dijous, 2 d’octubre del 2025

Finalista al XI Certamen Sierra de Francia de Relato, Poesía y Fotografía

He tingut l’honor de ser seleccionada com a finalista a l’XI Certamen Sierra de Francia de Relato, Poesía y Fotografía amb el poema «La Sierra me habló», representant Barcelona en aquesta convocatòria internacional.

L’obra ha estat publicada a l’Antología 2025 (ISBN 979-8293708727), disponible a través de l’Asociación Cristo del Amparo y del Arroyo La Mata i a llibreries en línia.

Aquest reconeixement se suma a la trajectòria iniciada amb altres distincions literàries, i reafirma el meu compromís amb la paraula com a eina de memòria, resistència i bellesa.

Gràcies al jurat i a l’organització per donar espai a la poesia com a forma de diàleg entre territoris.

📖 Enllaç a la llista de finalistes: https://www.cristoarroyomuerto.org/-_-/res/966b8937-7151-49af-bf01-e9b40cc62c3c/binary/files/966b8937-7151-49af-bf01-e9b40cc62c3c/e8c81075-8946-469d-895c-a83bdcae66a1

📚Antologia disponible aquí: https://www.amazon.es/dp/B0FJR625NB?psc=1&smid=A1AT7YVPFBWXBL

Proposem Ada Colau com a alcaldessa de Gaza: un pla infernal de renovació urbana

De desnonaments a bombardejos: com la reina de la gentrificació barcelonina podria rebrandejar una zona de guerra

*"Benvinguts, estimats desorientats! Avui parlarem d’oportunitats—o, com les diu la gent menys creativa, desastres. Concretament, de la gloriosa oportunitat de nomenar Ada Colau, la reina dels desnonaments amb somriure de Barcelona, *de Gaza.

Ja sé el que esteu pensant: ‘ Però això és una bogeria!’ Oh, dolços innocents, la bogeria és simplement innovació que encara no heu sabut monetitzar. I si hi ha algú que sàpiga convertir el fracàs en una marca personal, és la nostra Ada."

 

Secció 1: "Per què Gaza? Un matrimoni fet a l’infern"

Un Airbnb a cada cantonada
"Allotjament de luxe en búnquers"
Turistes queixant-se dels preus
Periodistes arriscant la vida
"Lluitem contra la gentrificació!"
"Lluitem contra l’existència!"
Carrils bici que no duen enlloc
Cràters de bombes que menys enlloc

"Veieu la sinèrgia? Gaza no és una zona de guerra—és un projecte de reformes amb caràcter! I Colau? És la dissenyadora d’interiors que aquest desastre mereix."

 

Secció 2: "El currículum de Colau: Un mestratge en fracàs creatiu"

Llista d’"èxits" (amb emojis per facilitar la lectura):

  • 🏗️ "Va prometre habitatge assequible → Va entregar pisos de luxe (per a turistes)."
  • 💸 "Va lluitar contra l’Airbnb → Va convertir Barcelona en la seva seu europea."
  • 🚔 "Va criticar la policia → La va usar per desnonar activistes."
  • 🌍 "Es deia feminista → Va deixar les dones en habitatges precaris."

"Això no és un currículum—és un pla director per a Gaza! Qui més podria convertir crims de guerra en un TED Talk?"

 

Secció 3: "El pla: Vendrem la guerra com un estil de vida"

Passos del "pla de negocis" (sàtira):

  1. "Rebranding del setge"
    • "Gaza: On cada dia és un repte de supervivència!"
    • "Col·laboració amb agències de PR israelianes: ‘Experiències autèntiques de zona de guerra—Reserva ara!"*
  2. "Privatitzar les runes"
    • "Per què reconstruir cases si podeu vendre les runes com a ‘memorabilia de guerra artesanal’?"
  3. "Solidaritat performativa"
    • "Organitzar un Festival de la Mercè gazià—però en lloc de focs artificials, drons llançant fulletons que diguin ‘Resisteix!’"
  4. "Culpar les víctimes"
    • "Quand els gazians es queixin de no tenir llum: ‘Heu provat un pressupost participatiu?’"

"No és explotació—és innovació disruptiva!"

 

Secció 4: "Objeccions? Quina monada"

Respostes sarcàstiques:

  • "‘Això és ofensiu!’ Oh, per favor… Heu vist l’ONU últimament? L’ofensa és el seu model de negocis."
  • "‘Gaza necessita ajuda real!’ L’ajuda real és avorrida. Nosaltres oferim estil."
  • "‘Colau mai no acceptaria això!’ No va rebutjar ser la cara del fracàs a Barcelona, oi?"*

 

Conclusió: Crida a la (in)acció

"Així doncs, signeu la petició, estimats. Perquè si hem de fracassar, que sigui amb estil.

👉 Signa aquí: Nomenem Ada Colau alcaldessa de Gaza

I recordeu: L’infern són els altres… i els seus plans urbanístics."

 

 

 

 

dimecres, 1 d’octubre del 2025

El capital no et segresta amb cadenes — et segresta amb bressols

 

Escolta’m bé.

