El silenci es trenca: quan la inseguretat a Catalunya esdevé espectacle

 Ah, Catalunya…

Durant anys ens han venut la postal: places segures, carrers plens de vida, convivència idíl·lica. Mentrestant, les ombres rondaven: carteres sostretes, portals vigilats amb el cor a la gola, àvies que caminaven amb les claus com a punyal. Però… shhh! Silenci.

Els mitjans callaven, obedients guardians del relat. L’inseguretat? Només un miratge, una exageració, una dada freda al final d’un informe.

I ara… tachán!

Una àvia assaltada es fa viral, el vídeo crema a les xarxes i RAC1 descobreix —oh sorpresa— que l’inseguretat existeix. No és que hagin volgut parlar-ne. És que ja no poden callar. L’algoritme els ha passat per sobre.

El relat de la “Catalunya segura” s’ha esquerdat com vidre antic. Els titulars tremolen, els locutors posen veu greu, i el públic, amb mig somriure irònic, assenteix: “Sempre hi era. Sempre.”

Però atenció: el joc ara és més pervers.

No informen per consciència. Informen per obligació. Si no hi ha viralitat, no hi ha notícia. La percepció de seguretat ja no depèn del carrer… sinó del dit que fa retuit.

Avui és una àvia assaltada. Demà potser res. O potser un altre cas que inflama la plaça digital. L’inseguretat, transfigurada en espectacle, servida amb música dramàtica i titulars de foc.

I mentrestant, la gent normal continua amb la mateixa coreografia: mirar enrere, apretar la bossa, accelerar el pas. Però això, ai las… no dóna clics.

El relat oficial s’ha mort. Ja no hi ha silenci, hi ha soroll.

I entre silenci i soroll… el que encara no hi ha és seguretat.

 

Benvinguts al gran espectacle de la ignorància!

Oh, oh, oh! Dames i cavallers, nens i nenes, esperits errants i ments adormides…
Avui us porto una funció exquisida, un cabaret grotesc on el protagonista no és el talent, sinó la més deliciosa de les mediocritats: la ignorància!

Sí, sí, han sentit bé: ser estúpid ja no és una vergonya… és una estratègia de màrqueting! El coneixement exigeix suor, paciència, humilitat… pf! Quina mandra! En canvi, la ignorància ofereix respostes instantànies, dogmes empaquetats i l’agradable sensació de ser el més llest de la sala sense haver llegit mai ni la contraportada d’un llibre! Ha-ha-ha! 

Obriu TikTok, Instagram o qualsevol cau digital, i veureu els nous profetes del no-res. Homes i dones construint imperis damunt de fum, repetint banalitats amb veu de savi mentre l’algoritme els corona com a reis de cartó.

Per què? Perquè la ignorància és barata de fabricar i altament addictiva de consumir. Els algoritmes no premien la saviesa, oh no: ells adoren la polèmica, la indignació i el drama de tres segons. El coneixement, en canvi, és avorrit, llarg, complex… I qui vol esforçar-se quan pot prémer “m’agrada” i sentir-se intel·lectual per un instant?

El vell Dietrich Bonhoeffer, que va morir a mans dels nazis, va deixar una perla que sembla escrita per a nosaltres:
“L'estupidesa no és falta d’intel·ligència… és un defecte moral.”

Bravo!  Bravíssim! El problema no són cervells petits, sinó cors covards que han renunciat a pensar. Ments que prefereixen respostes simples, encara que siguin falses, abans que afrontar la incomoditat de la veritat.

I així tenim masses impermeables al diàleg, addictes a la pròpia veu, incapaços d’escoltar. Ja no debatem idees: defensem identitats! Ja no cerquem veritat: exigim confirmació dels nostres prejudicis!

Oh, quina òpera tragicòmica!

 Celebrem celebritats que no saben res i ho exhibeixen amb orgull. Com més banals, més “autèntics”. Com més superficials, més “propers al poble”. I així, la joventut aprèn la lliçó: no cal ser savi, només cal ser viral.

