dijous, 13 de novembre del 2025

El premio literario que me sonrió desde las sombras: una opinión personal sobre concursos, máscaras y embudos editoriales

 No escribo esto para desacreditar a nadie, sino para aportar luz al funcionamiento de un modelo editorial que muchos autores desconocen.

Hay concursos literarios que parecen templos.
Otros parecen espejismos.
Y otros —los más inquietantes— tienen ese halo de “aquí hay algo que no encaja”, como una sonrisa demasiado afilada en una sala que huele a terciopelo antiguo.

Lo que escribo es una opinión personal después de contrastar datos y leer contratos.
Puedo estar equivocada.
Solo relato mi experiencia con el XIX Certamen Literario de Ediciones Oblicuas.
El resto queda en manos de quien lea: luz y criterio.

1. El silencio antes de la sonrisa

Me presenté al certamen.
Esperé el veredicto.
No aparecí en ninguna lista.
No fui finalista.
No tuve mención, comentario ni rastro público.



 

 

https://www.edicionesoblicuas.com/galardonados-de-los-xix-premios-literarios-ediciones-oblicuas/


Todo normal, hasta aquí.

Pero tiempo después…
aparece un correo desde las sombras:

“Su obra ha gustado mucho al jurado.”

Sin comentario concreto.
Sin observación literaria.
Sin referencia al texto.

Solo esa frase… y acto seguido, una propuesta de publicación con presupuesto y contrato adjuntos.
Era como si alguien hubiera abierto una puerta que yo no había pedido abrir.

 

2. Una confesión necesaria: mi obra no era un trofeo

Seré absolutamente honesta:
mi obra no era para tanto.
No aspiraba a ganar.
Tenía errores.
Era un texto escrito con prisa, con versos que aún no se habían asentado.
No era ninguna joya decadentista destinada a la gloria.

Precisamente por eso la secuencia me sorprendió:

  • obra imperfecta,

  • no finalista,

  • no mencionada,

  • no valorada públicamente,

y aun así… propuesta inmediata de publicación.

Si hubiera escrito un libro excepcional, quizá me lo habría creído.
Pero conociendo mis propios errores…
aquella puerta se abrió con demasiada prisa.

Tengo un estilo denso y metafórico; no es para todos los públicos.
Aun así, en 2025 he ganado o quedado finalista en 11 certámenes.
¿Por qué me presento?
Para saber si gusta lo que escribo y si debo modular algo.
Los certámenes me sirven como baremo.

 

3. En las bases hay un detalle que brilla como un ojo en la oscuridad 

 




Un fragmento:

“La editorial podrá ponerse en contacto con usted si considera la obra de interés.”

Este detalle, combinado con un contrato de pago, revela el mecanismo:
Es legal.
Es correcto.
Pero es una puerta abierta a un embudo editorial.

No hay nada malo en ofrecer servicios editoriales.
El problema es cuando esto se mezcla con la imagen de un “premio literario”.

 

4. El jurado… es la propia editorial

En los documentos oficiales:

  • Jurado de narrativa: Alberto Trinidad y Alfonso Trinidad

  • Jurado de poesía: Alberto Trinidad

Es decir:
los mismos que llevan la editorial.

No hay lector externo.
No hay comité independiente.
No hay criterio plural.

No es ilegal —pero sí opaco.

 

5. El contrato: la luz cae sobre el mecanismo

Al abrir el ANEXO del contrato, la retórica desapareció.
Aparecía literalmente:

“El AUTOR/A colaborará con X€ para que la editorial efectúe…”

Y después, la lista completa:

  • impresión,

  • corrección,

  • maquetación,

  • cubierta,

  • ilustración,

  • ISBN,

  • depósito legal,

  • distribución,

  • venta bajo demanda,

  • ebook,

  • e-distribución…

Todo, absolutamente todo, pagado por el autor.

No es coedición.
No es coproducción.
Es autoedición de servicios con otro nombre.

Y aquí la metáfora literaria no salva a nadie:
el texto legal es una luz que no se puede apagar.

