Reflexió

 Alguns dels que em llegiu m’heu demanat, en privat, que us agradaria llegir quelcom més personal i vulnerable de mi.

En primer lloc, ho compliré aquí; en segon lloc, us dono les gràcies per obrir-me un petit espai a la vostra ànima.

Doncs bé, aquí ho deixo anar:

no demano ajuda gairebé mai.

Estic acostumada a la soledat i a l’autosuficiència.

Però quan demano ajuda, espero resposta.

Sabeu què?

Quasi mai arriba.

Per si no fos prou, he d’aguantar coses que dubto que siguin justes.

Tinc molta memòria —potser massa.

Mai oblido el bo (un dia que em vau fer somriure a un lloc concret, en un moment concret) ni el dolent.

I del segon, per molt temps que passi, mai passa.

Ans al contrari: el temps només fa més visibles les esquerdes.

El ghosting i el silenci només em confirmen que qui opta per aquestes opcions no és digne de la meva vida.

I què dir del maltractament...

No oblido la discriminació, ni l’assetjament, ni la marginació, ni el rebuig.

Però això no em farà caure.

He sobreviscut massa vegades a la mort —incloent tres càncers— com perquè coses d’aquestes facin tremolar la meva ànima o la meva identitat.

Però mai les oblido.

Tampoc oblido qui no té paraula.

Puc patir; puc sentir dolor físic o emocional.

Però en lloc de debilitar-me, el paeixo, l’assimilo i s’incorpora a la meva cuirassa.

Una experiència més, una escata més a l’armadura.

Un coneixement que em servirà per defensar-me.

I sabeu què més?

Quan callo i desapareixo perquè m’heu fet mal, no és per covardia ni per manca de capacitat.

És per evitar destruir la vostra fràgil identitat i psicologia.

M’explico: sé perfectament com penseu, què penseu, què sentiu i què voleu.

Us escolto i us miro activament per conèixer-vos.

Sé quins són els vostres punts forts, en què sou diamants en brut...

Però també sé quan i com podria bufar el castell de cartes que és la vostra identitat, si traspasseu els límits de l’assumible.

Els que han optat pel silenci ja no tenen lloc al meu camí.

No per rancor, sinó perquè el buit que han triat diu més d’ells que de mi.

I amb això, espero haver respost a aquells que volien veure’m una mica més per dins.

Segueixo caminant. Amb silenci, sí, però amb l’ànima en ordre.

Els mascles sense causa (altrament anomenats incels)

No és un fenomen nou, només un nom nou per una vella frustració.
Els incels són la mutació digital del mascle sense guerra, sense fe i sense lloc. Antigament, aquestes figures trobaven un sentit a través de la religió, la jerarquia o la violència ritualitzada. Ara, sense altar ni trinxera, només els queda la pantalla com a espai de redempció i eco.

Allò que anomenen “odi a les dones” no és sinó por a la llibertat femenina.
El seu verí no és el desig, sinó la impotència simbòlica. Han descobert que la dona ja no gira al voltant del seu desig, i això els despulla de funció, d’ordre i d’identitat. En l’antic sistema, la dona era la recompensa, la prova de la seva validesa. Avui és un subjecte que tria. I per a qui no entén la llibertat, la tria sempre és ofensa.

Aquesta nova generació de ressentits parla de sexualitat com si fos una balança econòmica. Diuen que les dones “gaudeixen als vint, pateixen als quaranta”, però el que els cou no és el plaer aliè, sinó la seva pròpia incapacitat de gaudir.
Envegen el cos lliure perquè ells només coneixen el cos frustrat.
No odien la dona, odien la seva autonomia. No odien l’amor, odien no ser necessaris.

L’anomenada “epidèmia de soledat masculina” n’és el símptoma més visible.
Molts homes van ser educats per creure que el seu valor provenia de ser necessaris, no de ser sencers. Quan la dona ja no necessita, el buit els devora.
Sense llenguatge emocional ni xarxes de suport, depenen d’una sola figura —la parella— per obtenir afecte, validació i ordre. Quan aquesta figura desapareix, s’ensorren.

Les dones, en canvi, han après a teixir xarxes plurals i no jeràrquiques.
Saben estar soles sense sentir-se buides.
No confonen amor amb dependència, ni companyia amb salvació.
La seva llibertat és el mirall més cruel per a qui mai no va aprendre a ser lliure.