El resultat? Gurús que no saben mantenir un raonament de dos minuts, opinadors de geopolítica que no han obert mai un llibre d’història, i motivadors de pa sucat amb oli amb milions de seguidors. Tot molt divertit, tot molt rendible!

Perquè, recordin-ho: és més fàcil provocar que educar. Més barat indignar que informar. Més lucratiu vendre fum que transmetre coneixement.

Aquest espectacle, amics meus, no és només entreteniment: és el principi del col·lapse. Democràcies que es decideixen a base de mems, institucions desprestigiades, demagogs que cavalquen sobre la credulitat de les masses…

I el més macabre: perpetuem el cicle! Educant criatures en la celebració de la ignorància, privant-les de les eines per pensar en un món cada vegada més complex. Criant generacions que confonen volum amb veritat, popularitat amb credibilitat, indignació amb importància.

El resultat? Una societat més manipulable que un titella a les meves mans!

Ah, la paradoxa! Mai havíem tingut tant coneixement a l’abast i mai havíem triat consumir tanta brossa. La veritat és incòmoda, lenta i matisada. La mentida, en canvi, és ràpida, emocional, reconfortant. I què prefereix l’audiència? El massatge, no la cirurgia.

Per això, estimats espectadors, pensar s’ha convertit en un acte de resistència. Una revolta silenciosa contra l’òpera grotesca que aplaudim cada dia amb el polze amunt.

I ara la pregunta final, tan dramàtica com una cortina que cau:
Quantes vegades avui has consumit informació sense qüestionar-la? Quantes vegades has triat el simple per sobre del complex?

Recorda-ho bé: cada vegada que abdica del pensament, la civilització retrocedeix un pas… i l’abisme s’aproxima amb un somriure.

Ha-ha-ha-ha!

 

El català: l’ombra que no s’apaga

Sóc catalana. Ho sóc no perquè un dia ho vaig escollir, sinó perquè vaig néixer sota aquesta etiqueta imposada, com tantes altres: nom, cognom, identitat nacional. Tot ens arriba abans que puguem parlar, abans que puguem decidir. Però hi ha un detall que en el meu cas no és un accident: el català és la meva llengua materna. És la llengua amb què vaig aprendre a estimar, a patir i a pensar.

Si em permetessin un desig impossible, un de sol —i egoista— seria poder parlar totes les llengües humanes del planeta. No per ambició, sinó perquè cada idioma amaga matisos irrepetibles, perquè cada llengua és una peça del trencaclosques que anomenem humanitat. Els idiomes no només tradueixen el món: el modelen. Han configurat ments, personalitats, històries. Són com venes ocultes que travessen el temps i la biologia.

I tanmateix, entre els milers de llengües que existeixen, sembla que n’hi ha una que molesta especialment: el català. Ni es vol a bona part d’Espanya ni es respecta a Europa, malgrat tenir més parlants que molts estats que formen part de la Unió. És com si cada vegada que el català obre la boca, algú volgués fer-lo callar.

Però no és una llengua qualsevol. El català és la mostra persistent d’una resiliència estranya, gairebé contra natura. Ha sobreviscut allà on d’altres han caigut. El bretó va ser devorat pel centralisme francès, el manx va morir a mitjans del segle XX, l’occità va passar de ser llengua de trobadors a ser un eco esmorteït, i el gaèlic escocès s’apaga sense relleu generacional. El català, en canvi, resisteix. Escriu, canta, inventa, programari, universitats, televisió, cinema. Respira.

La seva història és un catàleg de bofetades: la Guerra de Successió i el Decret de Nova Planta, el franquisme i les escoles sense català, el menyspreu mediàtic, els insults parlamentaris, l’etiqueta de “dialecte incòmode”. Cada vegada que el volen fer desaparèixer, el català es metamorfosa: en murmuri domèstic, en llibres clandestins, en cançons prohibides, en llaços grocs, en crits als carrers.

