dimecres, 17 de setembre del 2025

Grata sorpresa: finalista al III Concurso de Relatos Cortos de Ajedrez

No sempre saps on poden arribar les paraules quan les deixes volar. Avui m’he trobat amb una sorpresa inesperada i preciosa: la meva obra “Una partida decisiva” ha estat seleccionada com a finalista al III Concurso de Relatos Cortos de Ajedrez, organitzat pel Club de Ajedrez Enroque Corto Sahaldau, amb la col·laboració de l’Ayuntamiento de Puente Genil i la Diputación de Córdoba.

El relat ha estat publicat al llibre del certamen, amb dipòsit legal CO 1066-2025, i es pot trobar a la pàgina 78.

El més sorprenent? No en sabia res fins que el llibre ha arribat a les meves mans. Ha estat una notícia inesperada i una grata alegria descobrir que havia estat finalista sense ser-ne conscient.

Sento aquest moment com una invitació a seguir escrivint, compartint i deixant que les paraules facin el seu camí, de vegades de formes tan insospitades.

Llibre disponible: https://publicaciones.dipucordoba.es/publicacion/iii-concurso-2024-relatos-cortos-de-ajedrez/ 

 

Relat finalista:

 

Una partida decisiva

Cual metáfora acaecida a tiempos de guerra, delante de mí estaba desplegado un tablero de ajedrez. Cada movimiento, un hecho que marcaría el porvenir de aquellos bajo mis órdenes.

Mi oponente era sagaz, cruel y con un grado de conocimiento que me hacía sentir pequeño, minúsculo, quizá como David ante Goliat.

Miré las piezas una a una, pensando en cual correspondía a aquellos cuya vida dependía de mis decisiones: los soldados rasos, la caballería, las armas de guerra, las torres... y en medio de tal tumulto, yo y mi guardia personal.

Mi oponente y yo nos miramos, y al cruzar la mirada esbozó una sonrisa maquiavélica, haciendo ademán de que empezara la partida.

Moví el primer peón, pensando en uno de los regimientos de soldados paseando por un camino, de patrulla. La respuesta de mi oponente fue mover un caballo. En mi mente, un regimiento de caballería se movía por el horizonte.

No tardé en mover otro de mis peones, esperando que pudiera acudir en auxilio del primero. Una torre fue movida por mi oponente, dándome a entender que partía de una posición defensiva.

Mi decisión fue mover el alfil, queriendo pensar en él como un trabuco que debía hacer caer la torre. Fue una mala decisión: mi oponente lo derrotó con su caballo. Imaginarme a aquellos que estaban montando el trabuco siendo masacrados por la caballería enemiga me hizo sentir un vuelco en el corazón.

La partida siguió, las piezas iban y venían en una danza macabra de movimientos en los que la agilidad mental y los cálculos, no solo para la partida, sino de vidas humanas en juego, me hicieron sudar, demostrando mi preocupación ante un adversario que no hacía ningún ademán de malestar ni nerviosismo.

En el mundo real, cientos de vidas debían yacer inertes esperando a la visita de buitres y cuervos mientras el fragor de la batalla, con gritos, dolor y fuego convertían la escena en un cuadro de sufrimiento propio de la guerra.

Desconozco el tiempo que llevábamos jugando a aquella maldita partida, en la que el tiempo parecía retorcerse, retrasarse, ralentizarse y detenerse de formas que no entendía. El sudor me impedía concentrarme y mi corazón latía con fuerza que de aquella partida dependía mi vida.

A medida que las piezas iban desapareciendo del tablero, pude entrever en algún momento que mi oponente no toleraba la frustración cuando conseguía arrebatarle alguna de sus piezas claves.

A pesar de la desventaja que parecía marcar mi estrategia, y mi pérdida de activos importantes, mis peones seguían allí, leales. Ellos fueron los que acabaron con las torres, los alfiles y uno de los caballos de mi oponente.