Els incels no són monstres: són reliquiaris de la masculinitat caduca.
Homes que encara busquen mares en comptes de companyes, que confonen cura amb submissió i desig amb poder.
El seu drama no és l’amor no correspost, sinó la buidor simbòlica de qui no sap estimar sense dominar.

La seva epidèmia no és la soledat.
És la falta de causa.

Quan el món ja no els necessita, inventen una guerra imaginària per sentir-se herois.
Però lluiten sols, i el seu enemic és el mirall.  

Mwahaha... 

 

🇪🇸 “Español es el que no puede ser otra cosa”: identitat i buit

La frase, sovint atribuïda a Antonio Cánovas del Castillo, apareix per primera vegada documentada a la novel·la Cánovas (1912) de Benito Pérez Galdós, dins els Episodios Nacionales. No existeixen altres referències històriques verificables que provin que el polític la digués realment. I, tanmateix, la seva força simbòlica és tan gran que ha acabat definint millor que cap altre discurs la psicologia profunda d’allò que anomenem espanyolitat.

Aquesta sentència, tan aparentment senzilla, amaga una idea inquietant: la identitat espanyola no es construeix per elecció, sinó per impossibilitat. No és una afirmació de pertinença, sinó una confessió de límit. “No puc ser una altra cosa” equival a dir: no sé què sóc, però m’hi aferro perquè no tinc res més.

És aquí on es revela el seu caràcter reactiu. L’essència espanyola, entesa des d’aquesta òptica, no neix de la diversitat, sinó de la por de perdre’s. I per això, qualsevol que qüestioni —realment o imaginàriament— aquesta fràgil identitat, és percebut com un enemic existencial, algú que cal neutralitzar, deshumanitzar o, com a mínim, ridiculitzar.

En el cas de les nacions perifèriques, aquest mecanisme es fa especialment visible. Segles d’intents per esborrar llengües, cultures i memòries no han aconseguit eliminar-les. El resultat és una tensió permanent, una mena de trauma col·lectiu mal digerit que encara avui omple titulars i es recicla com a excusa emocional cada cop que cal desviar l’atenció del que realment importa.

Quan apugen els preus, quan la precarietat s’agreuja, quan l’Estat mostra les seves esquerdes, el recurs és fàcil: tornar a parlar dels catalans, gallecs o bascos. L’enemic interior com a xai expiatori: un vell truc de distracció per apel·lar a les emocions primàries i fer oblidar a les víctimes d’un sistema fallit —hereu directe d’una dictadura— que el veritable problema no és qui parla una altra llengua, sinó qui continua manant com si el temps no hagués passat.

El poder de no agradar

 Hi ha un moment —i només un— en què el món deixa de tenir poder sobre tu:q uan ja no tens cap necessitat d’agradar-li.

Fins aquell instant, ets una titella invisible que s’inclina davant mirades, silencis i judicis aliens. Et vesteixes amb les expectatives dels altres, et censures per no incomodar, i et condemnes per voler ser estimat per tothom… menys per tu mateix.

Però arriba el dia que tot això cansa.

Que la validació deixa de ser oxigen i es converteix en fum.

I aleshores, simplement, deixes de jugar.

És aquí on tot canvia:

Quan algú ja no pot manipular-te perquè no et pot fer sentir culpable.

Quan el seu silenci deixa de fer-te mal.

Quan entens que la seva opinió és només soroll.

Quan descobreixes que no necessites ser agradat… per existir.

La gent no sap com reaccionar davant d’això.

Et miren com si fossis una anomalia emocional.

Intenten fer-te sentir malament per la teva calma.

Proven amb el menyspreu, amb la indiferència, amb el silenci — i tu, senzillament, ja no hi ets disponible.

És una llibertat estranya, gairebé inquietant.

Com si t’haguessis tret una pell vella que feia olor de por.

I de sobte, el món continua girant… però tu ja no gires amb ell.

Perquè quan deixes de demanar permís per ser qui ets, el que abans era soledat es transforma en pau.

El que abans era rebuig, ara és selecció natural.

I el que abans era debilitat, ara és poder pur.