El català és el cadàver que no es deixa enterrar. Han provat de tapar-lo amb terra, amb lleis i amb por. Però cada generació torna a excavar i a trobar-hi el cor que batega. I això és el que el converteix en una anomalia històrica: no és que sigui un accident, és que és un desafiament.

El que incomoda no és només la llengua, sinó el mirall que posa davant del món: la prova que hi ha cultures que no es deixen esborrar. Que una comunitat pot sobreviure als imperis, a les guerres, a les dictadures. Que hi ha una obstinació capaç de trencar lògiques polítiques i càlculs estadístics.

El català és la cicatriu que no tanca. L’ombra que no s’apaga. L’eco que retorna cada cop que algú creu haver-lo silenciat. És una llengua que fa mal a qui voldria veure-la morta, perquè cada paraula dita en català és una bufetada a la història que la volia sepultada.

I potser per això, defensar el català és més que defensar un idioma. És defensar la idea mateixa de resistència. És recordar que hi ha veus que, per més que les persegueixin, tornen a sonar. Que hi ha llengües que no són accidents, sinó advertiments: pots imposar guerres, exilis, silencis, però no pots ordenar a un poble que deixi de parlar amb la veu amb què ha après a estimar.

El català incomoda perquè demostra que hi ha coses que els imperis no poden matar. I aquesta és, alhora, la seva maledicció i la seva força.

 

Quan la ciutat és un cos: reflexions arran de la menció a “La ciutat com a cos”

Avui, a Crònica Global, en el marc d’una entrevista a Víctor Riverola, es fa menció al meu preprint La ciutat com a cos: proposta simbòlica per a una governança regenerativa de Barcelona 

Aquest treball, publicat a Zenodo, és un intent de pensar Barcelona no només com un conjunt de carrers i infraestructures, sinó com un organisme viu, amb necessitats, memòria i capacitat de regeneració.

La ciutat no és una màquina freda, ni tampoc una simple suma de veïns i barris. És un cos que respira, pateix i es transforma. Entendre-la així ens permet superar la política reduïda a gestió administrativa o a eslògans electoralistes. Una governança regenerativa hauria de partir d’aquesta visió holística: curar ferides urbanes, revitalitzar teixits socials i culturals, i assegurar que cada part del cos-ciutat pugui viure en equilibri amb el conjunt.

Des de Gent de Barcelona, aquesta manera de veure la ciutat ens inspira a proposar un model diferent de governança: horitzontal, simbòlica i centrada en el benestar real de les persones. Recuperar la ciutat no és només recuperar espai públic o seguretat; és recuperar el sentit de pertinença i la dignitat compartida.

El fet que aquest preprint aparegui en el debat públic és un senyal que les idees noves poden travessar els murs de l’acadèmia i situar-se al centre de la discussió ciutadana. És aquí on la teoria esdevé eina per a l’acció.

 

Aquest treball, publicat a Zenodo, és un intent de pensar Barcelona no només com un conjunt de carrers i infraestructures, sinó com un organisme viu, amb necessitats, memòria i capacitat de regeneració.

La ciutat no és una màquina freda, ni tampoc una simple suma de veïns i barris. És un cos que respira, pateix i es transforma. Entendre-la així ens permet superar la política reduïda a gestió administrativa o a eslògans electoralistes. Una governança regenerativa hauria de partir d’aquesta visió holística: curar ferides urbanes, revitalitzar teixits socials i culturals, i assegurar que cada part del cos-ciutat pugui viure en equilibri amb el conjunt.

Des de Gent de Barcelona, aquesta manera de veure la ciutat ens inspira a proposar un model diferent de governança: horitzontal, simbòlica i centrada en el benestar real de les persones. Recuperar la ciutat no és només recuperar espai públic o seguretat; és recuperar el sentit de pertinença i la dignitat compartida.

