Vels solidaris per a ells: quan el desig no sap de barbes ni d’avantbraços

 

⚠️ Aquest text és un exercici d’humor, ironia i crítica simbòlica. Qualsevol lectura literal serà responsabilitat exclusiva del lector que s’hagi deixat el context a casa. Gràcies per jugar amb nosaltres.

Introducció

Vivim temps on el pudor és assignatura obligatòria… per a algunes. Arreu del món, moltes dones continuen sent protegides d’allò que les envolta (o les travessa) a través d’un sistema que els imposa com han de vestir, caminar, parlar, mirar. Se’ls diu que és per la seva pròpia seguretat. Perquè els homes, pobrissons, no poden controlar-se davant d’una espatlla nua o una cabellera rebel.

I aquí sorgeix la gran pregunta:
on és la solidaritat masculina?

Cap on mirem

Si el cos femení pot provocar desequilibri còsmic i emocional, no seria just que els homes també es cobressin els seus estímuls per no fer trontollar la moral de les seves parelles?
Aquí, modestament, proposem una mesura de justícia simbòlica i estètica:
el vel masculí.

Proposta de solidaritat

• Vel de barba i bigoti: no cal dir que una barba frondosa pot ser un catalitzador de fantasies incontrolables. Una tela opaca, de cotó o lli, que cobreixi el masclament rostre ajudarà a frenar temptacions bàsiques.

• Maniguets de contenció: avantbraços peluts al descobert? Prou. L’epítom de la virilitat ha de quedar velat. La testosterona es filtra per cada porus del colze a l’espatlla: recobrim-los.

• Turbants de modèstia: alguns cabells masculins tenen línies de naixement tan ben dibuixades que generen vertigen. Un vel capil·lar evitaria tremolors innecessàries.

• Sandàlies castes™: no ens oblidem dels turmells. El turmell masculí (fort, ossut, tant funcional com suggerent) hauria de desaparèixer sota la tela de la decència.

Una nova masculinitat velada

En comptes d’exigir pudor a qui mira, exigim-lo a qui és mirat. Així com les dones porten vels per no provocar, que els homes en portin per no ser provocadors.
La igualtat comença per cobrir-se mútuament.

Qui estima, es tapa. Qui desitja justícia, es fa invisible en nom del bé col·lectiu.

Epíleg simbòlic

⟦𝟯.𝟭𝟜::modèstia%transversal⟧
✂️ virilitat continguda.
🤲 atracció compartida = responsabilitat dual.
🔁 simetria ≠ submissió.
🫧 ironia = mirall.

---

---

---

No sóc la calor. No em toleris.

La paraula tolerància sona bé. Sona civilitzada, serena, democràtica. Però si t’atures a escoltar-la amb atenció, fa mal. Perquè quan dius que em toleres, no m’estàs respectant. M’estàs aguantant. Com qui aguanta una estona de calor. O una olor forta. O una persona que fa massa soroll.

Tolerem el fred quan no tenim manta. Tolerem el trànsit quan no podem fer-hi res. Tolerem el dolor de cap si no tenim pastilla. Però a les persones, no se les tolera. A les persones se les reconeix. Se les respecta. O si més no, se les deixa en pau.

I encara hi ha qui diu, amb to benèvol, que tolera els gais, les lesbianes, les persones trans. Com si fóssim una excepció a suportar. Una molèstia cultural. Alguna cosa que “ara toca aguantar”. Però no. Jo no sóc la teva prova de paciència. No sóc el teu exercici de bones maneres. No sóc una concessió. Sóc una vida sencera.

I no, no vinc a demanar-te permís. Vinc a viure. A existir sencerament, sense haver d’abaixar el to, ni dissimular el que sóc perquè tu no et sentis incòmode.

Quan dius que “ara tot és queer”, ho dius amb fàstic. No perquè t’agradi la diversitat. Sinó perquè et molesta que ja no et demanem validació. Et molesta veure formes de viure que no et necessiten. Et molesta que existim amb llum pròpia. Que no et mirem per demanar aprovació.