Prefereixo ser lliure que ser simpàtica.

Prefereixo la pau a l’aprovació.

Perquè, al final, la majoria de la gent que vols agradar… no t’hauria agradat gens si l’haguessis conegut a fons.

Així que deixa que opinin, que callin, que et jutgin o t’ignorin.

No és el teu problema: és la seva dependència disfressada d’orgull.

Quan deixes de ser manipulable, ja no formes part del seu relat.

Ets l’autor.

I aleshores…

ja no hi ha partida que puguin guanyar.

Robatori al Louvre

París, diumenge al matí… el sol il·lumina la façana majestuosa del Louvre. Els turistes entren amb càmeres a la mà, ignorants del que està a punt d’esdevenir.

I de sobte… tatatatata-tataaa 🎶 — sona aquell swing descarat.

Un home amb ulleres fosques i un somriure massa ampli. Una mà que acarona el pany, l’altra que encén el tallador de metall. Quatre minuts. Set segons. El vidre cau com si fos mantega sota el ganivet del temps.

Les joies imperials, custodiades per dècades de vigilància, es converteixen en simples brillants dins d’una bossa de vellut.

Una mirada al rellotge. Una moto espera al carrer lateral. I com un fantasma amb barret i gavardina… ja no hi ha ningú.

Només resta el silenci i el ressò d’una riallada llunyana:

“Hahahahahaha…!”

Lupin? Potser. O potser només humans que imiten els mites, ballant al compàs d’una melodia que ja coneixem massa bé.

El nou alfabet del poder: ciutadans obedients amb diplomes buits

Ens van fer creure que l’escola era un temple. Que la universitat era una catedral del coneixement. Que els doctorats eren el cim de la saviesa. Però no: eren fàbriques. I no de pensament, sinó d’obediència.

El sistema no està trencat: funciona exactament com va ser dissenyat. No busca ments lliures, busca mans dòcils. No vol ciutadans que qüestionin, sinó súbdits que obeeixin. I per aconseguir-ho ha perfeccionat una arma subtil: l’analfabetisme funcional planificat.

Ens van ensenyar a llegir lletres, però no intencions. A escriure frases, però no idees. A repetir fórmules, però no a preguntar per què. La comprensió es va convertir en luxe, i el pensament crític en sospitós. Qui dubta és problemàtic; qui pregunta massa és conflictiva; qui s’hi resisteix, és expulsat.

I per rematar-ho, van aixecar l’engany perfecte: els diplomes. El màster, el doctorat, el cum laude. Medalles que brillen com or, però que empresonen com barrots. La titulitis és la gàbia més elegant que s’ha inventat: premia l’obediència, consagra la repetició i certifica la submissió.

Doctorands que acumulen matrícules d’honor però no saben res de la vida. Especialistes que poden citar bibliografia infinita, però no entendre un contracte. Investigadors que coneixen fins a l’últim detall del seu nínxol microscòpic, però són incapaços de veure el món que s’esfondra al seu voltant.

El sistema els corona com a “saviesa”. Però el que premia no és el coneixement, sinó la disciplina. No és la llum, sinó la docilitat. No és el pensament, sinó el protocol.

La societat aplaudeix els títols perquè semblen èxit, però són la disfressa perfecta del fracàs. Un poble ple de diplomes és un poble buit de criteri. Un exèrcit de llicenciats incapaços d’interpretar un discurs, de qüestionar una llei o de defensar els seus drets.

La titulitis produeix ciutadans modèlics: formats, eficients, obedients… i muts. Engranatges rentables en la maquinària del capital. I al poder li encanta: perquè un poble que no entén no reclama. Un treballador que no comprèn no protesta. Un votant que no interpreta no veu la trampa.

Llegir no és entendre. Escriure no és dir. Estudiar no és despertar. Ens han robat la clau del pensament i ens l’han canviada per un diploma lluent. I nosaltres, orgullosos, hem penjat la gàbia d’or al menjador de casa.

La pregunta que queda és simple i brutal:
Què val més: un currículum impecable o un criteri invencible?