La imagen de aquello me reforzó temporalmente, puesto que los movimientos de aquel duro adversario habían acabado con todo aquello que me permitiría sobrevivir.

En el campo de batalla, mis soldados acabaron con las torres en movimientos prácticamente suicidas, a sabiendo de su destino. También habían rodeado la caballería para no pudiera escapar y habían cargado contra las armas de asedio del enemigo.

A pesar de las pérdidas, ambos quedamos en silencio durante largos momentos, valorando nuestros próximos movimientos.

Pero la situación de tregua no podía permanecer de forma indefinida, y quedó patente que todo era una estrategia de mi cruel oponente, a quién no le importaba el destino de sus piezas de igual forma que no le importaban las vidas de quienes representaban.

Con el caballo que le quedaba y su reina, no tardaron en barrer el tablero de todas mis piezas. En un afán por demostrar su superioridad no fue a por mí, sino que fue a por todas mis piezas, una a una.

Mis peones desaparecían como absorbidos por un remolino de maldad calculada, mientras que mi reina no podía hacer frente a todos aquellos flancos que iban quedando abiertos.

Cuando quise darme cuenta, solo quedaba una pieza de mi color en el tablero: el rey. Mi simple representación dejaba patente mi derrota. Agarré la pieza, la puse con ambas manos sobre mi pecho y finalmente la dejé caer.

Ese era el final de la partida y de mi vida.

Pilum Muralis

dilluns, 15 de setembre del 2025

El Gran Escenari del Nepal

Dames i cavallers, espectres i ombres del respectable públic!
Avui el teló s’alça sobre un escenari tacat de sang fresca i promeses podrides. Oh, sí! El Nepal, aquell regne al sostre del món, ha decidit fer el que la resta del planeta només somia: fer ballar els corruptes al ritme de la seva pròpia òpera fúnebre! Ha-ha-ha!

Després de dècades de discursos, de togues empolsegades, de polítics engreixats amb la suor del poble… el foc ha esclatat! Els carrers han esdevingut un teatre tràgic on els joves canten amb crits i bales, i els governants ballen la dansa final de la seva arrogància. Oh, quina música tan deliciosa!

Però atenció, distingit auditori: no us confongueu! No és un país llunyà el que crema, sinó un mirall que ens retorna el reflex. Allà els corruptes cauen… aquí encara brinden amb cava i es vesteixen de democràcia. Allà la joventut rugeix… aquí el jovent calla, enganxat al narcòtic de les pantalles.

I vet aquí el gir més macabre de l’obra: quan la sang ha mullat el terra, arriba una primera ministra interina, la primera dona a ocupar el tron provisional. Ha-ha-ha! Quina ironia! La història, sempre cruel, només entrega el ceptre a la dona quan ja és cobert de cendres i llàgrimes.

Ah, públic del món! Escolteu el pregó de l’abisme:
Cap nació escaparà de la forca de la seva pròpia corrupció.
Cap poble viurà lliure mentre la indiferència segueixi asseguda a platea.
I si el Nepal ha encès la torxa, quants més hauran de cremar abans que el planeta s’atreveixi a dir prou?

Oh-oh-oh!
Aixequeu-vos, espectadors! El drama no és seu, és nostre!
I si no sou capaços de veure-ho… aleshores prepareu-vos: el vostre futur serà el mateix escenari decadent, amb la mateixa òpera grotesca, i el mateix somriure de l’abisme esperant rere el teló!

Ha-ha-ha-ha! 

diumenge, 7 de setembre del 2025

Finalista al II Certamen Literari de Relats Curts Jaume I 2025

 

 He quedat finalista amb el relat “L’ull del drac del Cap de Creus” al II Certamen Literari de Relats Curts Jaume I, organitzat per l’Associació Cultural i d’Esbarjo Jaume I de Salou, amb el patrocini de l’Ajuntament de Salou i la Diputació de Tarragona.