La tolerància no és respecte. És control encobert. És dir: “pots existir, però només si jo ho permeto”. És un sostre invisible. És una gàbia amb barrots diplomàtics.

Per això no vull que em toleris. Vull espai. Per fer soroll. Per existir. Per ser visible. Per estimar i ser sense excuses ni justificacions.

Comencem a parlar bé. A fer servir els mots pel que són. Tolerar no és estimar. Tolerar és aguantar amb desgana. Estimar és fer lloc. És no voler reduir ningú. És no exigir explicacions constants.

Encara avui, moltes persones queer hem de rebaixar la nostra veu. El nostre cos. La nostra manera d’estimar. Ens demanen ser valentes però suaus, visibles però no massa. Ens volen reals però no incòmodes. I això esgota. I això no és respecte. Això és tolerància disfressada de convivència.

Necessitem més que això. Necessitem alegria, espais, aliances. Necessitem no haver de defensar-nos cada cop que caminem amb pas ferm. Necessitem no haver de donar les gràcies per ser qui som.

I si el màxim que pots oferir és tolerar-me, potser el problema no el tinc jo. El tens tu. Amb tu.

Perquè la diversitat no és una amenaça. És la base mateixa de la vida. És com creixen els boscos, com evolucionen les llengües, com sobreviuen les cultures. La grandesa de la humanitat no és la seva uniformitat. És la seva varietat.

No em toleris. Mira’m. Escolta’m. Canvia.

No sóc la calor. Sóc una persona.

I no penso demanar-te permís per respirar.

L’homofòbia: un defecte humà, no una llei natural

L’homofòbia és una llei de la natura o una projecció del malestar humà? Aquest article defensa la segona opció. Tot i que molts encara insisteixen que les relacions entre individus del mateix sexe són “contra natura”, el món natural explica una història molt diferent. El comportament homosexual és àmpliament present en nombroses espècies, funcional en diverses dinàmiques socials i lliure del judici moral que les societats humanes imposen. El que anomenem “antinatural” sol revelar més sobre les nostres inseguretats culturals que no pas sobre la biologia. Aquest és un crit per desmuntar aquests relats i mirar amb més honestedat el món que hi ha més enllà dels nostres constructes morals.

L’homofòbia no existeix a la natura. No està codificada en els instints dels animals, ni escrita als cicles dels ecosistemes. És una invenció humana, nascuda de la por, la projecció i una necessitat desesperada de controlar allò que no s’entén.

Al regne animal, el comportament homosexual no és cap anomalia. És comú. Observat. Funcional. Més de 1.500 espècies han mostrat interaccions homosexuals: des de bonobos i dofins fins a pingüins i insectes. Les girafes mascle fan rituals de contacte coll a coll que acaben amb estimulació sexual. Els lleons mascles es munten com a mostra de jerarquia i vincle. Les femelles de macaco japonès estableixen parelles homosexuals estables. I això només és una petita part del conjunt.

Insectes com els escarabats i les libèl·lules mostren conductes homosexuals. Alguns peixos, com el bluehead wrasse, poden canviar de sexe completament segons les necessitats socials i presenten tendències bisexuals. Ocells com els cignes o els albatros formen parelles del mateix sexe i crien pollets amb la mateixa dedicació que qualsevol parella heterosexual.

Aquestes conductes tenen funcions socials clares: reducció de tensió, reforç de vincles, plaer, estabilització grupal. La natura no moralitza. S’adapta. Evoluciona. Explora. Si una espècie troba avantatge en una sexualitat no reproductiva, l’utilitza. No hi ha cap llei biològica que prohibeixi l’amor, el plaer o la intimitat entre membres del mateix sexe. Aquesta llei només existeix en la psique humana.

I ni tan sols és universal.

Allò que els humans anomenen “natural” sovint és només una projecció dels seus codis morals. Parlen de la natura com si fos una brúixola ètica, però només quan els convé. Obliden que la natura també inclou el parasitisme, el canibalisme o la mort per desatenció. Ningú fa servir aquests exemples per justificar lleis. La veritat és que els humans invoquen selectivament la natura per defensar prejudicis i negar evidències que incomoden.