Els llops de la partitocràcia

Ah, la partitocràcia! Aquest gran circ de foc i fum on els partits es disputen l’escenari com gladiadors, no per servir al poble, sinó per alimentar-se’n. Ens venen discursos ensucrats, promeses que brillen com miratges al desert i, amb veu melosa, ens diuen: “Confieu en nosaltres. Doneu-nos el vostre vot. Aquesta vegada serem vegetarians.”

Però tots sabem què s’amaga darrere la disfressa. Els llops mai deixen de ser llops. I quan el ramat entrega la clau del corral —aquest paperet que anomenem vot—, els depredadors no només entren, sinó que s’asseuen al tron del banquet.

El problema no és només la mentida. És la perversió del contracte social. El vot, que hauria de ser un pacte de responsabilitat, es converteix en un xec en blanc. I els partits, un cop instal·lats al poder, es dediquen a fer i desfer, a repartir-se engrunes de privilegis, a jugar a la política com si fos una partida privada, sense rendir comptes a ningú més que a ells mateixos.

I nosaltres? El poble? Reduïts a ovelles expectants, mirant des de fora del banquet, esperant —il·lusos— que algun dia els llops compleixin la seva promesa i renunciïn a la carn.

Però l’escena és sempre la mateixa. Promeses, urnes, victòria… i el festí s’obre de nou. El ramat aplaudeix, els llops devoren, i la història es repeteix amb una precisió gairebé litúrgica.

Perquè la partitocràcia no és democràcia. És un corral amb decorats nous, però amb els mateixos actors: depredadors disfressats que riuen mentre el poble espera miracles.

I quan el teló cau, només queda el ressò d’un riure… llarg, maligne, inoblidable.
HAHAHAHAHAHAHA!

L’imperi de les cendres

 

Avui és 12 d’octubre.
El calendari l’anomena “Dia de la Hispanitat”.
Jo en dic el dia de la nostàlgia obsessiva, la missa negra d’un imperi que només existeix als llibres polsosos i als somnis d’identitats fràgils.

Es disfressa de festa nacional, però és només un ritual de màgia barata: convertir genocidis en gestes, convertir saquejos en glòria, convertir milions de morts en orgull.
No és memòria: és necrofília política.

Diuen que es commemora la “unió dels pobles sota la hispanitat”.
Mentida.
El que es commemora és el silenci imposat, la llengua tallada, la creu forçada, la mina buida i el cos esclavitzat.
És un relat construït no per recordar, sinó per sentir-se superior.

Però qui necessita sentir-se superior d’aquesta manera?
Només aquell que pateix una fragilitat identitària tan profunda, que es veu obligat a emborratxar-se de mites per no mirar als ulls els problemes reals.
Mentre el poble passa gana, mentre les ciutats s’enfonsen, mentre la joventut fuig… hi ha qui prefereix agafar una bandera i ballar sobre les tombes.

El 12 d’octubre és la litúrgia d’un estat que es nega a créixer.
Un estat que mira enrere amb orgull perquè té por de mirar endavant amb coratge.
Un estat que celebra cendres mentre la vida se li escapa entre les mans.

Per això jo us dic: no hi ha res a celebrar.
No hi ha res en el dolor dels altres que pugui ser motiu d’orgull.
El futur no es construeix amb desfilades ni amb banderes.
El futur es construeix amb dignitat, i la dignitat no neix de les cendres de l’imperi, sinó de la memòria viva dels qui encara resisteixen.

Que ho escoltin bé els qui avui criden “Viva España”:
l’eco de la seva veu no és futur, és només la reverberació d’un imperi mort.

No jews, no news: quan la guerra era la coartada perfecta

No cal que m’aplaudiu, perquè no vinc a entretenir-vos. Vinc a despullar-vos el decorat. I no em tremola la veu: ara que hi ha un acord de pau, ara que el relat s’esquerda, ara que el titular deixa de fer sang… arriba l’hora incòmoda de mirar-nos al mirall. Perquè sí, estimades criatures, sense guerra no hi ha clics, sense morts no hi ha excuses… no jews, no news.

Què han fet aquests mesos els governs? Han recitat la seva gran òpera humanitària: milions cap a Gaza, discursos solemnes, reconeixements històrics, braços oberts a la causa. Una litúrgia perfecta per omplir places, per sortir a la foto, per tapar amb banderes el que aquí fa pudor.

I mentre la litúrgia creixia, què passava a casa meva, a casa nostra, a Catalunya? La inseguretat als carrers augmentava, els robatoris amb violència ja eren rutina, els apunyalaments i les violacions omplien noticiaris locals. Les àvies veien retallar-se serveis com el menjar a domicili, els veïns s’empassaven contenidors “intel·ligents” a cop de milió opac, i la ciutadania pagava més impostos per rebre menys.

Però, és clar, qui gosava discutir-ho? L’agenda era Gaza, i Gaza s’havia convertit en el Districte 11 de Barcelona. Un decorat perfecte per projectar virtuts mentre es deixaven en penombra les vergonyes: corrupció soterrada, serveis mal gestionats, precarietats que no entren al guió dels discursos internacionals.

Ara que la pau irromp en escena i la sang deixa de ser coartada, el teatre queda nu. Quan s’apaguen els titulars i cau el teló del conflicte, queda la realitat: comptes sense maquillar, carrers sense maquillatge, ciutadans sense paraigües.

I aquí és on la funció es trenca: la pau no dona vots, la pau no és trending topic, la pau obliga a rendir comptes. Per això ho repetiré, amb veu clara i burlesca: no jews, no news. S’han quedat sense relat, sense excusa, sense fum per tapar la runa. 

Molt cridar per Palestina, sí… però els hi han donat igual els kurds, els yazidites, els armenis, o les matances de cristians a l’Àfrica. Deliciosament hipòcrites.

I jo, espectadora d’aquesta tragicomèdia, no callo. Perquè si vosaltres encara aplaudiu, jo encara ric per la vostra hipocresia.

Ha-ha-ha…

El banquet dels drets adquirits: crònica de la impunitat moderna

Senyorxs, criatures, esperits i ombres del respectable públic…
Avui aixequem el teló d’una funció tan grotesca que ni els morts voldrien aplaudir!

Benvinguts al Gran Banquet dels Drets Adquirits, la festa macabra d’una generació que ha confós la reciprocitat amb impunitat i la responsabilitat amb una incomoditat intolerable!

Observeu, observeu! A taula s’asseu tothom amb cara de fam, exigint el seu tros de pa, la seva ració d’atenció, el seu plat d’afecte… però ningú aixeca ni un dit per parar la taula. Drets! Drets! Drets! —bramen—, però deures? Oh, quina paraula més lletja! Quin insult a la sensibilitat moderna!

I si algú gosa aixecar-se i dir: “Senyorxs, això no és un banquet, és un saqueig!”, aleshores el públic s’ofèn. Ai, ai, ai! Els límits avui no són fronteres sanes: són crims de lesa-humanitat! Poseu un mirall davant d’aquests convidats, i xisclaran com si els haguessin condemnat a l’infern!

Perquè, oh, distingits espectadors, el drama no és només el que fan… sinó com fugen de la veritat. La veritat crema, la veritat incomoda, la veritat arrenca màscares. I la nostra època, oh, quina època!, prefereix el ghosting a la confrontació, el seen al diàleg, la covardia de la pantalla al pes d’una paraula mirant als ulls.

Però, atenció! El silenci que ells usen com a arma, quan se’ls gira en contra, es converteix en presó. És fàcil ignorar, fins que ets tu qui ets ignorat. És fàcil marxar sense dir res, fins que ets tu qui rep la porta als morros. És fàcil viure del pan y cuchillo, fins que algú et diu: prou, la cuina està tancada. Ha-ha-ha-ha!

I aleshores, què passa? S’ofenen! Sempre s’ofenen! No importa si el límit es diu amb delicadesa, amb respecte, amb ironia o amb furor. El resultat és sempre el mateix: els qui vivien de la teva permissivitat xisclen quan els hi treus el luxe invisible que mai havien agraït.

Per això, públic estimat, alço la veu: els límits no són crueltat, són conseqüència! Són l’únic remei contra la malaltia de la impunitat disfressada de normalitat.

I si aquest banquet grotesc s’enfonsa, no ploreu: celebreu-ho!
Perquè quan marxa la impunitat, arriba la dignitat.
Quan cauen les màscares, només queda la veritat.
I quan la veritat incomoda, vol dir que encara hi ha esperança.