El fet que aquest preprint aparegui en el debat públic és un senyal que les idees noves poden travessar els murs de l’acadèmia i situar-se al centre de la discussió ciutadana. És aquí on la teoria esdevé eina per a l’acció.

Podeu llegir l'article, redactat per Albert Martínez a:

https://cronicaglobal.elespanol.com/politica/20250821/vecinos-anticrimen-presentaran-elecciones-barcelona-recuperaremos-ciudad/1003742683020_0.html 

 

 

Europa, el circ sense xarxa

L’economia europea és un teatre d’ombres. Els preus s’enfilen com acròbates sense xarxa, la inflació esdevé el nostre pa de cada dia i els salaris, cada vegada més minvants, es converteixen en la corda fluixa sobre la qual caminem.

Els polítics, mentrestant, juguen al seu propi espectacle. Amb el rostre maquillat de democràcia i les butxaques plenes, han trobat la seva solució màgica: deixar entrar onades desproporcionades d’immigració il·legal. No per humanitat —oh, no!— sinó per mantenir un mercat laboral barat i dòcil. Una mà d’obra que asseguri que els acròbates continuïn ballant, encara que caiguin un a un.

El resultat és tan previsible com deliciós per a ells: crispació social, enfrontaments quotidians, un malestar latent que divideix les classes populars i les manté distretes. El veritable enemic no són els polítics ni els banquers, sinó el veí. Una jugada mestra.

I darrere d’aquest gran engany? Sociòlegs, estrategues, experts amb títols lluents que dissenyen la coreografia del caos. Una intel·ligència fosca que treballa perquè la simfonia de la divisió mai no pari. 

Però, compte: quan arribi l’hora de “resoldre-ho”, no esperin solucions. Arribaran mesures. Estat policial. Càmeres a cada cantonada —sempre preparades per multar el ciutadà despistat, mai per atrapar el delinqüent. Perquè la delinqüència no és el seu objectiu: és el control.

El més tràgic, però, no és el pla. El més tràgic és que gairebé ningú sembla veure-ho. El públic seu a la butaca, riu, xiuxiueja, s’indigna una estona i torna a aplaudir. Sense adonar-se que el número final del circ és, en realitat, la seva pròpia llibertat en flames.

Benvinguts al cabaret europeu. L’entrada és gratuïta. La sortida, com sempre, costa la llibertat.

 

 

Bilingües de boca, monolingües de cor: quan la ignorància es disfressa de víctima

 Per Júlia Rosell Saldaña

Sempre és més fàcil dir que “persegueixen” el castellà que mirar-se al mirall i admetre que un s’afanya a abraçar la seva pròpia ignorància com qui s’aferra a un os de peluix vell: desgastat, però reconfortant. Aquesta és la dinàmica de bona part del discurs anti-integració: convertir la comoditat en bandera i l’immobilisme en causa justa.

1. Context i fets

A Andorra —i també a Catalunya— la realitat és clara: la gran majoria de la població és plenament bilingüe, o fins i tot multilingüe. El català conviu amb el castellà, el francès i l’anglès en un espai reduït, amb intercanvis constants i una forta exposició als mitjans en diverses llengües.

Parlar de “persecució” al castellà en aquests contextos és, si més no, un exercici de fantasia política i mediàtica. No hi ha persecució, hi ha una regulació lingüística que respon a una necessitat: garantir la supervivència d’una llengua minoritzada dins d’un entorn global on el castellà i l’anglès dominen de forma aclaparadora.

Cal recordar que, històricament, el català ha estat prohibit o menystingut en diversos períodes —des de la Nova Planta fins al franquisme— i que la seva presència en àmbits oficials és una conquesta recent. Aquesta memòria històrica explica que avui la protecció legal del català no sigui un caprici, sinó una reparació i una eina de futur.

2. El mirall internacional

La situació d’Andorra i Catalunya no és única. Suïssa protegeix quatre llengües oficials i exigeix competència en la llengua del cantó on es resideix. A Bèlgica, el domini del neerlandès, el francès o l’alemany depèn de la regió i és imprescindible per accedir a determinats llocs de treball públics.

Al Canadà, el francès i l’anglès són cooficials, però al Quebec la immersió en francès és obligatòria a l’escola per garantir la continuïtat de la llengua. En cap d’aquests casos es planteja com una “persecució” sinó com una política de cohesió: entendre’s en la llengua pròpia del territori és un requisit per a la integració i la convivència.

3. Desmuntatge dels tòpics

Els qui parlen d’imposició obliden que la llengua pròpia no és una moda ni una bandera ideològica arbitrària: és un dret col·lectiu reconegut i protegit per llei. No es tracta de prohibir, sinó de garantir que el català no desaparegui sota el pes d’una llengua global dominant.

Integrar-se lingüísticament no és una pèrdua, és un guany: és accedir a més referents culturals, a més matisos i a una identitat compartida. Rebutjar-ho és tancar-se a la possibilitat de veure el món des d’un altre angle, d’entendre codis socials i culturals que només la llengua pot transmetre de forma plena.

4. Les conseqüències de no integrar-se

La negativa a aprendre i utilitzar la llengua pròpia crea guetos lingüístics, perpetua la desconnexió cultural i alimenta discursos populistes que exploten la por a la diferència. Això erosiona la cohesió social i desvirtua el concepte de convivència: no pot haver-hi veritable convivència sense reciprocitat lingüística.

A més, genera desigualtats pràctiques: persones que, per no dominar el català, depenen constantment d’altres per fer tràmits, entendre documents oficials o accedir a certs llocs de treball. Lluny de ser un “dret” no aprendre’l, és una autolimitació que empobreix tant individualment com col·lectivament.

5. Cultura i identitat: molt més que paraules

Una llengua és també un arxiu viu de memòria. Cada paraula porta segles d’història, cada expressió amaga una manera única de mirar el món. Substituir la llengua pròpia per una de dominant no és neutral: és perdre fragments sencers de la identitat col·lectiva.

En contextos multilingües, la riquesa cultural depèn de la preservació activa de cada llengua. Quan una desapareix, no només es redueix el patrimoni lingüístic: s’empobreix la capacitat simbòlica i expressiva d’una societat sencera.

6. Reflexió

El respecte no és només no insultar ni atacar, és fer l’esforç d’acostar-se a l’altre, també en la seva llengua. I qui no vol aprendre ni integrar-se, en realitat, no fa cap acte de resistència heroica: només exhibeix, amb orgull, la seva deliciosa mediocritat.

L’autèntica llibertat no és triar quedar-se dins la gàbia de la pròpia ignorància, sinó obrir la porta i sortir-ne. Parlar la llengua del lloc on vius no és un gest d’obediència, sinó una mostra de respecte i de maduresa cívica.

I és que, al capdavall, ser bilingüe de boca, però monolingüe de cor és una manera molt trista de viure en un món que té tant per oferir.

 

 

La primesa: el rostre invisible del control sobre el cos femení

 Vivim en un món que disfressa el control sobre les dones amb paraules com “salut”, “autocura” o “elecció personal”. L’ideal de primesa femenina, lluny de ser una simple preferència estètica, s’ha convertit en una tecnologia de poder que combina disciplina corporal, autocensura i vigilància interioritzada. Especialment en contextos conservadors, la primesa es presenta com a símbol de virtut i autocontrol, però en realitat actua com un filtre simbòlic que decideix quins cossos són legítims i quins queden relegats a la invisibilitat.

Històricament vinculada a valors de puresa i submissió, la primesa ha estat utilitzada per reforçar jerarquies patriarcals: des de la dona “respectable” de l’era victoriana fins a la icona elegant de la postguerra o el cos contingut i sacrificat en règims autoritaris. Avui, sota la façana de la llibertat individual, el control s’ha desplaçat cap a l’interior: cada dona és la seva pròpia vigilant.

Les conseqüències són profundes: erosió de l’autonomia corporal, fragmentació del col·lectiu femení, reducció de la presència pública de cossos dissidents i consolidació de polítiques regressives. Trencar amb aquest ideal no és només qüestió d’acceptació estètica; és un pas imprescindible per recuperar la llibertat real sobre el propi cos i per construir una societat on la diversitat corporal sigui part inseparable de la igualtat.

 

 

Ignorància orgullosa: quan menysprear el coneixement ens porta al col·lapse cultural

 Vivim en una època en què disciplines essencials com la filosofia, la història, les arts o la filologia són sovint menyspreades. No per un debat crític, sinó per una ignorància assumida com a virtut. Aquesta 'ignorància orgullosa' no és només un símptoma cultural: és un mecanisme que erosiona el pensament crític, afebleix la cohesió social i ens deixa exposats a manipulacions i autoritarismes.

Quan es perd el respecte per la filosofia, perdem el nervi central del pensament; sense història, ens condemnem a repetir errors; sense llengua i cura lingüística, el nostre pensament es redueix; sense arts, la societat es torna funcional, però estèril; sense antropologia i sociologia, deixem d'entendre les estructures de poder que ens governen; sense ciències polítiques, oblidem com protegir drets col·lectius; i sense entendre la teologia, no comprenem les arrels de molts conflictes actuals.

Menystenir aquestes disciplines no és una pèrdua parcial: és amputar el nostre llegat cultural i democràtic. El coneixement no és un luxe: és la nostra millor defensa contra la banalitat i la submissió. Si convertim la ignorància en virtut, la civilització deixa de ser un projecte i esdevé pur espectacle —i l'espectacle, sense fonaments, mai construeix res que pugui durar.

 

 

Finalista al XLIII Premi Montseny 2025

 Avui, 2 d'agost de 2025, he quedat finalista al XLIII Premi Montseny 2025. 

 

En aquest vídeo, llegeixo el poema que ha resultat finalista.

 

 

El premi:

 

 

El poema que ha quedat finalista ha estat:

 

Allí on s’arrela la llum

Pilum Muralis

Al Montseny, on la boira es pentina els cabells,
viu el secret de totes les primaveres.
Cada branca despulla una història,
cada pedra conserva un sospir antic.

El vent recull promeses oblidades,
i les bressola entre fulles cansades,
mentre l'aigua, tossuda, perfila camins
on fins el silenci es descalça.

Hi ha una saviesa muda a les arrels,
una espera dolça a cada bri d'herba,
com si la muntanya sabés
que la paciència també és una forma d'estimar

Quan les ales dels dies cauen lentes,
i la tarda s'encén d'or vellutat,
el Montseny s'omple d'ombres càlides
i cada racó somnia amb ulls tancats.

Caminem entre perfums de molsa,
sentim la treva dins la sang,
com si el cor trobés el seu batec més antic,
bressolat per cants d'ocells invisibles.

Allí, la memòria no pesa:
flota lleugera com una fulla nova,
i cada pas ens torna més lleugeres,
com si la terra mateixa ens perdonés.

 

 

Sota el bressol dels estels primerencs,
les pedres murmuren en llengua d'aigua,
i els arbres inclinen les seves vides antigues
com savis que mai no demanen res.

Hi ha camins que no porten enlloc,
només a l'interior d'un mateix,
on la pena i la joia són germanes,
i el silenci batega com una flama oculta.

Ens asseiem damunt la humitat dolça,
sentim l'eco d'uns passos antics,
i entenem, per un instant breu,
que viure és només escoltar la terra.

La nit no fa por a qui estima la muntanya,
perquè dins la foscor hi viu la llavor de l’albada,
i cada estrella sembrada en el cel
és una promesa que no necessita paraules.

El vent, fidel, acaricia les galtes,
i els records es tornen pols d’argent,
flotant damunt del pes que havíem oblidat,
com si la vida ens vestís de nou cada vespre.