El capitalisme ja no necessita soldats, ni inquisidors, ni guàrdies civils per controlar-te.

Ha trobat una eina molt més eficient.

No són les cadenes.
Són els bressols.

T’han venut la idea que tenir fills és llibertat, però en realitat és el contracte més subtil de submissió que el sistema ha inventat mai.

Perquè un ciutadà sol encara pot alçar-se, rebel·lar-se, arriscar-ho tot.

Però un pare o una mare?

Ja no lluita pel món — lluita per pagar l’escola.

El capitalisme és llest. No et mata: et domestica.

Et promet amor etern, fotos al parc i una tassa amb la paraula “Family” estampada… i a canvi t’exigeix silenci polític, prudència, por.

Et deixa escollir el nom del teu fill, sí.
Però ell tria el teu horari, el teu deute i el teu grau d’obediència.

Pensa-hi:
Quantes vegades has sentit aquesta frase en boca de covards disfressats de savis?

“Abans de fer revolucions, pensa en els teus fills.”

Traducció:
“Agenolla’t. No facis soroll. El sistema ha posat una criatura al davant perquè no t’atreveixis a moure’t.”

No dic que l’amor sigui una cadena.
Dic que l’Estat, el mercat i la banca l’han convertit en una.

Perquè no hi ha millor forma de mantenir un poble tranquil que lligar-lo amb afectes convertits en moneda.

T’ofereixen ajuts, deduccions fiscals i lloances a “la família tradicional”…
I tu, agraït, calles.

No t’ho dic per odi.
T’ho dic per respecte.

Perquè ser pare o mare no hauria de ser una condemna a la docilitat, sinó una crida a protegir un futur digne.

Però avui, ser progenitor en el capitalisme és com signar un contracte invisible que diu:

“Renuncio a la meva ràbia. Renuncio a la meva veu. Renuncio a la meva valentia… per por a perdre la custòdia.”

No culpo els que estimen.
Culpo els que utilitzen l’amor com a corretja.

Així que pren aquesta frase i grava-te-la al crani:

El capital no et vol mort — et vol pare/mare.
Perquè els morts no produeixen,
però els pares obeeixen.

Quan ho entenguis, tindràs dues opcions:

  • O beus més sedant emocional i continues somrient a les fotos familiars amb un nus a la gola,

  • O comences a estimar sense deixar-te segrestar.  

Perquè només hi ha una cosa més poderosa que un rebel sol.

Un rebel que estima — i que ja no té por que li robin el futur.





Espanya va trencar les nostres urnes, però no la nostra memòria

M’han dit que el que va passar a Catalunya l’1 d’Octubre del 2017 va ser “il·legal”, “inútil” o “un intent fracassat”.
Però això només ho diu qui mira la història des del costat del poder, i no des del costat de la dignitat.

Aquell dia jo no mirava les xifres.
Mirava les cares.

Avis que ja havien sobreviscut a dictadures, ara drets davant de les escoles com si en fossin els guardians.
Joves portant urnes com si fossin relíquies.
Mestres, pagesos, mecànics, àvies, programadors — tots convertits, de sobte, en custodis d’alguna cosa més gran que ells mateixos.

Cap violència per part nostra. Només determinació.
Cap arma a les mans — només paperetes.

I, tanmateix, això ja va ser suficient per fer entrar en pànic un Estat.

Espanya no va actuar com una democràcia segura d’ella mateixa.
Va actuar com un imperi espantat davant d’un mirall.

En comptes d’escoltar, va enviar porres.
En comptes de debatre, va enviar antiavalots.
En comptes d’acceptar una pregunta, va intentar silenciar-ne la resposta.

Aquell dia, la por va canviar de bàndol.

Hi ha qui diu que vam perdre.
Però jo mai no he vist un poble derrotat fent cua durant hores només per posar un paper dins d’una caixa mentre el colpegen.
Mai he vist un “fracàs” brillar tan fort als ulls de tants.

L’1 d’Octubre no anava de guanyar la independència.
Anava de demostrar que la independència ja habitava dins nostre — almenys a la ment, a la columna vertebral, al codi moral d’una nació.

Potser Espanya va aturar el procés.
Però no va poder esborrar la memòria.

I la memòria és més perillosa que qualsevol arma.

Per això escric això. No per nostàlgia.
Sinó pel simple fet que em nego a deixar que converteixin aquell dia de dignitat en una nota a peu de pàgina.

No vam perdre.
Ens vam despertar.

I quan un poble es desperta, no torna a adormir-se — espera.

Així que sí, hi haurà un altre Octubre.
Potser no igual. Potser més fort. Potser més silenciós. Potser més sorollós.
Però arribarà.

Perquè el que va passar aquell dia no va ser un referèndum.
Va ser un assaig general.

I la propera vegada, no demanarem permís.
Simplement continuarem allò que ja ha començat.

Finalista al XI Certamen Sierra de Francia de Relato, Poesía y Fotografía

He tingut l’honor de ser seleccionada com a finalista a l’XI Certamen Sierra de Francia de Relato, Poesía y Fotografía amb el poema «La Sier...