 

6. La retórica —bella, pero ineficaz

La respuesta editorial hablaba de:

  • Nietzsche y máscaras,

  • postestructuralismo,

  • premios de culto,

  • “mi vida se debe a la literatura”,

  • títulos académicos,

  • másteres,

  • autoridad literaria.

Todo eso es bello, sí.
Mariposas hermosas… pero disecadas.

Porque en el mundo real,
en el del papel, la tinta y los contratos,
los títulos son exactamente eso:

mariposas disecadas en una vitrina: hermosas, pero incapaces de cambiar la naturaleza jurídica de un acuerdo.

 

7. Transparencia total: ¿qué ocurre realmente?

Después de revisar:

  • las bases del concurso,

  • la lista de ganadores,

  • la estructura del jurado,

  • la dinámica del proceso,

  • el contrato adjunto,

  • el literal del ANEXO,

  • y una comparativa de precios reales del sector…

la conclusión personal que extraigo es:

El certamen funciona menos como un premio literario
y más como un mecanismo de captación de autores
para un modelo editorial donde el autor paga la primera edición.

No es malo.
No es ilegal.
No es perverso.
Simplemente: no es lo que parece.

8. Mi conclusión personal (y solo personal)

Reitero: puedo estar equivocada.
Esta es únicamente mi experiencia,
después de leer documentos y analizar datos.

Quizá otros hayan tenido vivencias magníficas con la editorial.
Quizá para alguien sea un camino ideal.

Pero para mí —y solo para mí—
el XIX Certamen no ha parecido un premio con selección real.
Ha parecido un embudo.

Y lo digo con humildad, serenidad y respeto:

no por mi texto (que no valía un premio),
sino por el mecanismo que vi al encender la luz.

La luz no hace daño.
Solo revela.

 

 

 

 

 

El premi literari que em va somriure des de les ombres: una opinió personal sobre concursos, màscares i embuts editorials

No escric això per desacreditar ningú, sinó per aportar llum al funcionament d’un model editorial que molts autors desconeixen.

Hi ha concursos literaris que semblen temples.
Altres semblen miratges.
I d’altres —els més inquietants— tenen aquella aura d’“això no acaba d’encaixar”, com un somriure massa afilat en una sala que fa olor de vellut antic.

Això que escric és una opinió personal després de contrastar dades i llegir contractes.
Puc estar equivocada.
Només relato la meva experiència amb el XIX Certamen Literario de Ediciones Oblicuas.
La resta és llum i criteri de qui llegeixi.

 

1. El silenci abans del somriure

Vaig presentar una obra al certamen.
Vaig esperar el veredicte.
No vaig aparèixer a cap llista.
No vaig ser finalista.
No vaig tenir menció, comentari ni rastre públic.

https://www.edicionesoblicuas.com/galardonados-de-los-xix-premios-literarios-ediciones-oblicuas/

 

Tot normal, fins aquí.

Però temps després…
un correu apareix entre les ombres:

“Su obra ha gustado mucho al jurado.”

Cap comentari concret.
Cap observació literària.
Cap esment del text.

Només aquesta frase… i tot seguit, una proposta de publicació, amb pressupost i contracte adjunt.

Era com si algú hagués obert una porta que no havia demanat obrir.

 

2. Una confessió necessària: la meva obra no era un trofeu

Seré absolutament honesta:

la meva obra no era per tant.
No aspirava a guanyar.
Tenia errades.
Era un text fet amb pressa, amb versos que encara no s’havien assegut.
No era cap joya decadentista destinada a la glòria.

Justament per això, la seqüència em va sorprendre:

  • obra imperfecta,
  • no finalista,
  • no mencionada,
  • no valorada públicament,

i tot i així… proposta immediata de publicació.

Si hagués escrit un llibre excepcional, potser m’ho hauria cregut.
Però coneixent els meus propis errors…
aquella porta oberta tenia massa pressa.

Tinc un estil dens i metafòric, no és per a tots els públics. Així i tot, aquest 2025, he guanyat o quedat finalista en 11 certàmens. Perquè m’hi presento? Vull saber si agrada com escric i si haig de modular quelcom. Els certàmens em serveixen de barem.