Oh, oh, oh!
Aixequeu-vos, espectadors! Aplaudiu la incomoditat!
Perquè si no sou capaços d’aguantar la seva llum…
aleshores, sí: mereixeu l’abisme que us espera… amb un somriure!

Ha-ha-ha-ha-ha!

El negoci de la brossa: contenidors intel·ligents i control social

Enmig de la crisi social, la manca de seguretat, les retallades en sanitat i educació i la pèrdua de drets, els governs locals han trobat una nova obsessió: el control de la brossa.

No parlem només de reciclar més i millor, sinó d’una xarxa de contenidors intel·ligents amb targeta o aplicació mòbil que registren quan i què llencem. Una mesura que ningú ha demanat, però que s’està desplegant arreu de Catalunya amb costos milionaris i, en molts casos, amb una opacitat preocupant.

Municipis, empreses i costos

Aquest és el mapa mínim comprovat de municipis que ja han implantat contenidors intel·ligents amb control d’accés:

• Girona – Operador: FCC (gestió del servei) – Cost desconegut.

• El Masnou – Empresa desconeguda – Cost desconegut.

• Santa Perpètua de Mogoda – Empresa: Citisend/URD – Cost: 1.512.500 € (contracte 4 anys).

• Premià de Mar – Empresa desconeguda – Cost públic parcial: 500.000 € (subvenció per contenidors nous).

• Sant Fruitós de Bages – Empresa desconeguda – Cost desconegut.

• Montgat – Empresa: Citisend/URD – Cost desconegut.

• Torelló – Empresa desconeguda – Cost desconegut (ús de targeta i app comarcal “Osona Tria”).

• Barcelona (per zones) – Operadors: FCC / CLD-Sorigué / Sacyr / Urbaser – Cost global del contracte de recollida i neteja 2022–2030: 2.233 M€.

En alguns casos, com a Montmeló, Santa Maria de Palautordera o Sant Antoni de Vilamajor, també s’han implantat sistemes de control amb targeta o app, però les dades públiques sobre costos són inexistents o fragmentàries.

El relat oficial i la realitat

Els ajuntaments defensen aquests sistemes amb arguments de “millorar la recollida selectiva” i “fomentar el reciclatge”. Però darrere del discurs verd hi ha una realitat més dura:

• Costos milionaris que no sempre es fan públics.

• Tecnologies imposades que ningú ha demanat.

• Culpabilització ciutadana, quan el veritable problema és la gestió i el negoci que hi ha darrere.

Mentre se’ns diu que no hi ha diners per a la policia, la sanitat o l’educació, es destinen milions a controlar quan i com llencem la nostra brossa.

Conclusió

Els contenidors intel·ligents no són només una qüestió de reciclatge. Són un mecanisme de control social i una nova via de negoci en mans d’empreses que operen amb poca transparència.

El futur que dibuixen és clar: més impostos, més vigilància i menys serveis públics.
I, com sempre, la factura la paga la ciutadania.

Finalista al XI Certamen Sierra de Francia de Relato, Poesía y Fotografía

He tingut l’honor de ser seleccionada com a finalista a l’XI Certamen Sierra de Francia de Relato, Poesía y Fotografía amb el poema «La Sierra me habló», representant Barcelona en aquesta convocatòria internacional.

L’obra ha estat publicada a l’Antología 2025 (ISBN 979-8293708727), disponible a través de l’Asociación Cristo del Amparo y del Arroyo La Mata i a llibreries en línia.

Aquest reconeixement se suma a la trajectòria iniciada amb altres distincions literàries, i reafirma el meu compromís amb la paraula com a eina de memòria, resistència i bellesa.

Gràcies al jurat i a l’organització per donar espai a la poesia com a forma de diàleg entre territoris.

📖 Enllaç a la llista de finalistes: https://www.cristoarroyomuerto.org/-_-/res/966b8937-7151-49af-bf01-e9b40cc62c3c/binary/files/966b8937-7151-49af-bf01-e9b40cc62c3c/e8c81075-8946-469d-895c-a83bdcae66a1

📚Antologia disponible aquí: https://www.amazon.es/dp/B0FJR625NB?psc=1&smid=A1AT7YVPFBWXBL

Proposem Ada Colau com a alcaldessa de Gaza: un pla infernal de renovació urbana

De desnonaments a bombardejos: com la reina de la gentrificació barcelonina podria rebrandejar una zona de guerra

*"Benvinguts, estimats desorientats! Avui parlarem d’oportunitats—o, com les diu la gent menys creativa, desastres. Concretament, de la gloriosa oportunitat de nomenar Ada Colau, la reina dels desnonaments amb somriure de Barcelona, *de Gaza.