Som petites, insignificants i eternes,
com els brins d’herba que dansen sense fer soroll,
com les gotes de rosada que es trenquen
només per tornar a néixer a l’alba següent.

Al Montseny, tot respira sense pressa,
i la vida, despullada de soroll, s’ofereix.
No cal entendre els camins que es bifurquen,
ni les veus que canten dins les pedres.

Només cal ser brisa, ser ombra, ser arrel,
una part petita del somni antic de la terra.
I, en aquest pacte sense paraules,
el cor troba el seu lloc sense lluitar.

Tota pèrdua s’esvaeix en el verd,
tota angoixa es fon en la llum tamisada,
i el pes del món s’esmicola, callat,
en la tendra obstinació d’una branca.

Potser tot allò que som
són llavors adormides en el vent,
esperant el lloc precís per arrelar,
esperant l'instant tendre per florir.

I el Montseny, antic i silenciós,
ens ensenya sense presses,
que la veritat no crida, no es defensa:
simplement, és.

Allí on s'arrela la llum,
on l'ànima descansa sense por,
sabem, sense necessitat de noms,
que som part d'un cant que mai no mor.

 

 

 

Finalista als Premis 2025. XI certamen literari Cartes Epistolae sobre la Guerra Civil.

 El dia 25 de juliol es va fer públic que vaig quedar finalista als  Premis 2025. XI certamen literari Cartes Epistolae sobre la Guerra Civil.

 

https://www.alcoletge.cat/actualitat/noticies/premis-2025-xi-certamen-literari-cartes-epistolae-sobre-la-guerra-civil 

 

La carta finalista va ser:

 

Carta des de l’oblit

Pilum Muralis

Categoria absoluta

Al front, 8 de febrer de 1939

Estimat Josep,

Escric aquestes línies amb la mà engarrotada pel fred i la pena. Els camps que m'envolten són d'un blanc brut, tacats per la terra remoguda de les trinxeres i pel vermell que aquí no simbolitza cap bandera, sinó la carn oberta dels qui cauen. La guerra no s'explica, Josep, s'esdevé dins la pell com un verí lent que ens gangrena l'ànima.

Recordo la darrera vegada que et vaig veure, a la plaça del poble, abans que ens enduguessin. No sabia que aquell seria l'últim matí de la nostra joventut, que en aquell instant tu i jo encara érem persones senceres. Ara, Josep, ja no sé si ho som. Tants homes han mort que la terra sembla haver après a empassar-se'ls sense escarafalls, com si l’horror fos rutina. Però tu i jo sabem que no ho és. No pot ser-ho.

Em pregunto sovint si encara ets viu, si rebràs aquesta carta, si les paraules que hi deixo arribaran a un destí que ja no existeix. Penso en la mare, en el pare, en la petita Maria que encara devia jugar amb la nina de drap quan vaig marxar. Penso en l’olor del pa acabat de fer i en el so de la vida abans del soroll dels obusos.

No sé què fem aquí, Josep. Ens van dir que lluitàvem per un món millor, però quin món pot renéixer sobre cossos esqueixats? Quin futur es construeix amb llàgrimes i cendres? Tinc por que, quan tot això s'acabi, ja no siguem capaços de tornar a ser homes. Que només siguem ombres, records amb un nom i un rostre que s'esborra en la memòria de qui ens estimava.

Si encara ets viu, si encara pots llegir-me, digues-me que no hem oblidat com riure, com estimar. Digues-me que, d’alguna manera, tornarem. Si no ho aconsegueixo, digues-li a la mare que fins al final vaig pensar en ella. I a la Maria, que un dia li volia explicar aquesta història, però que ara penso que més val que no la sàpiga mai.

Guarda aquesta carta, Josep. Si algun dia tornes a casa, crema-la. Que el vent s’endugui les meves paraules. Que no quedin rastres d’aquest infern.

Amb esperança i dolor,

Antoni