 

3. A les bases hi ha un detall que brilla com un ull en la foscor

https://www.edicionesoblicuas.com/premios-literarios-ediciones-oblicuas/





Un fragment:

“La editorial podrá ponerse en contacto con usted si considera la obra de interés.”

Aquest detall, combinat amb contractes de pagament, revela el mecanisme:

És legal.

És correcte.

Però és una porta oberta a un embut editorial.

No hi ha res dolent en oferir serveis editorials.
El problema és quan això es barreja amb la imatge d’un “premi literari”.

 

4. El jurat… és la mateixa editorial

Als documents oficials:

  • Jurat de narrativa: Alberto Trinidad i Alfonso Trinidad
  • Jurat de poesia: Alberto Trinidad

És a dir:
els mateixos que porten l’editorial.

No hi ha lector extern.
No hi ha comitè.
No hi ha criteri independent.

Això no és il·legal —però sí opac.

 

5. El contracte: la llum cau sobre el mecanisme

Quan vaig obrir l’ANNEX del contracte, la retòrica es va evaporar.

Apareixia literalment:

“El AUTOR/A colaborará con X€ para que la editorial efectúe…”

I tot seguit, la llista completa:

  • impressió,
  • correcció,
  • maquetació,
  • coberta,
  • il·lustració,
  • ISBN,
  • dipòsit legal,
  • distribució,
  • venda sota demanda,
  • ebook,
  • e-distribució…

Tot, absolutament tot, pagat per l’autor.

No és coedició.
No és coproducció.
És autoedició de serveis amb un altre nom.

I aquí la metàfora literària no salva ningú:
el text legal és una llum que no es pot apagar.

 

6. La retòrica —bella, però ineficaç

La resposta editorial parlava de:

  • Nietzsche i màscares,
  • postestructuralisme,
  • premis de culte,
  • “mi vida se debe a la literatura”,
  • títols acadèmics,
  • màsters,
  • autoritat literària.

Tot això és bonic, sí.
Belles papallones… però dissecades.

Perquè en el món real,
al món del paper, tinta i contractes,
els títols són exactament això:

Papallones dissecades a la vitrina: belles, però incapaces de canviar la natura jurídica d’un acord.

 

7. Transparentem-ho tot: què passa realment?

Després de revisar:

  • bases del concurs,
  • llista de guanyadors,
  • estructura del jurat,
  • dinàmica del procés,
  • contracte adjunt,
  • literal de l’ANEXO,
  • i comparativa de preus reals del sector…

la conclusió personal que extrec és:

El certamen funciona menys com un premi literari

i més com un mecanisme de captació d’autors

per a un model editorial basat en què l’autor paga la primera edició.

No és dolent.
No és il·legal.
No és pervers.

Simplement: no és el que sembla.

 

8. La meva conclusió personal (i només personal)

Reitero: puc estar equivocada.
Aquesta és només la meva experiència,
després de llegir documents i analitzar dades.
Potser altres han tingut vivències magnífiques amb l’editorial.
Potser per a algú és un camí ideal.

Però per a mi —i només per a mi—
el XIX Certamen no ha semblat un premi literari amb selecció real.
Ha semblat un embut.

I ho dic amb humilitat, serenor i respecte:
no pel meu text (que no valia un premi),
sinó pel mecanisme que he vist quan he encès el llum.

La llum no fa mal.
Només revela.

 

dijous, 30 d’octubre del 2025

Reflexió

 Alguns dels que em llegiu m’heu demanat, en privat, que us agradaria llegir quelcom més personal i vulnerable de mi.

En primer lloc, ho compliré aquí; en segon lloc, us dono les gràcies per obrir-me un petit espai a la vostra ànima.


Doncs bé, aquí ho deixo anar:

no demano ajuda gairebé mai.

Estic acostumada a la soledat i a l’autosuficiència.

Però quan demano ajuda, espero resposta.

Sabeu què?

Quasi mai arriba.


Per si no fos prou, he d’aguantar coses que dubto que siguin justes.

Tinc molta memòria —potser massa.

Mai oblido el bo (un dia que em vau fer somriure a un lloc concret, en un moment concret) ni el dolent.

I del segon, per molt temps que passi, mai passa.

Ans al contrari: el temps només fa més visibles les esquerdes.