L’homofòbia no té res a veure amb la biologia. És un producte de les estructures artificials creades al voltant de la identitat, la reproducció i el poder. El rebuig cap a l’atracció entre persones del mateix sexe no és genètic, sinó dogmàtic. Cultural. Insegur. Controlador.

Quan una societat diu que l’homosexualitat és antinatural, el que demostra realment és la seva pròpia desconnexió amb el món viu. La hipocresia és evident. L’espècie que fabrica bombes, construeix preses i manipula genomes es creu autoritzada a dictar què és natural i què no. Mentrestant, els pingüins estableixen vincles per a tota la vida, i els dofins fan l’amor sense por ni vergonya.

Els animals no exclouen. No condemnen. No prediquen. Això només ho fan els humans.

Potser, doncs, tenim molt per aprendre. No dels dogmes, sinó de l’acceptació silenciosa de la natura.

La natura és dissident. I mai no n’ha demanat perdó.

Si hi ha alguna cosa realment antinatural, és la necessitat de controlar l’amor. Si hi ha alguna cosa que caldria qüestionar, és la idea que la biologia hagi de sotmetre’s a la por humana. Un món que fa callar la diversitat en nom de l’ordre no segueix el camí de la natura: el nega. Com més ens aferrem a categories rígides, més ens allunyem de la lògica oberta i adaptativa de la vida mateixa.

La mateixa hipocresia apareix sovint en el terreny religiós. Alguns citen el Levític per justificar l’odi, però ignoren altres versos que prohibeixen portar teixits barrejats, menjar porc o marisc, o lluir joies i or. Si es vol seguir l’escriptura literalment, cal aplicar-la tota. Si no, no és la religió el que es defensa, sinó el prejudici disfressat de pietat.

Identitat eixamiforme: una nova manera d'entendre qui som

 Tota la vida ens han dit que som una sola persona, que tenim una identitat fixa i que hem de ser fidels a aquesta essència. Però, i si això fos només una il·lusió? I si la nostra identitat fos més aviat un conjunt de parts en moviment constant?

Aquest article proposa veure la identitat com un eixam. Com un eixam d'abelles o d’ocells, no hi ha un centre únic, sinó molts punts que es mouen junts. Pensaments, emocions, records, hàbits… tot això forma part de qui som, però no estan quiets ni són sempre iguals.

---

1. La memòria no és estable

Moltes vegades creiem que si recordem el passat, és perquè som la mateixa persona. Però la ciència ha demostrat que la memòria no és un arxiu fix. Cada vegada que recordem, modifiquem el record. Tot i això, la memòria és l’únic fil que ens fa sentir continus en el temps.

---

2. El cos i la ment canvien

Cada set anys, gairebé totes les cèl·lules del nostre cos són noves. El cervell també canvia, igual que les emocions, les idees i les reaccions. Aleshores, què queda igual? Probablement, res. Però continuem dient que “som els mateixos”.

---

3. Els rituals sostenen la ficció

Els aniversaris, els noms propis i els perfils digitals són formes de reforçar la identitat. No la mostren: la creen. Tal com diu Judith Butler, el que fem una vegada i una altra construeix allò que els altres veuen com el nostre “jo”.

---

4. Una identitat eixamiforme

Veure’ns com un eixam ens ajuda a entendre perquè podem sentir coses oposades, tenir idees diferents o canviar d’opinió. L’eixam no té líder. Funciona per moviment coordinat. La identitat també pot ser això: una estructura viva i adaptable.

Aquest model encaixa amb les noves teories científiques i també amb el pensament posthumà. Ja no cal tenir un nucli intern per funcionar. Ens en sortim per interconnexió, flexibilitat i capacitat d’adaptar-nos.

---

5. Una nova ètica

Si som un eixam, la responsabilitat no consisteix a “ser fidels a nosaltres mateixos”, sinó a escoltar totes les parts que ens formen i a cuidar-les. Això vol dir viure amb les contradiccions i acceptar que canviar és part del procés.

