 

Les relacions entre persones amb un estil d’aferrament evitatiu i persones amb un estil d’aferrament ansiós poden ser molt intenses i desafiants. Aquest tipus de dinàmica crea un cicle de persecució i distanciament que pot ser desgastant per ambdues parts. No obstant això, si hi ha consciència i voluntat, és possible trobar un equilibri.

🌀 El cicle de la relació evitativa-ansiosa

Quan una persona evitativa i una persona ansiosa es relacionen, sol passar el següent:
1️⃣ La persona ansiosa busca proximitat, validació i seguretat constant en la relació.
2️⃣ La persona evitativa se sent aclaparada per tanta necessitat d’intimitat i respon distanciant-se.
3️⃣ El distanciament fa que la persona ansiosa entri en ansietat, intentant recuperar la connexió.
4️⃣ Això fa que l’evitatiu es tanqui encara més, fugint de la pressió emocional.
5️⃣ Es genera un bucle d’inseguretat i frustració per ambdues parts.

✅ Claus per fer funcionar la relació

Si les dues persones són conscients dels seus patrons i volen treballar-hi, hi ha estratègies per equilibrar la dinàmica:

1️⃣ L’evitatiu ha d’aprendre a gestionar la seva por a la proximitat

• No fugir davant l’expressió d’emocions.

• Comunicar quan necessita espai en lloc de desaparèixer.

• Acceptar que la vulnerabilitat no és una amenaça, sinó una forma de connexió.

2️⃣ L’ansiós ha d’aprendre a regular la seva necessitat de seguretat

• No intentar obtenir tranquil·litat immediata forçant respostes.

• Aprendre a trobar seguretat en si mateix/a i no només en la relació.

• Donar espai sense interpretar-ho com a rebuig.

3️⃣ Millorar la comunicació

• L’evitatiu pot dir: “Necessito una estona per mi, però després en parlarem.”

• L’ansiós pot dir: “M’agradaria parlar de com em sento, però entenc que necessites espai.”

• Evitar interpretacions extremes com “Ja no m’estima” o “M’està controlant”.

4️⃣ Negociar espais i moments per compartir

• No ha de ser tot o res: poden pactar moments d’intimitat i espais personals.

• Crear rituals de connexió (converses diàries curtes, activitats junts, etc.).

• Establir límits sans i respectar-los.

5️⃣ Treballar el creixement personal

• L’evitatiu pot treballar la seva por a la dependència emocional.

• L’ansiós pot treballar la seva por a l’abandonament.

• Teràpia individual o de parella pot ajudar a equilibrar la relació.

🏗️ Una relació d’equilibri és possible

Les relacions entre persones evitatives i ansioses poden funcionar si totes dues parts són conscients del seu estil d’aferrament i fan esforços per adaptar-se. No es tracta de canviar l’altre, sinó de trobar punts de connexió sense perdre la pròpia essència.

📌 L’amor no ha de ser un cicle d’angoixa i fugida. Amb voluntat i compromís, es pot construir una relació més segura i satisfactòria per ambdues persones.

6 Banderes Vermelles de les Persones Ansioses

 

Les relacions amb persones amb un patró d’ansietat en l’aferrament poden ser molt intenses i desgastants. Busquen proximitat constant, tenen por del rebuig i sovint poden generar dependència emocional. Com saber si estàs en una dinàmica així? Aquí tens sis senyals d’alerta.

1️⃣ Necessiten validació constant

Mai no se senten prou segurs en la relació. Necessiten que els reafirmis contínuament el teu amor, afecte o compromís, i si no ho fas, poden entrar en pànic o sentir-se rebutjats.

2️⃣ Pateixen molt si no responen immediatament

Si envies un missatge i triga una estona a contestar, potser per a tu no té importància. Però per a ells, pot ser un motiu d’angoixa extrema. Poden començar a pensar que ja no els valores o que alguna cosa va malament.

3️⃣ L’ansietat els fa reaccionar de manera impulsiva

Si senten que hi ha distància o que no els dones la resposta que esperaven, poden reaccionar amb drames emocionals, crisis d’ansietat o fins i tot amenaces de deixar-ho tot per veure si així reben atenció.