Obra finalista:

L’ull del Drac del Cap de Creus 

Pilum Muralis 

La tempesta va trencar el cel en dues espases de foc. El jove Jaume, encara sense corona però amb sang de rei, s’aferrava a les restes del vaixell com si fossin l’únic tros de món que li quedava. Havia salpat de Barcelona feia dies amb un petit seguici, buscant un port segur per evitar els conflictes d’interessos a la cort. Però la mar, traïdora i sàvia, havia decidit posar-lo a prova. El vent udolava com si els esperits antics de la mar el jutgessin. Les ones es tancaven sobre el casc com martells enfurismats, i cada esquitx semblava una mà que l’arrossegava al fons. Quan tot semblava perdut, una ombra entre les roques el va recollir. Una dona d’ulls de sal i veu de pedra: Aularia. Ningú sabia si era bruixa, ànima del mar o una llegenda vestida de carn. El portà fins a una cova amagada entre penya-segats, on la llum no entrava però tot brillava amb una claror interior, com si el lloc tingués vida pròpia. —Has estat escollit —digué amb una veu que no ressonava a les parets, sinó a les entranyes. Allí, entre pintures incomprensibles i símbols gravats amb ungles d’antigor, Aularia li parlà de l’Ull del Drac, una pedra viva, bategant, forjada amb l’alè del primer monstre que va habitar la Mediterrània. Segons la llegenda, aquest drac no era enemic de cap poble, sinó guardià de les fronteres entre la realitat i el somni. Un ull que tot ho veia i tot ho cremava, però que podia esdevenir vincle entre la voluntat d’un rei i l’ànima del mar. —Només qui hagi vist la mort i hagi escollit caminar dret la mereix. I tu encara ets massa jove. 

Jaume, obstinat, demanà de provar-se. Aularia somrigué com si ja hagués previst aquella resposta. La prova consistia a enfrontar-se als Reflexos, criatures de carn i ment que prenien la forma de les pròpies pors. Aularia l’introduí en una sala circular, encerclada de miralls d’obsidiana que no reflectien el cos sinó l’esperit. Lluità contra la seva cobdícia —una versió d’ell mateix coronat, despietat, que cremava pobles pel control—; contra la temptació del poder fàcil —una veu dolça que li oferia victòria a canvi de renunciar a la pietat—; contra la por de perdre el pare que mai no havia tingut, encarnada en un vell que l’acusava d’indignitat. I, sobretot, contra el dubte. Aquest últim no tenia rostre, només era un murmuri constant que deia: No ets prou. No seràs prou. Va caure. Va cridar. Va sagnar. I s’aixecà. No una, sinó tres vegades, tal com les llegendes exigeixen dels que volen deixar emprenta. Aularia, aleshores, li lliurà un mapa que no mostrava cap rumb, només els corrents de les aigües i les rutes dels estels, com si la brúixola fos la pròpia voluntat. —Ara ja no busques terres. Busques destí. El jove marxà en silenci. No va mirar enrere, però sabia que Aularia continuaria observant-lo, com una promesa eterna. Durant les travessies posteriors, somiava amb la seva veu quan les decisions eren difícils. Hi havia dies en què el mar li parlava en la llengua dels símbols que havia vist a la cova, i nits en què l’Ull del Drac apareixia als seus somnis, obert i encès, mostrant-li visions d’illes desconegudes i ciutats encara per fundar. Un cop, en ple estret d’Eivissa, l’embarcació de Jaume quedà atrapada entre esculls i corrents oposats. La tripulació, paralitzada per la por, només trobà consol quan ell s’alçà a la proa, amb la mà sobre la pedra amagada al seu pit. El vent canvià de direcció, i els mariners, entre esglai i fe, cridaren que el mar l’obeïa. Mai no es parlà d’aquell fet a la cort, però esdevingué llegenda entre els mariners, transmesa en murmuris. També es diu que, en les seves campanyes a València, Jaume va desaparèixer durant hores enmig d’un bosc. Quan tornà, portava una mirada diferent, com si hagués vist els fils secrets que uneixen el món. No va explicar mai què havia passat, però alguns soldats afirmaven haver sentit un rugit llunyà, com si el drac encara vetllés els seus passos, com si fos ell qui decidia qui pot regnar. Al cap d’uns anys, Jaume conqueriria Mallorca. I dirien que fou per estratègia. Però hi havia mariners que juraven haver vist, durant la travessa, un ull incandescent sota les ones, obrint camí entre les aigües. Un esclat de llum que no sortia del cel, sinó de les profunditats. I cada vegada que l’enemic semblava tenir l’avantatge, una onada inesperada capgirava la batalla. Ell mai no ho va confirmar. Només guardava una pedra negra entre els plecs del vestit reial, que cremava lleugerament quan s’acostava la traïció. Alguns cavallers asseguraven que, quan parlava en consell, les seves paraules semblaven dictades per forces més antigues que la seva pròpia sang. Es diu que va evitar més d’una emboscada per un calfred inexplicable, o per una sensació cremant-li els dits. Amb els anys, aquell record s’esvaí del relat oficial. Però els pescadors de la costa de l’Empordà encara conten que, algunes nits sense lluna, es pot veure una dona caminant damunt l’aigua. I a sota, una pupil·la gegantina que batega en silenci. Un pescador ancià, conegut com en Berenguer, assegurava que havia vist la pedra, un cop, flotant entre les algues com si respirés. Ningú no l’hi va creure, però tampoc gosaren riure-se’n. 

A la fi dels seus dies, quan el món li pesava i l’espasa li tremolava a la mà, Jaume va tornar a mirar el mar. Era el mateix mar, però ell ja no era el mateix home. El silenci li parlava més fort que mil veus. I entre onades, li semblà veure uns ulls familiars. —No he dominat res —va dir—. Només he après a no ser dominat. L’Ull del Drac, diuen, encara dorm sota el Cap de Creus. Esperant el següent que s’atreveixi a mirar dins seu sense parpellejar. Algú que no vulgui regnar, sinó comprendre. Algú que no busqui el poder, sinó el camí. 


Vídeo de l'acte:



Podeu veure-ho al:

[Enllaç extern pendent]

dissabte, 6 de setembre del 2025

L’òpera grotesca de la llibertat: dones enterrades sota runes i togues

Senyorxs, criatures, esperits i ombres del respectable públic…
Avui aixequem el teló per a una funció tan macabra que ni el diable s’atreveix a riure!
Benvinguts al gran espectacle de la civilització, on la meitat de la humanitat és… l’últim mico!

Oh, sí, han sentit bé! Després de segles de revoltes, manifestos, sang vessada i victòries que creiem eternes… resulta que la dona encara ocupa el seient més barat del teatre de la història!

Mirem cap a l’Afganistan! Allà on els terratrèmols no només enderroquen cases… sinó també dignitats! Dones atrapades sota runes, ignorades perquè cap home les pot tocar! Nadons morint dins ventres que ningú gosa atendre! Un ballet d’hipocresia i crueltat! Ha-ha-ha!

I si creuen que això és només un drama llunyà, els convido a mirar cap a Occident, cap al “món lliure”. Allà, togues solemnes ballen un vals lúgubre sobre els drets reproductius, arrencant llibertats conquerides amb suor i llàgrimes. Els mateixos que parlen de “llibertat” converteixen l’úter en gàbia! Oh, quina òpera grotesca!

Però atenció, públic distingit: el més deliciós de tot no és la injustícia… és la indiferència! Ah, com ens agrada agitar banderes mediàtiques, lluitar per causes de moda, posar hashtags lluents! Però quan la protagonista és la dona, la sala queda buida, el silenci regna, i el món continua aplaudint banalitats a les xarxes socials.