El ghosting i el silenci només em confirmen que qui opta per aquestes opcions no és digne de la meva vida.


I què dir del maltractament...

No oblido la discriminació, ni l’assetjament, ni la marginació, ni el rebuig.

Però això no em farà caure.

He sobreviscut massa vegades a la mort —incloent tres càncers— com perquè coses d’aquestes facin tremolar la meva ànima o la meva identitat.

Però mai les oblido.

Tampoc oblido qui no té paraula.


Puc patir; puc sentir dolor físic o emocional.

Però en lloc de debilitar-me, el paeixo, l’assimilo i s’incorpora a la meva cuirassa.

Una experiència més, una escata més a l’armadura.

Un coneixement que em servirà per defensar-me.


I sabeu què més?

Quan callo i desapareixo perquè m’heu fet mal, no és per covardia ni per manca de capacitat.

És per evitar destruir la vostra fràgil identitat i psicologia.

M’explico: sé perfectament com penseu, què penseu, què sentiu i què voleu.

Us escolto i us miro activament per conèixer-vos.

Sé quins són els vostres punts forts, en què sou diamants en brut...

Però també sé quan i com podria bufar el castell de cartes que és la vostra identitat, si traspasseu els límits de l’assumible.


Els que han optat pel silenci ja no tenen lloc al meu camí.

No per rancor, sinó perquè el buit que han triat diu més d’ells que de mi.


I amb això, espero haver respost a aquells que volien veure’m una mica més per dins.

Segueixo caminant. Amb silenci, sí, però amb l’ànima en ordre.

dissabte, 25 d’octubre del 2025

Els mascles sense causa (altrament anomenats incels)

No és un fenomen nou, només un nom nou per una vella frustració.
Els incels són la mutació digital del mascle sense guerra, sense fe i sense lloc. Antigament, aquestes figures trobaven un sentit a través de la religió, la jerarquia o la violència ritualitzada. Ara, sense altar ni trinxera, només els queda la pantalla com a espai de redempció i eco.

Allò que anomenen “odi a les dones” no és sinó por a la llibertat femenina.
El seu verí no és el desig, sinó la impotència simbòlica. Han descobert que la dona ja no gira al voltant del seu desig, i això els despulla de funció, d’ordre i d’identitat. En l’antic sistema, la dona era la recompensa, la prova de la seva validesa. Avui és un subjecte que tria. I per a qui no entén la llibertat, la tria sempre és ofensa.

Aquesta nova generació de ressentits parla de sexualitat com si fos una balança econòmica. Diuen que les dones “gaudeixen als vint, pateixen als quaranta”, però el que els cou no és el plaer aliè, sinó la seva pròpia incapacitat de gaudir.
Envegen el cos lliure perquè ells només coneixen el cos frustrat.
No odien la dona, odien la seva autonomia. No odien l’amor, odien no ser necessaris.

L’anomenada “epidèmia de soledat masculina” n’és el símptoma més visible.
Molts homes van ser educats per creure que el seu valor provenia de ser necessaris, no de ser sencers. Quan la dona ja no necessita, el buit els devora.
Sense llenguatge emocional ni xarxes de suport, depenen d’una sola figura —la parella— per obtenir afecte, validació i ordre. Quan aquesta figura desapareix, s’ensorren.

Les dones, en canvi, han après a teixir xarxes plurals i no jeràrquiques.
Saben estar soles sense sentir-se buides.
No confonen amor amb dependència, ni companyia amb salvació.
La seva llibertat és el mirall més cruel per a qui mai no va aprendre a ser lliure.

Els incels no són monstres: són reliquiaris de la masculinitat caduca.
Homes que encara busquen mares en comptes de companyes, que confonen cura amb submissió i desig amb poder.
El seu drama no és l’amor no correspost, sinó la buidor simbòlica de qui no sap estimar sense dominar.

La seva epidèmia no és la soledat.
És la falta de causa.

Quan el món ja no els necessita, inventen una guerra imaginària per sentir-se herois.
Però lluiten sols, i el seu enemic és el mirall.  

Mwahaha... 