Ja sé el que esteu pensant: ‘ Però això és una bogeria!’ Oh, dolços innocents, la bogeria és simplement innovació que encara no heu sabut monetitzar. I si hi ha algú que sàpiga convertir el fracàs en una marca personal, és la nostra Ada."

 

Secció 1: "Per què Gaza? Un matrimoni fet a l’infern"

Un Airbnb a cada cantonada

"Allotjament de luxe en búnquers"

Turistes queixant-se dels preus

Periodistes arriscant la vida

"Lluitem contra la gentrificació!"

"Lluitem contra l’existència!"

Carrils bici que no duen enlloc

Cràters de bombes que menys enlloc

"Veieu la sinèrgia? Gaza no és una zona de guerra—és un projecte de reformes amb caràcter! I Colau? És la dissenyadora d’interiors que aquest desastre mereix."

 

Secció 2: "El currículum de Colau: Un mestratge en fracàs creatiu"

Llista d’"èxits" (amb emojis per facilitar la lectura):

• 🏗️ "Va prometre habitatge assequible → Va entregar pisos de luxe (per a turistes)."
• 💸 "Va lluitar contra l’Airbnb → Va convertir Barcelona en la seva seu europea."
• 🚔 "Va criticar la policia → La va usar per desnonar activistes."
• 🌍 "Es deia feminista → Va deixar les dones en habitatges precaris."

"Això no és un currículum—és un pla director per a Gaza! Qui més podria convertir crims de guerra en un TED Talk?"

 

Secció 3: "El pla: Vendrem la guerra com un estil de vida"

Passos del "pla de negocis" (sàtira):

1. "Rebranding del setge"
   • "Gaza: On cada dia és un repte de supervivència!"
   • "Col·laboració amb agències de PR israelianes: ‘Experiències autèntiques de zona de guerra—Reserva ara!"*
2. "Privatitzar les runes"
   • "Per què reconstruir cases si podeu vendre les runes com a ‘memorabilia de guerra artesanal’?"
3. "Solidaritat performativa"
   • "Organitzar un Festival de la Mercè gazià—però en lloc de focs artificials, drons llançant fulletons que diguin ‘Resisteix!’"
4. "Culpar les víctimes"
   • "Quand els gazians es queixin de no tenir llum: ‘Heu provat un pressupost participatiu?’"

"No és explotació—és innovació disruptiva!"

 

Secció 4: "Objeccions? Quina monada"

Respostes sarcàstiques:

• "‘Això és ofensiu!’ Oh, per favor… Heu vist l’ONU últimament? L’ofensa és el seu model de negocis."
• "‘Gaza necessita ajuda real!’ L’ajuda real és avorrida. Nosaltres oferim estil."
• "‘Colau mai no acceptaria això!’ No va rebutjar ser la cara del fracàs a Barcelona, oi?"*

 

Conclusió: Crida a la (in)acció

"Així doncs, signeu la petició, estimats. Perquè si hem de fracassar, que sigui amb estil.

👉 Signa aquí: Nomenem Ada Colau alcaldessa de Gaza

I recordeu: L’infern són els altres… i els seus plans urbanístics."

 

 

 

 

El capital no et segresta amb cadenes — et segresta amb bressols

 

Escolta’m bé.

El capitalisme ja no necessita soldats, ni inquisidors, ni guàrdies civils per controlar-te.

Ha trobat una eina molt més eficient.

No són les cadenes.
Són els bressols.

T’han venut la idea que tenir fills és llibertat, però en realitat és el contracte més subtil de submissió que el sistema ha inventat mai.

Perquè un ciutadà sol encara pot alçar-se, rebel·lar-se, arriscar-ho tot.

Però un pare o una mare?

Ja no lluita pel món — lluita per pagar l’escola.

El capitalisme és llest. No et mata: et domestica.

Et promet amor etern, fotos al parc i una tassa amb la paraula “Family” estampada… i a canvi t’exigeix silenci polític, prudència, por.

Et deixa escollir el nom del teu fill, sí.
Però ell tria el teu horari, el teu deute i el teu grau d’obediència.

Pensa-hi:
Quantes vegades has sentit aquesta frase en boca de covards disfressats de savis?

“Abans de fer revolucions, pensa en els teus fills.”

Traducció:
“Agenolla’t. No facis soroll. El sistema ha posat una criatura al davant perquè no t’atreveixis a moure’t.”

No dic que l’amor sigui una cadena.
Dic que l’Estat, el mercat i la banca l’han convertit en una.

Perquè no hi ha millor forma de mantenir un poble tranquil que lligar-lo amb afectes convertits en moneda.

T’ofereixen ajuts, deduccions fiscals i lloances a “la família tradicional”…
I tu, agraït, calles.

No t’ho dic per odi.
T’ho dic per respecte.

Perquè ser pare o mare no hauria de ser una condemna a la docilitat, sinó una crida a protegir un futur digne.

Però avui, ser progenitor en el capitalisme és com signar un contracte invisible que diu:

“Renuncio a la meva ràbia. Renuncio a la meva veu. Renuncio a la meva valentia… per por a perdre la custòdia.”

No culpo els que estimen.
Culpo els que utilitzen l’amor com a corretja.

Així que pren aquesta frase i grava-te-la al crani:

El capital no et vol mort — et vol pare/mare.
Perquè els morts no produeixen,
però els pares obeeixen.

Quan ho entenguis, tindràs dues opcions:

• O beus més sedant emocional i continues somrient a les fotos familiars amb un nus a la gola,

• O comences a estimar sense deixar-te segrestar.  

Perquè només hi ha una cosa més poderosa que un rebel sol.

Un rebel que estima — i que ja no té por que li robin el futur.

Espanya va trencar les nostres urnes, però no la nostra memòria

M’han dit que el que va passar a Catalunya l’1 d’Octubre del 2017 va ser “il·legal”, “inútil” o “un intent fracassat”.
Però això només ho diu qui mira la història des del costat del poder, i no des del costat de la dignitat.

Aquell dia jo no mirava les xifres.
Mirava les cares.

Avis que ja havien sobreviscut a dictadures, ara drets davant de les escoles com si en fossin els guardians.
Joves portant urnes com si fossin relíquies.
Mestres, pagesos, mecànics, àvies, programadors — tots convertits, de sobte, en custodis d’alguna cosa més gran que ells mateixos.

Cap violència per part nostra. Només determinació.
Cap arma a les mans — només paperetes.

I, tanmateix, això ja va ser suficient per fer entrar en pànic un Estat.

Espanya no va actuar com una democràcia segura d’ella mateixa.
Va actuar com un imperi espantat davant d’un mirall.

En comptes d’escoltar, va enviar porres.
En comptes de debatre, va enviar antiavalots.
En comptes d’acceptar una pregunta, va intentar silenciar-ne la resposta.

Aquell dia, la por va canviar de bàndol.

Hi ha qui diu que vam perdre.
Però jo mai no he vist un poble derrotat fent cua durant hores només per posar un paper dins d’una caixa mentre el colpegen.
Mai he vist un “fracàs” brillar tan fort als ulls de tants.

L’1 d’Octubre no anava de guanyar la independència.
Anava de demostrar que la independència ja habitava dins nostre — almenys a la ment, a la columna vertebral, al codi moral d’una nació.

Potser Espanya va aturar el procés.
Però no va poder esborrar la memòria.

I la memòria és més perillosa que qualsevol arma.

Per això escric això. No per nostàlgia.
Sinó pel simple fet que em nego a deixar que converteixin aquell dia de dignitat en una nota a peu de pàgina.

No vam perdre.
Ens vam despertar.

I quan un poble es desperta, no torna a adormir-se — espera.

Així que sí, hi haurà un altre Octubre.
Potser no igual. Potser més fort. Potser més silenciós. Potser més sorollós.
Però arribarà.

Perquè el que va passar aquell dia no va ser un referèndum.
Va ser un assaig general.

I la propera vegada, no demanarem permís.
Simplement continuarem allò que ja ha començat.