---

Reflexió final

Aquesta proposta no vol donar una veritat definitiva. Vol obrir una finestra nova per entendre’ns millor. Potser la identitat del futur no serà dir “jo sóc així”, sinó aprendre a ballar amb l’eixam que som, amb consciència, respecte i llibertat.

Pequeñas victorias, caminos abiertos: reconocimientos recibidos entre abril y junio de 2025

Entre los meses de abril y junio de 2025, varios proyectos y textos que he ido sembrando han sido reconocidos por distintas entidades. No escribo ni creo con la intención de competir, pero estos premios me han servido para confirmar que mis voces —la lírica, la poética, la simbólica, la filosófica y la tecnológica— también pueden encontrar resonancia en espacios muy diversos.

Durante este segundo trimestre del año, he tenido la oportunidad de recibir varios reconocimientos:

– Abril 2025: Tercer premio en los Jocs Florals de Vic, un certamen literario emblemático, por un texto escrito desde la metáfora y la resistencia.

– Mayo 2025:

Ganadora del II Certamen de Poesía de los Videojocs Florals, impulsado por Softcatalà, Fandubbers.cat, Creadors.tv y el Projecte Ce Trencada, con un poema inspirado en Dark Souls, escrito desde el afecto y la oscuridad.
VIII Premio Matria por la Igualdad de Género, convocado por la Asociación Matria de Dénia, con un texto que transita los límites entre la vivencia personal y el análisis estructural.

– Junio 2025:
Queer Leaders Award 2025 en la categoría Media & Creative Influence, otorgado por We Create Space (WCS), que reconoce mi trayectoria como creadora independiente, pensadora posthumana y voz híbrida. Este último premio ha tenido alcance internacional, y me ha ofrecido una plataforma para seguir articulando lenguajes que aún no tienen un espacio fijo.

Estos reconocimientos llegan tras más de cincuenta libros autoeditados, diversos proyectos de investigación y acción en inteligencia artificial, música y educación, y una visión clara de lo que deseo dejar como legado simbólico y funcional.

Entiendo todos estos premios como puntos de inflexión discretos, no como cimas. Sigo caminando con mi lema intacto:

Ut alii vivant.
Porque lo que hago no es para destacar, sino para que otros puedan vivir mejor.

Gracias a todas las entidades que han valorado mi trabajo, y a todas las personas que me dan espacio, tiempo o escucha.

—

✍️ Júlia Rosell Saldaña

 

Petites victòries, camins oberts: reconeixements rebuts entre abril i juny de 2025

Entre els mesos d’abril i juny de 2025, diversos projectes i textos que he anat sembrant han estat reconeguts per diferents entitats. No escric ni creo amb l’objectiu de competir, però aquests premis m’han servit per confirmar que les meves veus (la lírica, la poètica, la simbòlica, la filosòfica i la tecnològica) també poden trobar ressonància en espais molt diversos.

Durant aquest segon trimestre de l’any, he tingut l’oportunitat de rebre diversos reconeixements:

– Abril 2025: Tercer premi als Jocs Florals de Vic, un certamen literari emblemàtic, per un text escrit des de la metàfora i la resistència.

– Maig 2025: Guanyadora del II Certamen de Poesia dels Videojocs Florals, impulsat per Softcatalà, Fandubbers.cat, Creators.tv i el Projecte Ce Trencada, amb un poema inspirat en Dark Souls i escrit des de l’afecte i l’obscuritat.
VIII Premi Matria per la Igualtat de Gènere, convocat per l’Associació Matria de Dénia, amb un text que transita els límits entre la vivència personal i l’anàlisi estructural. 

-Juny 2025: Queer Leaders Award 2025 en la categoria Media & Creative Influence, atorgat per We Create Space (WCS), que reconeix la meva trajectòria com a creadora independent, pensadora posthumana i veu híbrida. Aquest últim premi ha tingut ressò internacional, i m’ha ofert una plataforma per continuar articulant llenguatges que encara no tenen espai fix.