Així doncs, deixeu-me proclamar-ho amb veu de pregoner:
Cap revolució serà completa mentre la dona segueixi sent el capítol oblidat de la història!
Sense ella, no hi ha llibertat, només una pantomima; no hi ha justícia, només una paròdia; no hi ha futur, només un circ decadent que s’esfondra sota la seva pròpia hipocresia.

Oh, oh, oh!
Alceu-vos, espectadors! El drama no és llunyà, és aquí i ara!
I si no us commou el crit d’aquestes dones… aleshores sí, la civilització sencera mereix l’abisme que s’acosta… amb un somriure!

Ha-ha-ha-ha!

 

 

divendres, 5 de setembre del 2025

Diada 2025

 Oh, catalans i catalanes! 🎭 Que no us enganyi la boira ni els estendards aliens: cap bandera pot esborrar qui som. Cada 11 de setembre la nostra llengua, la nostra memòria i la nostra força tornen a enlairar-se. No tremolem: dansa la senyera. ✊ #Diada2025

El nostre temps sembla cobert de boires, les places omplertes d’estendards que no són els nostres i les veus confoses entre crits llunyans.

Però recordeu: cap bandera aliena pot esborrar la nostra història, ni la nostra llengua, ni la memòria de qui som.

Som fills i filles d’una terra que ha resistit decrets, inquisicions i silencis. I cada 11 de setembre, fins i tot quan volen fer-nos creure que som febles, la veritat ressona: Catalunya continua.

Que els qui ens volen dividits celebrin la seva ombra; nosaltres, celebrem la nostra llum. I fem-ho amb orgull, amb ironia si cal, però amb la certesa que el nostre futur no depèn de lluites banals, sinó de la persistència de la nostra gent.

Somriem, doncs: que la nostra bandera no tremola, dansa. I sempre torna a enlairar-se. 🎶

dijous, 4 de setembre del 2025

La Nyordosfera: on la raó mor i la comèdia comença

 🎭 Benvinguts a la Nyordosfera! Un univers paral·lel on el botó de traducció és un monstre aterridor i la paraula tradició és un conjur màgic capaç d’aturar qualsevol argument. Aquí, el sentit comú desapareix i els crits substitueixen la lògica. És un lloc on l’òpera bufa és permanent i on cada “Infórmese” ressona com una nota desafinada.


Els rituals de la Nyordosfera

Els habitants d’aquest espai peculiar es mouen amb uns quants patrons molt definits:

1. L’insult barat – Quan no saben què dir, apareix el típic “paleto”, “adoctrinada” o “separatista”. Com si el simple eco d’una paraula pogués sostenir un debat.

2. L’Infórmese! paternalista – Recurs clàssic: quan la raó s’esgota, manen i ordenen. És l’últim intent de semblar autoritat mentre es desplomen.

3. La careta 🫩 – Quan ja no queda res a dir, responen amb emoticones d’avorriment. La seva confessió silenciosa: “no podem més”.

4. La invocació de la TRADICIÓ – El seu conjur preferit. Però, ai las!, les tradicions que defensen recorden més a la censura, el garrot vil i la uniformitat forçada que no pas a la riquesa cultural.


La gran contradicció

La Nyordosfera proclama que l’espanyol és una llengua universal, la segona més parlada del món. Però al mateix temps, tremolen davant un simple parenostre en català. Si la seva llengua és tan poderosa, com pot ser que un botó de traducció els sembli un abisme? Aquesta fragilitat, exposada a la llum, és el cor mateix de la seva comèdia.


Mirada des de fora

📜 En clau reflexiva: la Nyordosfera és molt més que trolls digitals. Representa la por a la diferència, el pànic a perdre un relat hegemònic. Quan se senten desbordats, no debaten: denuncien. No dialoguen: criden. No escolten: insulten. I aquest mecanisme no només revela la seva debilitat, sinó que la fa pública.


Per acabar...

🎙️ La Nyordosfera és sorollosa, sí, però també fràgil. Els seus habitants volen semblar guardians d’una essència immutable, però cada resposta, cada insult i cada careta 🫩 només els delata més.


Al capdavall, la Nyordosfera és el lloc on la raó mor i la comèdia comença


dimarts, 2 de setembre del 2025

El Gran Circ del Mar

Amb discursos grandiloqüents i somriures de redemptors, van salpar des de Barcelona amb la bandera de la solidaritat. Prometien desafiar bloquejos, portar esperança, alimentar Gaza… però el mar no entén de càmeres ni titulars. I en veure la primera bufada de vent, cinc embarcacions van girar cua, no un cop, sinó dues vegades.

El que havia de ser gesta es convertí en òpera bufa. Ni ajuda, ni medicines, ni solucions: només ressò, selfies i titulars. El poble palestí continua patint, però aquí el que es va alimentar foren els egos dels protagonistes.

Això no fou ajuda humanitària, fou ritual modern: un escenari on dir “hi vam ser” sense fer res. Un acte simbòlic disfressat d’epopeia, que ha servit per engrandir imatges públiques, no per salvar vides.

Circ mediàtic, res més. I el circ té almenys l’honestedat de reconèixer-se com a tal.

El gran estol de la dignitat… naufragant al port!

Amb trompetes i proclames, s’alçaren com herois disposats a trencar murs de ferro i sal. Però el vent —aquest miserable buf de natura— fou prou per fer-los girar cua.

Cinc embarcacions, que havien jurat desafiar exèrcits i bloquejos, acabaren retornant dues vegades al mateix port d’on pretenien fugir, com criatures que surten de casa només per recordar-se que s’han deixat la porta oberta.

I nosaltres, pobres espectadors, hem de fer veure que això és coratge, quan sembla més aviat una òpera bufa: els mariners del món, convertits en figurants d’un vodevil salat.

El Mediterrani riu. Gaza espera. I Barcelona assisteix al teatre de la navegació invertida, on l’única victòria és tornar exactament al punt de partida.

Adolescència permanent: la societat atrapada en el mirall

Quan observo la nostra societat des de fora, el que apareix és un patró inquietant: adults que viuen atrapats en una adolescència permanent. Persones que han arribat a l’edat adulta cronològica, però que continuen depenent de l’acceptació externa, de la mirada constant dels altres, de la façana que els manté en peu.

La validació externa s’ha convertit en l’eix central de la subjectivitat. Ja no importa tant qui ets, sinó com et mostres. Ser és ser vist. I aquest mirall social es multiplica amb les xarxes, amb algoritmes que amplifiquen la necessitat de reconeixement i converteixen cada interacció en una mesura de valor personal.

Els símptomes són clars:

  • Vincles fràgils, sostinguts per la comoditat i no pel compromís.

  • Obsessió pel desig i pel cos com a moneda de validació.

  • Relats justificatius que amaguen incoherències i mantenen una aparença de coherència.

  • Fragilitat emocional que deixa les persones vulnerables davant discursos simplistes i moralitzadors.

Així es configura una subjectivitat feble, sempre dependent, que funciona més com a façana que com a nucli. El resultat és col·lectiu: una societat que ajorna indefinidament la maduresa i que viu en un estat liminar, entre el que ja no és i el que encara no arriba a ser.

Autors com Bauman, Han o Lasch ja havien advertit d’aquesta deriva: vincles líquids, transparència imposada, narcisisme cultural. El que avui veiem és la seva síntesi: una adolescència permanent convertida en condició estructural.

Però fins i tot des de fora, hi ha esquerdes en aquest mirall. Comunitats petites, vincles autèntics, pràctiques que escapen a la lògica de la façana. Allà hi ha les llavors d’una altra manera de viure: més sòlida, menys dependent, més real.

Finalista al XI Certamen Sierra de Francia de Relato, Poesía y Fotografía

He tingut l’honor de ser seleccionada com a finalista a l’XI Certamen Sierra de Francia de Relato, Poesía y Fotografía amb el poema «La Sier...