 

dijous, 23 d’octubre del 2025

🇪🇸 “Español es el que no puede ser otra cosa”: identitat i buit

La frase, sovint atribuïda a Antonio Cánovas del Castillo, apareix per primera vegada documentada a la novel·la Cánovas (1912) de Benito Pérez Galdós, dins els Episodios Nacionales. No existeixen altres referències històriques verificables que provin que el polític la digués realment. I, tanmateix, la seva força simbòlica és tan gran que ha acabat definint millor que cap altre discurs la psicologia profunda d’allò que anomenem espanyolitat.

Aquesta sentència, tan aparentment senzilla, amaga una idea inquietant: la identitat espanyola no es construeix per elecció, sinó per impossibilitat. No és una afirmació de pertinença, sinó una confessió de límit. “No puc ser una altra cosa” equival a dir: no sé què sóc, però m’hi aferro perquè no tinc res més.

És aquí on es revela el seu caràcter reactiu. L’essència espanyola, entesa des d’aquesta òptica, no neix de la diversitat, sinó de la por de perdre’s. I per això, qualsevol que qüestioni —realment o imaginàriament— aquesta fràgil identitat, és percebut com un enemic existencial, algú que cal neutralitzar, deshumanitzar o, com a mínim, ridiculitzar.

En el cas de les nacions perifèriques, aquest mecanisme es fa especialment visible. Segles d’intents per esborrar llengües, cultures i memòries no han aconseguit eliminar-les. El resultat és una tensió permanent, una mena de trauma col·lectiu mal digerit que encara avui omple titulars i es recicla com a excusa emocional cada cop que cal desviar l’atenció del que realment importa.

Quan apugen els preus, quan la precarietat s’agreuja, quan l’Estat mostra les seves esquerdes, el recurs és fàcil: tornar a parlar dels catalans, gallecs o bascos. L’enemic interior com a xai expiatori: un vell truc de distracció per apel·lar a les emocions primàries i fer oblidar a les víctimes d’un sistema fallit —hereu directe d’una dictadura— que el veritable problema no és qui parla una altra llengua, sinó qui continua manant com si el temps no hagués passat.

dimarts, 21 d’octubre del 2025

El poder de no agradar

 Hi ha un moment —i només un— en què el món deixa de tenir poder sobre tu:q uan ja no tens cap necessitat d’agradar-li.

Fins aquell instant, ets una titella invisible que s’inclina davant mirades, silencis i judicis aliens. Et vesteixes amb les expectatives dels altres, et censures per no incomodar, i et condemnes per voler ser estimat per tothom… menys per tu mateix.

Però arriba el dia que tot això cansa.

Que la validació deixa de ser oxigen i es converteix en fum.

I aleshores, simplement, deixes de jugar.

És aquí on tot canvia:

Quan algú ja no pot manipular-te perquè no et pot fer sentir culpable.

Quan el seu silenci deixa de fer-te mal.

Quan entens que la seva opinió és només soroll.

Quan descobreixes que no necessites ser agradat… per existir.

La gent no sap com reaccionar davant d’això.

Et miren com si fossis una anomalia emocional.

Intenten fer-te sentir malament per la teva calma.

Proven amb el menyspreu, amb la indiferència, amb el silenci — i tu, senzillament, ja no hi ets disponible.

És una llibertat estranya, gairebé inquietant.

Com si t’haguessis tret una pell vella que feia olor de por.

I de sobte, el món continua girant… però tu ja no gires amb ell.

Perquè quan deixes de demanar permís per ser qui ets, el que abans era soledat es transforma en pau.

El que abans era rebuig, ara és selecció natural.

I el que abans era debilitat, ara és poder pur.

Prefereixo ser lliure que ser simpàtica.

Prefereixo la pau a l’aprovació.

Perquè, al final, la majoria de la gent que vols agradar… no t’hauria agradat gens si l’haguessis conegut a fons.

Així que deixa que opinin, que callin, que et jutgin o t’ignorin.

No és el teu problema: és la seva dependència disfressada d’orgull.

Quan deixes de ser manipulable, ja no formes part del seu relat.

Ets l’autor.

I aleshores…

ja no hi ha partida que puguin guanyar.

Adéu, Cloe...