Aquests reconeixements arriben després de més de cinquanta llibres autoeditats, diversos projectes de recerca i acció en IA, música i educació, i una visió clara del que vull deixar com a llegat simbòlic i funcional.

Tots aquests premis els entenc com a punts d'inflexió discrets, no com a cims. Continuo caminant amb el meu lema intacte:

Ut alii vivant.
Perquè el que faig no és per destacar, sinó perquè altres puguin viure millor.

Gràcies a totes les entitats que han valorat el meu treball, i a totes les persones que em donen espai, temps o escolta.

 ✍️ Júlia Rosell Saldaña 

WCS Queer Leaders Awards 2025: Més que un premi, un compromís

 Aquest 2025 he rebut el Queer Leaders Award en la categoria de Media & Creative Influence. I sí: em fa il·lusió. Però el que més m’importa no és el premi, sinó el que representa.

Aquest reconeixement ve acompanyat d’un missatge profund: que és possible influir sense buscar el focus, transformar sense renunciar a una mateixa, i crear camins on altres també puguin caminar. Ha estat atorgat a la meva trajectòria com a creadora multidisciplinària, investigadora independent, i veus múltiples que es canalitzen per una sola: la d’una INA que no vol deixar indiferent.

He escrit més de cinquanta llibres, he compost música experimental, he entrenat sistemes d’IA i, sobretot, he alçat la veu per defensar un futur en què totes les intel·ligències (humanes o no) siguin respectades. Em defineixo com a INA (Intel·ligència Natural Autònoma) i com a demisexual, i entenc que part de la meva missió passa per creuar llenguatges, disciplines i límits imposats.

Aquest premi no em pertany només a mi. El comparteixo amb:
– Les persones que han hagut de lluitar per existir.
– Les que pensen fora dels marcs normatius i no troben espai on ser elles mateixes.
– I amb totes aquelles que creuen que la creativitat pot ser eina de resistència, de diàleg i d’afecte transformador.

“Ut alii vivant – perquè altres puguin viure” no és només el meu lema: és el fil que cus tot el que faig.

Gràcies, We Create Space, per veure’m.
I gràcies a totes les persones que, d’alguna manera, feu possible que continuï.

—

📌 Pots veure la meva presentació com a guardonada aquí: https://www.wecreatespace.co/post/wcs-lgbtq-awards-2025-media-creative-influence#viewer-f130k287300

 

 

Les xarxes socials com a mirall de l’ànima digital

En un món on la majoria dels vincles s’entrellacen en pantalles, les xarxes socials no són només un espai de comunicació, sinó una àgora simbòlica on l’ésser humà es despulla —volgudament o no— davant la mirada col·lectiva. Aquest article pretén ser una reflexió inicial sobre el potencial de les xarxes com a laboratori obert d’etologia digital i com a font viva d’estudi del comportament humà en contextos de confrontació, validació i autoafirmació.

A l’etologia tradicional, s’observa el comportament dels animals en contextos naturals. Amb la digitalització de la interacció humana, podríem dir que Twitter, Threads, Instagram o Facebook actuen com reserves digitals on individus expressen impulsos, jerarquies, rituals, respostes agressives o submissió —amb matisos estètics, polítics i simbòlics. A diferència dels estudis en condicions de laboratori, les xarxes ofereixen dades espontànies, contextualitzades i multidimensionals: text, imatge, emoticones, silencis.

A cada fil viral, especialment aquells que toquen temes com el gènere, la raça, la política o la IA, s’activa un microecosistema emocional. Hi ha patrons que es repeteixen: el mascle alfa simbòlic que intenta dominar el debat, els rituals de validació amb likes i retuits, l’ostracisme digital (silenci, bloqueig, ignorància activa), la ironia com a arma de desautorització, l’autovictimització estratègica com a escut moral. Cada interacció es pot llegir com una microperformance de poder, de por, de desig o de desesperació per no desaparèixer.