4️⃣ Interpreten qualsevol canvi com un perill

Si un dia estàs més ocupat/da o no tens el mateix to de veu de sempre, poden pensar immediatament que els vols deixar o que hi ha alguna cosa que no els estàs dient. L’ansietat fa que visquin la relació en un estat d’alerta constant.

5️⃣ Es fusionen amb tu i perden la seva individualitat

Volen fer-ho tot junts, necessiten saber on ets en tot moment i poden tenir dificultats per respectar els teus espais personals. La seva por a la pèrdua fa que sentin que qualsevol distància és una amenaça.

6️⃣ Busquen proves d’amor constantment

Et posen a prova per assegurar-se que realment els valores. Poden fer preguntes com "Realment m’estimes?", "Encara vols estar amb mi?", i si no ho reafirmes sovint, poden sentir que alguna cosa va malament.

🔴 Mereixes una relació equilibrada

Si et reconeixes en aquestes situacions, és important saber que una relació sana no s’ha de basar en la por de perdre l’altre. L’amor ha de ser una elecció lliure, no una resposta a l’ansietat o a la necessitat de seguretat.

📌 Les persones amb ansietat en les relacions poden treballar-ho, però no pots ser tu qui porti tot el pes de la seva estabilitat emocional.

---

🌱 Com gestionar una relació amb algú ansiós?

Si estimes algú amb aquest patró d’aferrament, pots ajudar-lo de manera sana: 

✅ Marca límits clars des del respecte.

 ✅ No reforcis la seva ansietat responent immediatament per evitar el seu patiment. 

✅ Anima’l a treballar la seva autoestima i a trobar seguretat dins d’ell mateix/a.

 ✅ No t’adaptis constantment als seus temors: la seguretat en una relació ha de ser compartida.

💡 Si ets tu qui s’identifica amb aquest patró d’aferrament, pots treballar la teva por al rebuig i la necessitat de validació per construir relacions més sanes i equilibrades.

Per què algunes persones es posen a la defensiva quan els poses límits?

 

T’has trobat amb algú que, en comptes de reflexionar, reacciona atacant-te o fent-se la víctima?

Quan poses límits saludables, hi ha persones que reaccionen amb ràbia, culpa o victimisme en lloc de fer autocrítica. No ets tu. Són ells. I aquest patró és més comú del que sembla.

1️⃣ No accepten la veritat perquè perden el control

Quan exposes el seu egoisme, manipulació o falta de reciprocitat, ho viuen com un atac personal. No reflexionen sobre el que dius, sinó que es justifiquen, s’ofenen o et culpabilitzen per haver-ho assenyalat.

2️⃣ Prefereixen fer-se la víctima abans que assumir errors

Frases típiques que poden dir:

• ❌ "Això no és culpa meva."

• ❌ "M’ho dius perquè m’odies."

• ❌ "Ets massa dura."

Tot per evitar mirar-se al mirall i reconèixer la seva part de responsabilitat.

3️⃣ No estan acostumats que els plantin cara

Si sempre han fet el que han volgut sense conseqüències, posar-los un límit els descol·loca. No saben gestionar-ho i sovint responen amb ràbia, menyspreu o silencis manipulatius.

4️⃣ Intenten fer-te sentir culpable per recuperar el control

Quan no poden esquivar la conversa, utilitzen frases com:

• ❌ "Jo només volia ajudar-te."

• ❌ "Sempre et poses a la defensiva."

• ❌ "Ara m’estàs atacant per res."

Tot plegat és un intent de girar la situació i fer-se les víctimes, de manera que et qüestionis si realment ets tu qui està exagerant.

5️⃣ L’orgull no els permet admetre errors

Acceptar que s’han equivocat seria reconèixer que no són perfectes, i això els resulta insuportable. Per això, en lloc de demanar disculpes o assumir responsabilitats, contraataquen i busquen desacreditar-te.

6️⃣ Com protegir-te d’aquest tipus de persones?

• ✅ No intentis fer-los canviar. No volen.

• ✅ No entris en el seu joc de culpes i justificacions.