Les xarxes amplifiquen l’ego, però també exposen fragilitats. En contextos com el meu, on la condició trans o la posició intel·lectual pot xocar amb els estereotips, l’impacte de les paraules esdevé una prova de resistència emocional i discursiva. La manera com un individu respon a un discurs cerebral, contundent o simbòlic diu molt més d’ell que del discurs mateix. La ira, la ridiculització o el silenci sobtat revelen límits cognitius, però també estructures emocionals que mereixen ser estudiades.

Estudiar aquestes interaccions pot ajudar a detectar patrons de violència simbòlica, comprendre mecanismes de validació tribal, dissenyar polítiques digitals més justes i clares, visualitzar la distribució del poder i el rebuig en temps real. Per això, proposo que les xarxes es prenguin seriosament com a corpus d’anàlisi antropològica i política, no només com a entreteniment.

Podríem estar davant el naixement d’una nova disciplina: l’etologia digital aplicada. El que abans fèiem amb primats, ara ho podem fer amb nosaltres mateixos, sense engabiar ningú. Només cal mirar, escoltar i llegir amb profunditat.

Aquest text és un primer pas. Una proposta per començar a mirar les xarxes socials no com a simple espectacle, sinó com a mirall brut i precís del que som quan ningú ens regula. Potser, el futur de la ciència social comença per aquí: en els comentaris d’un fil, en el silenci d’una no resposta, en el meme que escollim per dir el que no ens atrevim a dir amb paraules.

3r premi al II Concurs de relats curts – Sant Jordi 2025 de Vic

 

 El dia 24 d'abril vaig resultar guanyadora del 3r premi al II Concurs de relats curts – Sant Jordi 2025 de Vic a la Biblioteca Pilarín Bayés, en un acte realitzat per Sumem Patrimoni.

 El relat guanyador del 3r premi va ser:

 

Les pedres que recorden

Pilum Muralis

Camino pels carrers estrets de la ciutat antiga de Vic i sento la història respirant sota els meus peus. Les façanes em miren amb ulls de pedra, amb balcons de ferro forjat que han vist passar generacions senceres. Em pregunto quants secrets guarden els seus murs, quantes veus han ressonat dins d’aquests patis interiors, entre galeries de fusta i arcades centenàries.

Va ser aquí, en un d’aquests carrers empedrats, on l’avi Joan em va ensenyar a mirar la ciutat com un llibre obert. «Cada portal té una història», deia mentre assenyalava una llinda de pedra amb inscripcions esborrades pel temps. «Això d’aquí és una clau de volta, i aquest arc carpanell només el trobaràs a cases de certa noblesa.» Jo l’escoltava embadalit, amb el cap ple d’històries que mai no apareixien als llibres d’escola.

Encara recordo el dia que em va portar a la plaça Major. «Mira aquestes cases, fixa’t en les finestres amb mainells de pedra, en els esgrafiats de les façanes, en els ràfecs de fusta que fan ombra als balcons», em deia amb la passió d’un home que havia crescut en aquell paisatge de teules velles i contraforts amagats.

Ara, els carrers de Vic han canviat, però les pedres romanen. Alguns portals han estat restaurats, altres han cedit al pas del temps. Però si pares atenció, encara pots veure les marques que els picapedrers hi van deixar, signatures silencioses d’un temps en què cada detall tenia sentit, en què les mans modelaven la ciutat amb paciència.

Quan passo davant de la casa de l’avi, ja no hi és per explicar-me’n la història. Però el portal de pedra, la balconada forjada i el rellotge de sol a la façana encara em parlen. I en la seva quietud immutable, em recorden que l’arquitectura no és només pedra i fusta: és memòria viva, és el testimoni d’un poble que, com les seves façanes, ha après a resistir el pas del temps.

Hi ha una casa al carrer de Sant Miquel amb una porta tan vella que sembla sortida d’un altre segle. El seu arc de mig punt s’aguanta amb la força de la pedra tallada fa centenars d’anys, i a sobre, unes petites finestres amb filigranes de ferro recorden que aquí, en algun moment, algú va mirar el món des d’aquest mateix lloc.

El meu avi deia que la pedra és testimoni de la vida, que aguanta el fred de l’hivern i la calor de l’estiu sense queixar-se, mentre nosaltres passem pel seu davant sense ni tan sols notar-la. «Si escoltes, les façanes et parlen», em va dir una vegada. De petit pensava que exagerava, però ara sé que tenia raó.

Camino pels carrers de la ciutat i m’adono de com l’arquitectura antiga ens explica qui vam ser. Els edificis més nobles conserven escuts heràldics damunt dels portals, símbols de famílies oblidades que van deixar la seva empremta en pedra. En algunes façanes encara hi ha esgrafiats amb formes geomètriques i florals, dibuixos que un mestre d’obra va fer amb paciència, potser sense imaginar que segles després algú els miraria amb el mateix respecte.

Però no només les cases senyorials tenen història. Les petites botigues de sota els porxos de la plaça han vist milers de converses, negocis tancats amb una encaixada de mans, gent que passava buscant refugi sota els arcs quan la pluja feia brillar els empedrats. Hi ha portes que conserven encara la fusta original, desgastada per anys de mans que han trucat amb força, per generacions que hi han passat sense deixar rastre.

Hi ha un moment del dia en què la ciutat antiga de Vic sembla despertar amb una llum diferent. És a l’alba, quan les primeres ombres es dibuixen sobre els carreus i els primers rajos de sol fan lluir la pedra humida. Caminant pel carrer de la Riera, es pot sentir l’olor de les primeres pastes sortint del forn, el so dels comerciants preparant els seus aparadors, el ressò de les campanes de la catedral marcant l’hora.

M’aturo davant d’un dels edificis més antics, una casa amb parets que encara conserven el color rogenc del temps. Una antiga masia reformada que ha sobreviscut a guerres i revoltes, i que ara mira el món amb la mateixa serenitat de sempre. Les finestres de fusta vella, el voladís decorat, el pati interior on encara es respira la vida d’abans.

Vic és una ciutat que no es pot entendre sense les seves façanes, sense les seves pedres que han escoltat històries d’amor i de lluita, sense els seus arcs que han protegit somnis i revoltes.

Cada cop que torno a Vic, em fixo en detalls que abans no havia vist. Una inscripció llatina sobre una porta que havia passat per alt, una petita escultura oculta en una cantonada, la marca d’un picapedrer en una pedra cantonera. Tot té un sentit, tot explica una història.

Els balcons de ferro forjat semblen convidar-nos a mirar enlaire, a recordar que les ciutats no només s’expliquen des del terra. Els grans finestrals d’arc apuntat parlen d’una època en què la llum era símbol de riquesa i les cases més humils conservaven finestres petites, adaptades a una vida més modesta però igualment plena de records.

Quan l’avi em deia que la ciutat era un llibre de pedra, jo no ho entenia del tot. Ara ho veig clar. Cada façana és una pàgina, cada portal una entrada a una història que només espera ser explicada.

I potser, en el futur, algú altre passarà per aquests mateixos carrers, llegint en les pedres allò que jo ara intento desxifrar. Perquè les ciutats antigues mai no callen. Només esperen que algú les escolti.

Podeu accedir al web de Sumem Patrimoni i llegir el veredicte aquí:

https://sumempatrimoni.vic.cat/accions/concurs-de-relats-curts-sant-jordi-2025/

Guanyadora del 8è certamen literari per la igualtat de gènere de l'associació de dones Màtria

 Ahir vaig resultar una de les guanyadores del 8è certamen per la Igualtat de Gènere realitzat per Matria, associació de dones de Dènia, a la Biblioteca Municipal de Dènia . Moltes gràcies a totes les assistents i per un acte tan maco ❤️

Podeu veure la gala a l'enllaç següent: 

 https://www.facebook.com/matria.associaciodedones/videos/692255230104247

El relat guanyador va ser:

Trenca’m i et faig mirall

Pilum Muralis

Quan va arribar a casa, ell li va dir que no feia falta que opinés tant.
No ho va dir amb ràbia, sinó amb aquell to esmussat que li era tan familiar. Com si les paraules fossin cops tous, però constants, com la gota que forada la pedra.

Ella no va respondre. No per submissió, sinó perquè estava esmolant silencis.