• ✅ No et justifiquis davant qui no vol escoltar.

📌 Si posar límits els molesta, és perquè en necessitaven.

7️⃣ Qui et fa sentir culpable per posar límits, no et respecta

Les persones emocionalment sanes accepten errors i límits amb maduresa.

Els manipuladors, en canvi, fan el que sigui per no perdre poder i seguir tenint el control.

🚀 No deixis que ningú et faci sentir malament per cuidar-te.

6 Banderes Vermelles dels Evitatius

Les relacions amb persones evitatives poden ser extremadament desgastants a nivell emocional. Sovint, et fan sentir que demanes massa, que ets massa intens/a o que no ets una prioritat. Però com saber si estàs en una dinàmica així? A continuació, et presento sis senyals d’alerta clares.

1️⃣ El seu temps és or… però no per a tu

Sempre tenen feina, aficions o responsabilitats que justifiquen per què no poden passar temps amb tu. Mai no hi ha espai per a tu a la seva agenda, i si en troben, sembla que t’estiguin fent un favor. Això et fa sentir que estàs demanant massa quan, en realitat, només vols atenció i reciprocitat.

2️⃣ Quan hi ha proximitat, es refreden

Quan sembla que la relació avança i hi ha més intimitat, de sobte necessiten “espai”. Es distancien, es tornen freds i actuen com si res no hagués passat. Aquest patró de connexió i desconnexió pot fer-te sentir confús/a i insegur/a sobre on et trobes realment en la relació.

3️⃣ Eviten converses serioses

Qualsevol intent de parlar sobre el futur, les emocions o la relació en si es converteix en una evasió. Canvien de tema, fan bromes per treure-li importància o simplement es tanquen en banda. No hi ha diàleg real, i això fa que mai puguis saber exactament on estàs amb ells.

4️⃣ Et fan sentir que ets "massa"

Quan expresses necessitats emocionals, et fan sentir que ets massa intens/a, dramàtic/a o sensible. Les teves emocions es perceben com una molèstia en comptes d’alguna cosa legítima. Això pot fer-te dubtar de tu mateix/a i reprimir el que realment sents.

5️⃣ Els seus murs mai cauen

Pots passar mesos o anys amb aquesta persona i encara no saber realment qui és. No comparteixen els seus sentiments, no s’obren i mantenen una barrera emocional que mai no es trenca. Això et deixa amb la sensació que ets tu qui ho ha de fer tot per aconseguir una mínima connexió.

6️⃣ Quan més els necessites, desapareixen

Quan estàs passant per un moment difícil o necessites suport, en lloc d’acostar-se i estar-hi per tu, es distancien encara més. Es tanquen en si mateixos, es mostren irritats o simplement desapareixen fins que torni la “normalitat”. Això fa que sentis que has d’autogestionar totes les teves necessitats emocionals sense ajuda.

🔴 Mereixes una relació sana

Si et reconeixes en aquestes situacions, és important recordar que mèrits una relació on no hagis de suplicar proximitat ni validació. Una relació sana es basa en la comunicació, el respecte i la reciprocitat. No et conformis amb menys del que realment necessites per estar bé emocionalment.

Quan algú et perd, és ell qui hi surt perdent

 

Quan algú t’ha perdut, recorda que és aquesta persona qui t’ha perdut a tu, no a l’inrevés. Pot ser que, en algun moment, hagis sentit que perdies una connexió important, que et quedaves sense respostes, que t’havien tret la catifa de sota els peus sense cap consideració. Però és essencial que et recordis això:

El que aquesta persona ha perdut

• Ha perdut algú que li donava suport de manera incondicional.

• Ha perdut una persona que estava disponible emocionalment i disposada a entendre-la.

• Ha perdut algú que li hauria ofert ajuda i comprensió sense esperar res a canvi.

• Ha perdut una persona que mai li hauria girat l’esquena sense explicacions.

• Ha perdut algú que mai li hauria generat confusió intencionadament ni l’hauria deixat en la incertesa.

• Ha perdut una persona que mai l’hauria ferit deliberadament.

El que tu has perdut

• Has perdut algú que no estava emocionalment disponible de la mateixa manera que tu.

• Has perdut una persona que estava tan enfocada en el seu propi món que no va tenir en compte com et senties.

• Has perdut algú que no va mostrar empatia ni quan era necessari.

• Has perdut una persona que va preferir la distància abans que la comunicació honesta.

• Has perdut algú que, al final, no va ser capaç de mantenir una connexió amb tu a un nivell sa i clar.

Recorda això

Quan ets tu qui ha estat sincer, atent, respectuós i compromès, la veritat és que l’altra persona ha perdut molt més del que imagina. Pot fer mal ser la persona que queda amb preguntes sense resposta, però saps perfectament com vas actuar.

Si vas ser coherent, transparent i lleial als teus valors, no és culpa teva si l’altra persona no ho va ser. No pots obligar ningú a actuar amb maduresa. El teu valor no depèn de com t’hagin tractat.

No ets responsable de la seva falta de claredat, de les seves contradiccions ni del que no ha volgut afrontar.
No et culpabilitzis.
No et quedis atrapat en el que "hauria pogut ser".

Quan entens que no és cosa teva, sinó seva, això t’ajuda a tancar el capítol i seguir endavant amb més força i serenitat.

Recorda-ho: qui t’ha perdut, ha perdut molt més del que creu.

La Justícia Esportiva o el Control de la Feminitat?

El debat sobre la participació de les dones trans a l'esport no és un debat sobre esport. És un debat sobre control, sobre qui té el dret de definir què significa ser dona, i sobre qui té el poder d'excloure les veus i les vides que no s’ajusten a la narrativa tradicional del gènere.

La persecució de Caster Semenya: La prova de l'exclusió

Recordo el cas de Caster Semenya, una de les atletes més grans de la història recent. Quan va guanyar l'or en el Campionat Mundial de 2009, la seva victòria va ser immediatament seguida per un atac sistemàtic al seu cos. Se la va sotmetre a proves de "verificació de sexe" sense el seu consentiment, simplement perquè la seva biologia no encaixava amb el que s’esperava d’una dona "real" en l’esport.

Per què va passar això? Perquè el seu cos produïa una quantitat de testosterona més alta del que es considera "normal" per una dona. Però, al contrari d'altres atletes, la seva biologia no va ser vista com un avantatge natural. No va ser celebrada com una "fenomenal habilitat biològica", sinó com una amenaça a la naturalesa de la competició femenina.

I és aquí on s’amaga el veritable problema: es tracta de qui té el dret de ser reconegut com a dona. Aquesta obsessió per demostrar la "feminitat legítima" no és només una qüestió d’esport, és una qüestió de poder i control sobre les dones que no compleixen els estàndards imposats per la societat.

Les dones trans i la mateixa exclusió

Quan es parla de les dones trans en l’esport, ens trobem amb la mateixa dinàmica. Per a molts, una dona trans no és una dona "real", perquè el seu cos no es considera femení en els termes tradicionals. Són atacades, invalidades, i se’ls imposen condicions especials per competir, com si la seva identitat fos quelcom que es pot mesurar en funció de la seva biologia.

Aquesta obsessió amb la biologia, amb la testosterona, amb els "avantatges naturals" és la mateixa que s’utilitza per excloure les dones trans. Però el debat no és sobre la competència, ni sobre l’equitat. El debat és sobre la necessitat de mantenir uns estàndards rígids de feminitat, perquè el sistema patriarcal no pot permetre que les dones (trans o cis) trencant els límits que ell mateix ha imposat. I el pitjor de tot és que, fins i tot avui, les dones cis que no compleixen amb aquests estàndards també són objecte de crítiques.

La prova de la feminitat: una càrrega constant

Les dones, encara avui, són sotmeses a una prova constant de la seva feminitat. Si una dona no compleix amb els ideals de bellesa, de comportament, o d’aspecte "femení", se l’acusa de no ser prou dona. I això no és només una qüestió superficial. És una qüestió de valor social. Per a molts, una dona que no s’ajusta a aquests estàndards pot ser etiquetada com a "trans" simplement perquè no s’encaixa en el motlle.

Aquesta prova de la feminitat no s’aplica de la mateixa manera als homes. Als homes, la norma de masculinitat és més flexible i menys vigilada. Un home pot ser percebut com a "afeminat" o "feble", però mai no se’l considera "una dona" per això. La seva masculinitat, fins i tot quan no compleix amb els estàndards de virilitat, no està tan constantment en qüestió.

A les dones trans, a més de ser considerades com a "no prou dona", se’ls afegeix la càrrega de demostrar contínuament que mereixen estar en l’espai que ocupen. Són desafiades, ridiculitzades, i marginades per la mateixa societat que mai no posa en dubte els drets d’un home cis de viure i competir com vol.

Els homes trans: la dualitat del reconeixement

Curiosament, quan es parla d’homes trans en l’esport, no hi ha una obsessió similar per provar la seva masculinitat. De fet, molts homes trans competeixen en l’esport masculí sense que ningú qüestioni les seves habilitats o la seva biologia. Això és perquè, de manera implícita, els homes trans no desafien les estructures de poder com les dones trans. Un home trans pot competir com a home perquè mai no amenaça les estructures de poder associades amb el concepte de masculinitat.

I la pregunta és: per què aquesta diferència?

Si realment l’objectiu fos la justícia, per què no hi ha el mateix tipus de crítica a la participació dels homes trans en l’esport masculí? La resposta és clara: el problema no és la biologia, sinó la necessitat d’imposar un ordre social que mantingui el control sobre les dones. Les dones trans desafiant els estàndards de gènere i les dones cis que no s’ajusten als ideals imposats es veuen com una amenaça per la societat patriarcal, que té por de perdre el control sobre qui "mereix" ocupar certs espais.

Lluitar per l’espai de les dones trans: una lluita per la llibertat

El debat sobre les dones trans a l’esport no hauria de ser sobre la seva biologia, sinó sobre la seva llibertat per existir. Les dones trans no haurien de ser vistes com una amenaça ni dins ni fora dels espais que ocupen. El que està en joc no és només l'esport, sinó la visibilitat, la validació i el dret d’una dona a ser qui és, independentment de la seva biologia. Les dones trans han de poder competir, existir i ser reconegudes com a dones sense haver de demostrar contínuament la seva legitimitat.

Perquè, al cap i a la fi, el que hem d’entendre és que el cos d’una dona no és un problema que cal controlar. És una manera de ser, un espai d’existència que mereix respecte, sigui quin sigui el seu aspecte, la seva biologia o la seva història.

Religions i poder: el paper sociopolític de les grans tradicions

 

Les religions no són només sistemes espirituals; són també estructures sociopolítiques profundament arrelades en els contextos històrics en què es desenvolupen. Aquesta relació entre religió i poder és especialment evident en les tres grans tradicions abrahàmiques: el judaisme, el cristianisme i l’islam, cadascuna amb un enfocament diferent en la seva interacció amb la societat i les lleis.

El judaisme i l’islam han mantingut històricament una relació simbiòtica amb el poder polític. Ambdós sistemes van sorgir en contextos sense un corpus legal preexistent, fet que els va portar a integrar espiritualitat i governança. El judaisme, amb la Torà i el Talmud, estableix un sistema legal complet que regula tant la vida espiritual com les normes civils. L’islam, a través de la xaria, fusiona religió i legislació, fent que allò sagrat i allò secular siguin indistingibles en molts contextos.

En contrast, el cristianisme va néixer dins l’Imperi Romà, un estat consolidat amb el seu propi sistema legal. Aquesta diferència va permetre que el cristianisme evolucionés inicialment com una religió desvinculada del poder polític, fins que va esdevenir la religió oficial amb l’Edicte de Milà (313 dC) i l’Edicte de Tessalònica (380 dC). No obstant això, mai va integrar-se plenament en el corpus legal romà, mantenint una certa separació que marcaria la seva trajectòria futura.

El món musulmà contemporani exemplifica com la religió continua sent una força transformadora i, sovint, divisòria. Moviments com el Wahabisme i el Salafisme, sorgits en resposta al colonialisme occidental, busquen un retorn a una pràctica rigorosa de l’islam com a forma de resistència cultural i espiritual. Aquestes ideologies han estat potenciades per l’economia del petroli, permetent la difusió global d’una visió ultraortodoxa de l’islam. Alhora, el món musulmà es troba en una cruïlla entre tradició i modernitat, amb tensions palpables en qüestions com l’ús del vel femení, que ha passat de ser una pràctica minoritària a convertir-se en un símbol d’identitat enfront de les influències occidentals.

Aquest procés d’evolució dins l’islam recorda les dinàmiques viscudes pel cristianisme durant la Reforma i la Contrareforma, marcades per tensions entre tradició i canvi. Aquestes transformacions ens recorden que les religions no són estàtiques; responen a les circumstàncies històriques i culturals que les envolten, adaptant-se o resistint segons les necessitats del moment.

Entendre el paper sociopolític de les religions ens permet abordar amb esperit crític i comprensió les dinàmiques que configuren la societat contemporània. En un món globalitzat, és essencial fomentar el diàleg i el respecte entre les diferents tradicions per avançar cap a una convivència més lliure i harmoniosa.

La violència: cultural, estructural i directa

Johan Galtung, considerat el pare dels estudis de la pau, va conceptualitzar la violència com un triangle en què les diferents formes d’opressió es connecten i es reforcen mútuament. La violència és com un iceberg: la part visible, que és la violència directa, només és la punta, mentre que les formes més profundes, com la violència estructural i la cultural, són les que sostenen el sistema de desigualtat. La violència directa inclou els actes explícits que amenacen la vida o impedeixen que les persones satisfacin les seves necessitats bàsiques. Tot i que és la forma més visible i reconeguda, no existeix en un buit, sinó que depèn de la violència estructural, que es manifesta a través de sistemes i institucions que perpetuen les desigualtats, impedint que certs grups tinguin accés a recursos, oportunitats i serveis essencials per a una vida digna.

Però és en la violència cultural on es troba la justificació de totes dues. Aquesta forma subtil però extremadament poderosa normalitza les altres dues a través de conductes, valors, tradicions i llenguatge. Un exemple evident és com el llenguatge perpetua desigualtats de manera gairebé invisible. Les estructures lingüístiques sovint invisibilitzen grups com les dones o altres col·lectius marginats. Paraules aparentment neutres poden tenir un biaix masculí o excloent, consolidant una visió jeràrquica i antropocèntrica de la societat.

La religió també ha estat un vehicle clau de la violència cultural. Les cosmologies d’origen semític, com el cristianisme i el judaisme, han tingut una influència profunda en la moralitat i les estructures socials occidentals. Malgrat la secularització moderna, molts dels valors que defineixen la nostra societat actual tenen arrels en aquestes tradicions, perpetuant tabús al voltant de la naturalesa humana, com la menstruació, l’alletament o els rols de gènere. Amb el temps, aquestes creences s’han adaptat als interessos de les elits dominants, convertint-se en instruments per justificar desigualtats i opressions. La subordinació de les necessitats humanes als interessos productius i capitalistes n’és un exemple clar, on les estructures de poder utilitzen valors culturals per mantenir l’ordre establert.

Vivim, doncs, en una societat on la violència cultural és omnipresent. Aquesta forma de violència, tan subtil que sovint passa desapercebuda, té un impacte profund tant en les estructures socials com en la vida individual. És precisament per això que resulta tan difícil d’identificar i eradicar. Per superar aquest sistema de desigualtats, cal un esforç conscient i constant per qüestionar i reformular els valors, llenguatge i estructures que perpetuen aquestes opressions.

El camí cap a una societat més justa requereix anar més enllà de les paraules i ideals com la llibertat, la igualtat i la fraternitat. No n’hi ha prou amb combatre la violència directa; cal abordar les formes més profundes i invisibles que sostenen el sistema. Només quan desmuntarem la violència cultural i estructural podrem avançar cap a una societat on la justícia, la dignitat i la igualtat siguin realment una realitat per a tothom.