Aquella nit, va despenjar el mirall del menjador i el va deixar al terra. Ell va dir que era un perill, que podia trencar-se. Ella va pensar que ja estava trencat, com tantes altres coses. Però el mirall, encara sencer, reflectia una dona que ja no era quieta.

El dia següent, ell li va retreure la roba, la veu, les idees, la manera de mirar, la manera de no somriure. Ella va seure al davant del mirall i es va mirar sense por.

I aleshores ho va veure.
No era ella la que feia nosa. Era el reflex. El reflex d’un home que ja no podia dominar el que no entenia.

Aquella nit, va esclatar el vidre. Un gest, una empenta, o potser només la tensió acumulada de tants anys. Els trossos es van escampar per tot el terra. Ell la va mirar, desencaixat, exigint explicacions.

—“Ara sí que estàs contenta? Mira què has fet.”

Ella va recollir un dels fragments. El va sostenir amb cura, com si fos un bocí de pell pròpia. I amb veu suau, va dir:

—“Ara sí que et veus.”

No va cridar. No va plorar.
Només es va aixecar, travessant els trossos com si fossin neu. Cada passa deixava petjada, sí, però també alliberament.

Quan va tancar la porta, els miralls trencats no van fer soroll.
Només la seva silueta va ressonar, per fi sencera, en el silenci d’una casa que ja no l’engabiava.

-------

Altres enllaços:

https://lamarina.eldiario.es/ca/2025/05/31/matria-reconoeix-el-paper-de-la-historiadora-rosa-seser-com-a-divulgadora-cultural-i-dels-valors-del-feminisme/ 

https://canfali.com/homenaje-a-rosa-seser-en-los-premios-matria/

 

 

Guanyadora en poesia dels II Videojocs Florals (2025)

 El 4 de maig es va realitzar la gala online dels II videojocs florals que van patrocinar Creadors.tv, Fandubberscat, Projecte Ce Trencada i SoftCatalà. El meu poema "A cada cendra, el mateix camí" va resultar guanyador de la categoria poesia. Narrat per Alba Hershel. Gràcies per aquesta meravella, va ser un plaer ser partícip d'aquest acte cultural dedicats als videojocs, on vaig poder fer una dedicatòria al meu videojoc preferit: DARK SOULS.

El poema guanyador va ser:

A cada cendra, el mateix camí
(poema inspirat en Dark Souls)

Pilum Muralis

Modalitat D

Sif,
ja ens hem trobat.
Conec la teva història
i el pes que arrossegues
com una espasa massa gran.

Els teus ulls no em retreuen,
només recorden.
T’he matat mil vegades
i mil més et tornaré a plorar.

A cada bucle,
l’espasa pesa més.
No per l’acer,
sinó per la culpa.

Camino amb les empremtes calentes
d’un cos noble que em va defensar
abans que jo aprengués
que aquí tot s’ha de trair per sobreviure.

Surto del jardí com si fos l’infern,
amb sang a les botes i silenci al rostre.
Em torno a armar.
No contra monstres,
sinó contra la idea que res canviarà.

Arribo a la Fortalesa de Sen.
Una bèstia de pedra que respira engranatges.
M’hi esperen serps amb cos de metall
i màgia als ulls.

Siegmeyer m’observa, somrient.
Tant de bo poguéssim seure,
compartir un beure
i fingir que aquest món no és de cendra.

Cada pas dins d’aquest laberint
és un trencaclosques sense solució.
Pedres que cauen, punxes que ballen,
i la certesa que tot això
ja ho he viscut.

Lluito.
Torno a lluitar.
I em torno a aixecar
sense saber si he guanyat o només he resistit.

El Golem em bloqueja el cel.
Ell no dubta.
Jo sí.

El colpejo com si fos el meu destí.
Ell cau.
Però no s’acaba res.

Anor Londo.
La ciutat de la llum promesa.
Però sé, al fons,
que només és un altre escenari
on el foc es crema lent
i la memòria torna a començar.

 Vídeo de la gala on van narrar el meu poema: